Segurament molts cops has sortit de casa amb paraigües pensant que plourà i no ho fa. O t’ha caigut una torrada de pa amb mantega a terra i el que toca a terra és la mantega. O t’has posat a la cua més lenta del supermercat. Totes aquestes circumstàncies esta dintre la llei de Murphy, que diu “Si una cosa port sortir malament,sortirà malament”. Qui va ser aquest Murphy que va enunciar aquesta llei? Segueix llegint i ho descobriràs.

Edward  Murphy era un enginyer que treballava en experiments amb coets sobre carrils a la Força Aèria dels Estats Units l’any1949. Es va desenvolupar un pla destinat a provar la resistència humana a les forces G durant una desacceleració ràpida. Les proves usaven un coet sobre carrils amb una sèrie de frens en un extrem. Murphy va proposar utilitzar mesuradors electrònics d’esforç subjectes al arnés del Capità Stapp, el que feia l’experiment, per mesurar la força exercida sobre ell per la ràpida desacceleració. L’assistent de Murphy va posar l’arnés a un ximpanzé per fer un primera prova. Els sensors van donar una lectura errònia, i es va veure que havien estat instal·lats a l’inrevés. En aquest moment Murphy va fer el seu enunciat. “Si hi ha més d’una forma de fer un treball i una d’elles culminés en desastre, algú ho farà d’aquesta manera».

La frase va sortir a la llum pública per primera vegada durant una conferència de premsa en la qual a Stapp se li va preguntar per quina raó ningú va resultar amb ferides d’importància durant les proves amb el coet. Stapp va replicar que va ser perquè” es va prendre en consideració la llei de Murphy”. Després va citar la llei i va dir que en general significava que era important considerar totes les possibilitats abans de fer una prova. Aquesta frase va anar canviant fins a la forma actual (“Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament“), que mai va ser pronunciada per Murphy.

Els premis Ig Nobel són una paròdia dels premis Nobel que es donen en les mateixes dates que els premis originals, aproximadament en el mes d’octubre. Estan organitzats per la revista d’humor científica Annals of Improbable Research (AIR). La gal·la de lliurament es realitza a la Universitat de Harvard. Les investigacions premiades són reals malgrat no ho semblin degut a l’absurd que poden arribar a ser.  Continue reading →

Segurament molts cops has sortit de casa amb paraigües pensant que plourà i no ho fa. O t’ha caigut una torrada de pa amb mantega a terra i el que toca a terra és la mantega. O t’has posat a la cua més lenta del supermercat. Totes aquestes circumstàncies esta dintre la llei de Murphy, que diu “Si una cosa port sortir malament,sortirà malament”. Qui va ser aquest Murphy que va enunciar aquesta llei? Segueix llegint i ho descobriràs. Continue reading →

El pantalons texans és segurament la peça de vestit que més es ven al món. El seu inventor va ser Levi Strauss, i els seus orígens es remunten a principis del segle XIX en plena febre de l’or.

 Leví Strauss es va establir a San Francisco aprofitant la febre de l’or per a vendre provisions als miners, entre elles, unes lones per a fer tendes de campanya. Veient el lamentable estat de la roba que els miners duien per a picar en la mina, se li va ocórrer la idea d’aprofitar la lona per a fabricar uns pantalons de treball molt resistents El Sr. Strauss va començar a confeccionar la seva peça de treball amb una tela, anomenada Blau de Nimes. Aquest teixit és conegut com a denim. Un dels clients de Strauss,  Jacob Davis,  que comprava els pantalons de treball per als seus obrers, es va trobar amb que aquests es queixaven que les butxaques dels mateixos es trencaven de seguida, pel que va idear unes rebladures de coure que es van fer tan populars que el propi Strauss es va associar amb ell.

Ja a la fi del XIX, la companyia dels dos cavalls havia dissenyat un gran catàleg de productes, que incloïa les seves tradicionals peces en denim, roba infantil, roba de senyores, etc. Però la joia de la marca era la roba de treball. Fins a bé entrats els anys trenta, els principals clients de Levi´s seguien sent miners i obrers manuals. Amb la febre del western, la companyia va ampliar el seu mercat orientant la seva tradicional roba de treball cap a aquest nou grup de possibles compradors, els cowboys, qui van acollir els famosos pantalons, eren ideals per a muntar a cavall, s’ajustaven i no es deformaven després de rentar-los.

El nom genèric d’aquesta peça era fins a 1960 el de “waist overalls”, i és llavors quan canvia oficialment a “jeans”, que era com ja els coneixia la gent des de la dècada anterior. Aquesta paraula, com va succeir amb “denim”, era una deformació fonètica en l’ús de “Gênes” (Gènova), el port europeu on els mariners duien uns pantalons de feina fets de cotó blau. “

El pantalons texans és segurament la peça de vestit que més es ven al món. El seu inventor va ser Levi Strauss, i els seus orígens es remunten a principis del segle XIX en plena febre de l’or.

Continue reading →