El botons de les camises

Les camises dels homes tenen els botons a la dreta, mentre que les bruses de les dones el tenen a l’esquerra. No és que sigui més o menys fàcil tenir-ho a un costat o a un altre, però l’explicació del perqè aquesta distinció ve de fa uns quants anys…

Quan van apareixer els botons de les camises, els que les portaven eren els homes, i com la majoria eren dretans, era més fàcil posar-los a la dreta. Les primeres dones que va portar brusa eren les dones de classe alta. Com que no es vestien soles, van posar els botons a l’esquerra per a que les doncelles que les vestien, majoritàriament dretanes, els hi resultés més ràpid fer-ho.

Aquesta costum s’ha anat extenen i malgrat que es podria haver canvuat, no es va fer. Els motius podrien ser dos: un que les dones es van acostumar a fer-se els botons de l’esquerra, i l’altre, per mantenir la feminitat de la peça al ser diferent de la dels homes.

El misteri dels bastonets de cotó

La policia alemanya va estar dos anys darrera un misteri que no acabaven d’entendre: 39 assassinats que no tenien res a veure entre ells tenien mostres del mateix ADN. L’assassí en sèrie no apareixia de cap de les maneres, fins que finalment van trobar la pista: els bastonets de cotó.

Per agafar mostres d’ADN la policia alemanya usava bastonets de cotó d’una empresa. Doncs bé, una de les treballadores de la fàbrica que subministrava aquests bastonets els infectava sense voler amb el seu ADN cada cop que els tocava. D’aquesta manera, el seu ADN sortia a tots els crims on s’usaven aquests bastonets. Finalment van trobar la connexió i van poder comprovar que aquella mostra pertanyia a la treballadora.

Un dia de pesca al Port de Tarragona

A les deu del matí arribàvem al barri del Serrallo de Tarragona. Desprès d’esmorzar, ens van conduir al vaixell que ens faria la visita pel port: Tarragona Blau. Uns cop acomodats als seients, ens van passar un vídeo explicatiu de les activitats pesqueres al port i dels diferents tipus de peixos que es poden pescar, classificant-los amb grassos, semigrassos i magres.

Al acabar el vídeo, el vaixell es va posar en marxa cap a punt on tenien una xarxa calada dels dia anterior per recollir-la i veire què havien pescat. Al sortir del port passes pel pont del Serrallo, un pont llevadís per on circulen vehicles i que s’aixeca quan passen grans vaixells. El temps estava núvol i van començar a caure quatre gotes. Afortunadament va deixar de ploure quan van arribar a la xarxa. Aquesta estava marcada amb dos boies que indicaven on estava situada. Un dels pescadors va arribar a una de les boies i va començar a pujar la xarxa. Van començar a aparèixer petits peixos, no gaire cosa. L’aparició de tres sípies seguides va aixecar molta expectació, sobretot al veure com es bellugaven dintre el vaixell i com una d’elles va deixar anar un filet de tinta. Un cop pujada tota la xarxa, la van desenredar i la van tornar a tirar per a l’endemà.

La tornada al port va ser tranqui-la, no plovia i la mar estava molt calmada, ningú de nosaltres es va marejar. Al arribar de nou a port, els alumnes van sortir de la barca per anar a dinar, i els professors es van quedar a dinar al mateix vaixell amb els pescadors.

A la tarda ens van portar ala llotja del Serrallo, un gran espai on es realitza al subhasta del peix. Una cinta transportadora fa avançar caixes amb diferents tipus de peixos: llenguados, pops, peix de roca, sípies, molls, lluços i molts altres. A mesura que passen, a una pantalla surt un preu que va baixant fins que algú prem un botó i se’ls queda amb el preu marcat quan ha premut. A les quatre de la tarda ens vam acomiadar de Lluís, el patró del vaixell i vam sortir de Tarragona sota una intensa pluja. L’arribada a l’institut va ser a les cinc de la tarda.

Un dia de pesca al Port de Tarragona

A les deu del matí arribàvem al barri del Serrallo de Tarragona. Desprès d’esmorzar, ens van conduir al vaixell que ens faria la visita pel port: Tarragona Blau. Uns cop acomodats als seients, ens van passar un vídeo explicatiu de les activitats pesqueres al port i dels diferents tipus de peixos que es poden pescar, classificant-los amb grassos, semigrassos i magres. Continue reading

Un examen a la ESO

Quan vaig entrar a l’aula ho vaig fer amb cinc minuts de retard. Els alumnes estaven dintre tots asseguts esperant-me. Portaven pressa per fer l’examen i estaven enfadats amb mi per haver fet tard. Desprès de disculpar-me, vaig repartir l’examen i es van posar a escriure molt aviat, massa vaig pensar. Devien ser molt ràpids llegint els enunciats, perquè tant aviat els hi vaig repartir ja escrivien.

Vint minuts desprès, algú em va cridar dient que ja havia acabat. Li vaig dir que repassés per si s’havia equivocat. Un minut més tard em va dir que ja havia acabat de repassar i que si li podia agafar l’examen. Li vaig dir que no, que esperés, i la seva resposta va ser “és que no el vull tenir davant meu”. Aquests diàlegs es van repetir amb cadascun dels alumnes que anaven acabant, tots a la mateixa hora, o sigui, vint minuts desprès d’haver començat. Els hi sobrava mitja hora, ja havien acabat i repassat. Vaig seguir pensant amb el ràpid que devien de llegir, amb un minut eren capaços de repassar un examen de deu preguntes, amb problemes inclosos.

Els exàmens els hi cremen un cop han acabat, i també volen que els hi corregeixis en aquell mateix instant, volen saber la nota ja. En qüestió de mitja hora passen de desitjar l’examen a odiar-lo, el tenen com una queixal que s’ha d’arrencar, i quan més aviat millor.

I un cop entregues els exàmens ja corregits, comença un altre ritual, el de la calculadora. El primer que fan és sumar, amb calculadora, si t’has equivocat o no al fer-ho tu. Si no ho has fet, s’exclamen pensant que podrien haver tingut més nota, no se’ls hi acut repassar l’examen a veure si m’he equivocat al puntuar la pregunta. El que fan és comparar amb el veí les coincidències de les respostes, a veure si a ell li has puntuat menys. Els que aspiraven a aprovar i ho han fet justet, justet, ja estan conformes i no miren res més. Els que tenen un quatre i pico sumen, amb calculadora, dos o tres vegades a veure si alguna d’elles suma cinc. No hi ha sort, han suspès, i llavors et pregunten si faràs un altre examen per poder aprovar el trimestre. Si els hi dius que si, te l’entreguen, si és que no, tornen a buscar per l’examen a veure si pesquen alguna dècima i fan el que haurien d’haver fet des d’un començament: comprovar on s’han equivocat i discutir amb mi les seves respostes.

Un examen a la ESO

Quan vaig entrar a l’aula ho vaig fer amb cinc minuts de retard. Els alumnes estaven dintre tots asseguts esperant-me. Portaven pressa per fer l’examen i estaven enfadats amb mi per haver fet tard. Desprès de disculpar-me, vaig repartir l’examen i es van posar a escriure molt aviat, massa vaig pensar. Devien ser molt ràpids llegint els enunciats, perquè tant aviat els hi vaig repartir ja escrivien. Continue reading

Abu Simbel i la pressa d’Asuan

L’any 1971 es va inaugurar la presa s’Asuan a Egipte. Es una obra monumental construïda sobre el riu Nil, i es va fer per controlar les riuades que desolaven la part final del riu, sobretot a la desembocadura. Es van trobar molts problemes, però sobretot un: Abu Simbel.

Abu Simbel és un temple situal a la vora del riu i excavat a la roca per glorificar al faraó Ramses II. Al construir la presa, el nivell del riu va començar a pujar i van veure que quedaria enterrat sota l’aigua. La solució va ser impressionant: traslladar el temple pedra a pedra 60 metres més amunt. Va ser una obra d’enginyeria de precisió: s’havia de tallar la roca per fer les peces, numerar-les, transportar-les, i tornar-les a muntar tal com estaven. Aquest vídeo ensenya com es va fer aquest trasllat.

El tren magnètic de l’Àlex

Aquest tren magnètic l’ha fabricat l’Àlex com a estudi d’un treball de recerca. No us deixeu enganyar per l’aparent simplicitat de l’aparell, es van desenstimar altres dissenys que no acabaven de funcionar. Posar els imans junts no va ser gens fàcil.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/egrUzB7pWu4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Les escultures de Theo Jansen

Theo Jansen és un escultor cinètic. Es dedica a fer estructures que es mouen amb el vent. Son mecanismes molt complexes fabricats amb materials lleugers que es poden moure gràcies a unes pales mogudes pel vent. Aquest vídeo ho ensenya molt bé. 

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/WcR7U2tuNoY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Canvis a la F1

La Fòrmula 1 ha canviat les seves normes respecte l’any anterior. Aquest vídeo de RedBull mostra quins són tots aquests canvis. Es passa del cotxe del 2008 al del 2009 a mesura que s’explica quines són les variacions. Està en anglès.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/GS7JQ1ynmOU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Matrix a la japonesa

Si heu vist la pel·lícula Matrix, recordareu els efectes especials on els personatges levitaven per l’aire com si estiguessin aturats. Aquest vídeo correspon a un concurs japonès on es recreen situacions com les de Matrix, però a nivell casolà. Es veu el truc, però no deixa de ser espectacular. Té el seu mèrit per la coordinació de tots els membres.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/-dcmDscwEcI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent…

Marc va arribar a casa amb la moral per terra. Estava a fosques, però potser aquella nit tindria sort, aquella nit feia vent. Les centrals eòliques podien funcionar i generar electricitat per un parell d’hores. Eren les úniques que funcionaven. Les nuclears les van tancar totes pel risc de la radioactivitat. Les tèrmiques també les van tancar perquè deien que escalfava el planeta al emetre CO2. Les hidràuliques ja no generaven electricitat, ja que la sequera feia que la poca aigua que hi havia als pantans la reservessin per a l’estiu.

Aquella nit feia vent, tindrien electricitat. Sopant, la mare va obrir el televisor. Ja no feien res, els programes d’entreteniment s’havien acabat tots al no disposar de prou llum per als focus, per a les càmeres, per a res. Només funcionava un canal de televisió, la resta havien plegat, i només feien notícies en un plató fosc, amb un sol presentador que anava molt ràpid per donar el major nombre de notícies amb el menor temps possible per aprofitar la poca llum que tenien les càmeres de televisió. La primera noticia va ser que els investigadors de la fusió nuclear, la gran esperança per obtenir electricitat, ho havien deixat al no tenir prou energia per fer les seves investigacions.

De sobte, el televisor es va tancar de cop. El pare va explicar que necessitaven aquella poca electricitat per als hospitals per ocupar-se del gran nombre de malalts per grip deguda a que les cases ja no tenien calefacció i la gent passava fred. Marc es va desil·lusionar. Una altra nit a fer els deures amb la llum de l’espelma. El treball de Tecnologia no el podria consultar a Internet i, el més greu, ja no podria actualitzar el seu fotolog. De fet, Internet estava sota mínims, els servidors havien reduït la seva capacitat per estalviar electricitat, pel que ara només es podia posat text, res d’imatges, ni sons, tan sols lletres i més lletres. Tampoc podria jugar amb la seva consola.

Pensar amb l’endemà encara era pitjor. Era dissabte, i normalment solien anar a la ciutat de compres. Demà no hi anirien. Els cotxes tampoc els deixaven circular, cremaven combustible que generava CO2, i això no es podia permetre, i el tren, com que anava amb electricitat, res de res. Es quedaria a casa, a fer què? Podria quedar amb els amics, però hauria d’anar a buscar-los casa per casa ja que el telèfon tampoc funcionava, no hi havia llum.

Marc va pensar que el millor seria anar a dormir. El llit estava fred. Es va posar a pensar amb aquell nefast dia quan els governs van decidir tancar totes les centrals nuclears del món perquè els hi van dir que eren perilloses per la radioactivitat, i també les central tèrmiques, perquè una colla d’experts els van aconsellar de fer-ho per que s’escalfava el planeta més del compte i era perillós. Aquests experts van aconsellar als que manen d’invertir en energies renovables, malgrat ser molt limitades i d’un rendiment molt baix. Ara no hi havia prou electricitat per fer moure el món, que tornava al segle XVII, quan l’home despertava d’un llarg període de foscor i tornava a preguntar-se el perquè de les coses….

Va sonar el despertador i Marc es va aixecar sobresaltat. Havia dormit molt i es trobava massa cansat pel temps que portava dormint. Els llums digitals del despertador marcaven les 8 del matí, i pel carres s’escoltava els soroll dels cotxes al passar. Al mirar per la finestra va veure els fanals del carrers encara encesos. Va baixar corrents a la cuina i va trobar als seus pares mirant un concurs a la televisió mentre esmorzaven llet escalfada amb el microones. Hi havia electricitat, tot havia estat un mal son. Les centrals nuclears i tèrmiques encara funcionaven, i els investigadors seguien treballant per buscar les millors alternatives per obtenir electricitat. Marc va respirar tranquil al veure que res havia canviat, que el seu món tornava a ser el que era, que era una sort viure al segle XXI… o no?

Aquell món on vivia era molt perillós: nuclears, pluja àcida, contaminació a les ciutats. L’home havia estat canviat el món per satisfer les seves necessitats des de que va començar a ser home, i res feia preveure que aquests canvis s’aturarien algun dia. Però canviar no tenia perquè significar empitjorar, la humanitat havia aconseguit dominar la electricitat de moltes maneres, però aquest domini tenia un preu: contaminació, radiacions nuclears… un preu massa elevat?

Marc va estar pensant amb aquests riscos i per res del món voldria tornar a passar pel malson del que havia despertat. Estava convençut que la humanitat se’n sortiria com sempre ho havia fet, i que trobaria les millors solucions sense haver de tornar enrere.

Era dissabte, i sí, aniríen a la ciutat…

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent… Continue reading