“Passar per les forques caudines” (Furculae Caudinae) és una expressió que significa ésser obligat a suportar unes condicions humiliants. El seu origen prové de la batalla que va tenir lloc a les Forques Caudines a l’actual Campània a Itàlia l’any 321 aC entre els exèrcits romans i samnites, en el context de la Segona Guerra Samnita. Per què va ser una batalla tan humiliant que encara perviu entre nosaltres?
Batalla de les Forques Caudines, Museo archeologico nazionale di Paestum, c. 320 a.C
Potser heu estat en algun lloc o heu jugat a algun joc d’aquests i mai no us havíeu parat a pensar en què el seu nom tenia un referent clàssic, oi? Per això nosaltres us hem fet la recerca de molts espais, siguin discoteques, hotels o bé videojocs que el seu nom tingui arrel grecollatina oi bé tingui a veure amb la mitologia grega o romana i amb la cultura clàssica per tal que veieu que el món antic està present en el nostre món actual més del que nosaltres ens pensem. Per cert, d’haver de posar un nom a un establiment, quin nom amb referent clàssic li posaríeu?
Sabeu algun altre espai, joc o altres coses que tinguin a veure amb això? Ens ajudeu a ampliar el nostre Drive?
Rebeca Barroso García i Ana Mª Falcón Durán.
2n de Batxillerat Humanístic
Podríem dir que la superstició és l’atribució d’una força sobrenatural a alguna cosa que, per la seva condició terrenal, no posseeix aquesta qualitat.
De totes maneres, definir el mot superstició és difícil, i sovint la definició que en fem és subjectiva. Etimològicament, prové de dos ètims llatins (super i stare) i significa “estar per sobre”. Els romans parlaven de superstició enfront de religio, que abraçava les creences admeses per l’Estat; les supersticions, en canvi, responien més a un sentiment personal i privat.
Segons la pàgina de la wikipedia, la superstició és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences.
Alguns ritus religiosos neixen de la superstició, que personalitza en Déu i els seus enviats els esdeveniments que tenen lloc a la vida quotidiana. El catolicisme, però, separa la superstició flokòrica de la fe i considera la primera un pecat, ja que atribueix poders sobrenaturals a altres entitats diferents de Déu.
La psicologia estudia la superstició per veure com influeix el grup en la persona o com les pròpies creences modifiquen la conducta. Determinats trastorns mentals, com l’esquizofrènia, l’autisme o els maníacodepressius tenen associades una important quota de supersticions sobre els perills de no seguir rituals en la vida quotidiana. Constitueixen per a ells un mecanisme de defensa bàsic.
De supersticions, n’hi ha hagut en totes les civilitzacions; fins i tot n’hi havia en temps de l’Homo sapiens. Un dels pobles que més supersticions tenien, però, era el romà. Els romans estaven convençuts que els déus els avisaven i els feien estar a l’aguait mitjançant presagis.
Entre els romans, era un mal presagi que un gos negre entrés a casa (curiosament, avui en dia és un mal senyal encreuar-se amb un gat negre); que una serp travessés el pati; que una rata fes un forat en un sac de farina; que un corb espicassés l’estàtua d’alguna divinitat (actualment hi ha qui no gosa mirar el vol d’un corb, ja que creu que anuncia una mort); l’aparició d’un mussol o d’una àguila… Tot això comportava desgràcies.
En canvi, les abelles sempre han simbolitzat la benevolència dels déus i la bona sort. Per exemple, en la tradició cristiana, l’abella és l’emblema de Crist, perquè s’associen els tres mesos d’hivern en què les abelles romanen tancades en els ruscos amb els tres dies que Crist va trigar a ressuscitar.
Els romans temien també el mal d’ull i procuraven desviar-lo amb amulets de diferents formes. Quan naixia un infant, se li penjava al coll una capseta amb amulets per protegir-lo dels mals averanys durant la infància.
Evitaven casar-se en certs dies i en certs mesos. Avui en dia, qui creu en supersticions evita tot allò que té relació amb el numero tretze, que des de l’antiguitat ja ha portat mals presagis: Filip de macedònia va morir després de posar la seva estàtua a continuació de les dotze estàtues dels déus olímpics; el capítol tretze de l’Apocalipsi fa referència a la vinguda de l’Anticrist, etc.
També es procuraven no passar el llindar d’una casa amb el peu esquerre; era de mal averany que a algú se li escapés un esternut a la taula…
A banda de les supersticions, entre els romans hi havia moltes creences sobre l’existència d’éssers estranys i malèfics. Si es volia que els nens i les nenes fossin obedients, se’ls espantava amb l’amenaça que se’ls emportaria una làmia (un ésser horrible que devorava vives les criatures), el precedent home del sac. Moltes persones vivien atemorides durant l’aparició d’homes llop, que rondaven de nit i es menjaven els nas de qualsevol persona innocent.
Un altre producte de la imaginació popular són les bruixes. L’existència fantàstica d’aquests personatges és molt antiga, si bé en època romana es parlava de les harpies, uns monstres imaginaris alats, d’aspecte repulsiu, que, segons la llegenda, raptaven els infants i les ànimes dels difunts.
De bons i mals presagis i de personatges malèfics n’hi ha hagut sempre, si bé amb característiques diferents segons les èpoques, ja que la seva presència és la resposta d’unes exigències que la religió oficial no és capaç de satisfer.
Com eren aquestes supersticions en temps dels romans?
Creien que el raig de Júpiter fonia els diners en una borsa i que la deixava intacta.
Creien que els genis dolents penetraven els cossos humans i els inflaven tres cops. I perquè això no passés, els sacerdots recomanaven menjar ceba o all cada matí.
Les dones procuraven tallar-se les ungles els dies de mercat, en silenci i sempre començant amb el dit índex, sinó creien que els donava mala sort.
Donava mala sort viatjar pel mar amb les ungles i els cabells tallats.
Creien que donava mala sort casar-se un divendres o en el mes de maig.
Tot i que no temien la mort, creien que donava mala sort pronunciar la paraula “mort”, per això mai ho feien.
S’intercanvien regals per Cap d’Any perquè creien que això donava bona sort.
Creien que donava molta mala sort que un gos negre volgués entrar a les seves cases.
Creien que si se’ls creuava pel camí una llebre tindrien mala sort.
Creien que els déus descarregaven la seva còlera contra la roba penjada i per això enviaven als seus amos calamitats.
Evitaven pel matí trobar-se a un coix de peu dret.
Si et topaves amb un llindar en sortir de casa, millor era no sortir i tornar-hi ràpidament.
Si en un banquet es parlava d’un incendi, creien que donava massa mala sort, per tant havien de tirar aigua a la taula.
Per lliurar-se dels mals pensaments es passaven per darrere l’orella un dit mullat en saliva.
Quan hi havia llamps, per conjurar la mala sort xiulaven.
Creien que donava mala sort que caigués una serp de la teulada al pati, o que es trenqués una biga, o fins i tot que es vessés l’oli, el vi o l’aigua.
El nen romà dies després del seu naixement, rebia un amulet conegut com la bulla, que era tipus de penjoll amb una càpsula feta de metalls nobles o comuns (depenent de quina classe pertanyia el bebè) i aquest amulet tenia la funció de protegir les malediccions, desgràcies i malalties del nen. El nen havia de portar aquest amulet fins als 15-18 anys. No obstant això, molts adults també portaven un tipus d’amulet similar a aquest.
I per acabar aquest apunt, us deixo amb un petit monòleg.
Amb word map, es pot saber amb un moment com es diu i com es pronuncia un mot en moltes llengües del món (de ben segur, deu generar molts errors!). Per exemple, he introduït el mot poeta i, en un moment, m’ha donat això!
