Ser una vestal

[youtube]https://youtu.be/ljeP3XlM-zQ[/youtube]

A l’antiga Roma, una sacerdotessa consagrada a la deessa Vesta (Hèstia, en grec), rebia el nom de Verge Vestal o simplement Vestal. Al començament eren elegides pel rei de Roma i després, en proclamar-se la república romana, pel Pontífex Màxim.

Les vestals havien de ser verges, de pare i mare reconeguts i lliures que mai no haguessin estat esclaus i que tinguessin una ocupació honorable, amb residència a Itàlia, i de gran bellesa. L’escollida no podia tenir menys de 6 anys ni més de 10, i havia de gaudir de tots els sentits.

Havien d’anar vestides de blanc, amb un vel cobrint el cap i portant una làmpada encesa, doncs la seva major responsabilitat era mantenir encès el foc sagrat dels seus temples.

El servei com a vestal durava trenta anys. Els primers deu aprenia els misteris dels seus deures i era anomenada discipula; els següents deu feia les cerimònies, i als darrers deu donava instrucció a les aprenents, però una vegada passats els 30 anys era lliure de fer el que volgués.

Eren les encarregades de mantenir el foc encès als temples i de preparar els ingredients necessaris per als sacrificis públics o privats, com ara la mola salsa, una barreja de farina torrada i sal, que s’escampava per damunt les víctimes.

Era fonamental guardar el foc sagrat. Si aquest arribava a extingir-se, es reunia el Senat, es buscaven les causes, es remeiaven, s’expiava el temple i es tornava a encendre el foc. El foc era encès amb la llum solar. La vestal que hagués estat de guàrdia,quan el foc s’apagava, era fuetejada.

Perdre la virginitat era considerat una falta pitjor fins i tot que permetre que s’apagués el foc sagrat. Inicialment, el càstig era la lapidació i després aquesta pena va ser substituïda per la decapitació i l’enterrament en vida. Només es coneixen vint casos en els quals aquesta falta va ser detectada i castigada. Per a castigar-la se la feia vestir de dol i era portada en una llitera tancada, com si fos un cadàver, al Campus sceleratus (lloc dels condemnats), un lloc a prop de la Porta Col·lina dins dels murs de la ciutat. Allà la deixaven en un sepulcre amb una llàntia, una ració de pa, aigua, llet i oli. El sepulcre es tancava i així passava a l’oblit. Per al còmplice el càstig era semblant al d’un esclau: fuetades fins a morir.

D’aquí prové l’expressió ser una vestal, que es diu a aquell que es consagra molt alguna cosa, tal com feien les vestals amb el foc sagrat.

He trobat l’expressió en diferents llegües:
–Ser una vestal (castellà)
–To be a vestal (anglès)
–Être une vestale (francès)
–Essere una vestale (italià)
–Sein eine vestalin (alemany)

“El sacrifici de la Vestal” (1710) d’Alessandro Marchesini. Hermitage Museum

Irene Sanz