L'univers clàssic dels nostres mots

Medusa era una de les tres germanes gòrgones. Les gòrgones eren monstres marins de l’inframón que tenien cos de dona, serps verinoses vives al cap, les mans metàl·liques i amb urpes i ales d’or. Medusa, es diu, és l’única germana mortal. Aquesta, en mirar-la, qualsevol persona esdevenia una estàtua de pedra.

Al mite, Posidó es va enamorar d’ella i la va seduir a un temple dedicat a Atena. Sembla ser que Posidó i Atena eren rivals, ja que havien competit pel patronatge d’Atenes, així que quan Atena s’assabentà del que havia passat en un dels seus temples, va castigar Medusa convertint-la en el que les seves germanes gòrgones eren,  dones amb serps en comptes de cabell.

Estant Medusa embarassada pel déu Posidó, Perseu (fill de Zeus i la mortal Dànae), enviat pel rei de Polidectes i ajudat d’Atena i Hermes, la va decapitar (Com s’explica a la pel·lícula de Perseo y el ladron del rayo). Atena i Hermes l’havien ajudat donant-li un sac, un casc que el feia invisible, una falç, unes sandàlies alades i un escut.

De la sang del cap decapitat en nasqué la seva descendència: Pegàs (El cavall alat), Amfisbena i el gegant Crisaor.

Perseu va posar el cap de Medusa dins del sac, ja que estant morta encara podia petrificar amb la mirada.

De la mirada pedrificadora de Medusa ve l’expressió quedar de pedra, és a dir, “quedar-se parat, quedar-se fortament sorprès”. La mirada de Medusa no deixa de tenir pervivència, per què serà?

Judit Giménez Roig, 2n Batxillerat Humanístic