Cacus (en grec, Κακός i en llatí Cacus) és el germà de Caca i fill del déu Vulcà (el déu romà del foc i la forja), és mig gegant i sàtir, vomita remolins de foc i fum i se’l coneix per les seves habilitats en el camp de la cleptomania (és un bon lladre) pel qual no deixa pistes de presència en els seus actes.
És tan hàbil i agosarat que es va atrevir a robar al propi Hèracles uns bous i unes vedelles, animals que a la vegada els havia robat a Geríon per un dels dotze treballs.
Però Hèracles va saber gràcies a les vaques restants que mugien cap a la cova on s’havia refugiat Cacus, el qual protegí l’entrada amb una roca lligada amb cadenes forjades pel seu pare Vulcà, però Hèracles no s’aturà i trencà el cim de la muntanya, finalment el matà segons Ovidi a garrotades. Podríeu buscar el fragment corresponent al primer llibre de l’obra de Tit Livi Ab urbe condita?
El que està estés al terra és en Cacus i el que sosté el garrot i està de peu Hèracles, es representa el moment en què Hèracles assassinà Cacus.
Però ell no era així abans en la cultura romana, en un principi era un déu del foc com el seu pare, però el degradaren per els seus actes a la espècie anteriorment descrita i posteriorment Palomia el traí dient a Hèracles on s’amagava, causant la seva mort com bé representa la imatge de dalt (aquesta és una altra versió del mite).
En conclusió, l’expressió “ser un caco” prové d’aquest ex-déu anomenat Cacus, degut a les seves aficions de mans llargues que no van acabar pas bé.
Raül Àlvarez
1r de Batxillerat Humanístic
Xaipe!
Un apunt molt interessant Raul. No coneixia l’expressió der un caco i tampoc el deu Cacus.
Χαιρετε,
La veritat és que mai havia escoltat rés d’aquest divertit déu, ni tampoc la expressió de “ser un caco”. Bona feina!
Salve!
Havia escoltat moltes vegades aquesta expressio pero mai havia pensat que derives d’un personatge mitologic!
Bona feina raulete!
xaipe!
Un apunt molt interessant, moltes felicitats!! Mai havia escoltat parlar d’aquest Déu tan divertit ni de les expressions.
Un molt bon apunt!Esta clar que sempre hi ha alguna cosa per descubrir,no sabia res d’això,mai l’havia escoltat ,no sabia que hi havia un d’eu amb nom “cacus “,i ara gràcies aquest apunt se una cosa nova ,m’ha semblat molt graciós l’ho de “Ser un caco”.
El fragment de text de “Els orígens de la Roma” (Traducció de Bàrbara Matas a l’editorial La Magrana, 2012) corresponent a aquest pastor és:
“Diuen que aquí fou on Hèrcules, havent mort Geríon, i prop del riu Tíber, que havia creuat nedant i conduint el bestiar davant seu, es va ajeure en un lloc ple d’herba per refer els bous amb el descans i amb la pastura fresca i també ell mateix, cansat del camí. Allí, afeixugat pel menjar i pel vi, va quedar adormit. Un pastor habitant d’aquest lloc, anomenat Cacus, de forces terribles, atret per l’aspecte extraordinari que tenien els bous, li va voler prendre el botí i, com que si empenyia el ramat dirigint-lo cap a la cova, les mateixes petjades portarien cap allí l’amo quan els busqués, va arrossegar els exemplars més formosos, estirant-los per la cua i fent-los caminar cap enrere en direcció a la cova. En despertar-se Hèrcules a trenc d’alba, va cercar amb la vista el ramat i va veure que faltava una part dels animals.
Es va dirigir a la cova més pròxima per si les petjades hi portaven. Quan va veure que totes elles estaven girades cap a fora i no portaven a cap altra banda, amb l’ànim confús i perplex, va començar a treure el ramat fora d’aquell lloc funest.
Aleshores les vaques empeses van bramar, com és normal, per enyorança dels bous que quedaven i els que estaven tancats a la cova van respondre el mugit. Això va fer tornar enrere Hèrcules. Cacus va intentar impedir per la força que entrés a la cova, però va ser ferit per la clava i va caure mort invocant en va l’ajut dels pastors.”
Aquest és el text original del fragment del llibre I, capítol 7:
“Herculem in ea loca Geryone interempto boves mira specie abegisse memorant, ac prope Tiberim fluvium, qua prae se armentum agens nando traiecerat, loco herbido ut quiete et pabulo laeto reficeret boves et ipsum fessum via procubuisse. Ibi cum eum cibo vinoque gravatum sopor oppressisset, pastor accola eius loci, nomine Cacus, ferox viribus, captus pulchritudine boum cum avertere eam praedam vellet, quia si agendo armentum in speluncam compulisset ipsa vestigia quaerentem dominum eo deductura erant, aversos boves eximium quemque pulchritudine caudis in speluncam traxit. Hercules ad primam auroram somno excitus cum gregem perlustrasset oculis et partem abesse numero sensisset, pergit ad proximam speluncam, si forte eo vestigia ferrent. Quae ubi omnia foras versa vidit nec in partem aliam ferre, confusus atque incertus animi ex loco infesto agere porro armentum occepit. Inde cum actae boves quaedam ad desiderium, ut fit, relictarum mugissent, reddita inclusarum ex spelunca boum vox Herculem convertit. Quem cum vadentem ad speluncam Cacus vi prohibere conatus esset, ictus claua fidem pastorum nequiquam invocans morte occubuit.“
Per cert, el fragment anterior està extret d’aquesta web
Ben trobat, Judit!
Xaipee!!
La veritat és que ens queda molt per aprendre sobre la miologia grega, no havia senti a parlar mai d’aquest deu ni d’aquesta expressió. Bona recerca Raül!!
No pensava que vingués d’aquí aquesta expressió, em sonava a alguna cosa diferent… Gran apunt Raül! Ah, ara recordo que a la primària a Educació Física jugava a un joc que es deia Polis i Cacos (polis i lladres). Referents a tots llocs!
XAIPETE!!
Com bé diu anteriorment, en conclusió podem extreure que l’expressió “ser un caco” prové del ex-déu Cacus, degut a les seves aficions de mans llargues que no van acabar pas bé; és a dir, que robava.
M’ha sobtat ja que no sabia pas d’on provenia el dit de ser un caco a un lladre, i crec que és bastant adequat per tot el que va fer el déu aquest Cacus.
Χαιρετε!
La veritat es que l’he sentida però no l’he fet servir, ni jo, ni el meu voltant amb la qual cosa no m’hes molt familiar.
Explicació:
“Ser un caco”. Encara que potser aquesta hagi caigut alguna cosa en desús, segur que algun haurà sentit trucar a un lladre “caco”. Lluny d’un origen en l’argot del carrer, aquest terme es refereix a Caco, un gegant de tres caps fill del déu Vulcà que vivia en l’Aventino (una de les set turons de Roma). Quan Hèrcules duia a terme un dels seus famosos treballs es va quedar adormit a la vora del Tíber mentre portava unes caps de bestiar. Caco va aprofitar el moment i se les va robar, convertint-se en el primer lladre de caps de bestiar o lladre de bestiar de la mitologia. En qualsevol cas, no hauria de ser un model a seguir, els bramuls dels animals van despertar a Hèrcules i aquest va matar a Caco.
Xaipete!!
No tenia ni idea de que volia dir ser un caco i m’ha semblat força curiós que vingués d’un déu.
Molt bon apunt!!
Bonum diem!
Un apunt molt interessant. No coneixia l’expressió de ser un caco i tampoc havia sentit mai parlar del deu Cacus.
Xaipete!
és un apunte molt interesant ja que son expresiones que tos hem sentit algun cop o altre. El que realmente no sabia era que provenía d’un Déu.