L’edat d’or és la millor època d’un període concret, està relacionat amb el mite que defineix el període següent a la creació de l’home i que s’associa amb la innocència i la felicitat. En grec antic s’anomenava “χρυσόν γένος”. Per als romans aquesta edat estava marcada també per l’absència de temps, sempre era primavera. Els romans l’anomenaven uera aetas o Saturnia regna.
En la literatura s’utilitza aquest tòpic sobretot en el subgènere líric de l’ègloga on s’explica les aventures amoroses dels pastors d’una forma bucòlica, és a dir, d’una forma irreal. Aquesta forma d’escriure té diverses similituds amb el tòpic de l’Edat d’Or.
Com be esta dit era l’edat d’or,per als romans aquesta edat estava marcada també per l’absència de temps, sempre era primavera
Χαιρετε!
La veritat es que l’he sentida però no l’he fet servir, ni jo, ni el meu voltant amb la qual cosa no m’hes molt familiar.
Explicació:
L’edat d’or (en grec antic ξρυσόν γένος, en llatí aurea aetas o Saturnia regna “regne de Saturn”) és el nom donat, a l’antiga Grècia i al món romà, al mite que defineix el període següent a la Creació de l’home i que s’associa amb la innocència i la felicitat, en una mena d’al•legoria amb la infància de la humanitat. Pels romans aquesta edat estava marcada també per l’absència de temps (sempre era primavera), que és qui altera i fa degenerar les coses. Per extensió s’aplica el terme “edat d’or” a períodes d’auge cultural de diferent nacions. És una de les edats de l’Home segons Hesíode.
Aquesta edat s’assimila a un estil de vida bucòlic i pastoral (a un indret com l’Arcàdia mitològica), recreat en gèneres com l’ègloga, lluny de la ciutat que és símbol de pecat (aquesta associació camp-virtut enfront urbs-vici és recurrent al llarg de la història de la cultura); hi havia pocs homes, que vivien sense necessitat de treballar per l’abundància de recursos i en una igualtat perfecta (des de llavors una de les metes de la utopia política).
Pel que fa a la cultura judeocristiana, l’edat d’or s’identifica amb l’estada al Paradís terrenal d’Adam i Eva. Es mantenen els tòpics: els dos van nus (innocents, de fet és l’ànsia de coneixement la que els porta a cometre elpecat original), no pateixen dolor, tot el món és al seu abast i l’entorn és campestre. L’hybris o orgull excessiu porta a la pèrdua d’aquests privilegis.