L’origen de les tapes

1 Reply

La colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.

– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre.

– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?

– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?

– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo…

Una tapa és qualsevol porció d’aliment sòlid que acompanya a una beguda. Les tapes s’han diversificat molt i s’han convertit en un dels reclams més populars dels bars. Els origen de les tapes són espanyols, però hi ha dues versions que expliquen aquest origen.

Un d’ells explica que les tapes van sorgir a principi del segle XX arran d’una anècdota que li va passar al rei Alfonso XIII quan estava amb una visita oficial per Cadis. Al passar per una venta del camí per descansar, li van portar una copa de xerès. Com que feia vent, el cambrer va posar una porció de pernil a sobre el got. Al preguntar-li al cambrer de perquè ho havia fet, li va explicar que havia “tapat” el got per a que no entrés sorra dintre. Al rei li va fer gràcia, i desprès de menjar-se el pernil i veure’s el xerès, en va demanar un altre amb una “tapa”.

Però la versió més estesa situa els seus orígens més enllà, al segle XIII, quan el rei Alfonso X el sabi, va disposar als cambrers dels mesons que, juntament amb el vi, servissin alguna cosa de menjar per evitar que el vi pugés ràpidament al cap. L’alcohol amb la panxa buida puja molt al cap, i la idea del rei era precisament evitar-ho amb les racions. Aquest menjar es posava amb un plat que “tapava” el got de vi per evitar que entressin mosques. El aquell temps, aquelles tapes consistien en pernil, embotits o formatge.

L’origen de les tapes

1 Reply

La colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.

– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre.

– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?

– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?

– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo… Continue reading →

La presa de les tres Gorges

1 Reply

Inundar 13 ciutats, 140 pobles i 1352 petites vil·les; més d’un milió de pagesos evacuats. Aquesta és la idea de la construcció de la presa més gran del món: la de les tres gorges al riu Yangtzé a la xina, el tercer riu més llarg del món darrera el Nil i l’Amazones. S’ha creat un llac de més de 600 Km de llarg, com la distància entre Barcelona i Madrid. Per construir-lo, han hagut de morir més de 100 obrers.

Controlar les aigües d’aquest riu sempre ha estat un somni dels emperadors xinesos. Durant l’època de pluges, el riu baixa amb molta força sortint de la seva llera i inundant les planes més baixes amb un balanç de pèrdues considerable. Les autoritats xineses han estimat que al llarg del segle XX han mort 300.000 persones degut a les inundacions del riu. La única solució és frenar-lo, i la millor forma de fer-ho era amb una presa per contenir les seves aigües i poder regular el cabal per protegir als més de 15 milions de persones que viuen als seus marges, molta gent.

Aquesta presa no ha estat lliure de polèmica per grups ecologistes, a l’advertir de l’impacte ambiental de la presa degut a la inundació de molts paratges verds i la eliminació d’ecosistemes sencers.

La presa disposa d’una enclusa capaç de manipular vaixells de fins 3.000 tones. Però la presa servirà per altres coses, com per fer electricitat aprofitant el salt d’aigua. Constarà de 32 turbines de 700 MW de potència cadascuna, generant 100 TeraWattshora a l’any, o el que és el mateix, 100 bilions Watthora, o sigui, 100 milions de milions de Wattshora al llarg de l’any. Molta energia.

Està previst que s’acabi la seva construcció l’any 2009. El següent vídeo mostra com serà un cop finalitzada.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nWHn3t6IglI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La presa de les tres Gorges

1 Reply

La teoria del pal d’Hoquei

1 Reply

El pal d’hoquei és un gràfic que mostra la variació de la temperatura global del planeta al llarg dels darrers 1000 anys. Aquest gràfic és gairebé pla amb petites fluctuacions al voltant dels 0ºC, excepte als darrers 100 anys, on creix de forma espectacular fins a 1ºC, adoptant una forma que recorda un pal d’hoquei. Això significa que la temperatura al mon ha crescut 1ºC els darrers 100 anys, cosa que no ha fet al llarg de 1000 anys. Aquest gràfic va ser elaborat per Michael Mann, autor d’un dels informes del IPCC (panell intergovernamental pel canvi climàtic de la ONU). Ràpidament, l’IPCC el va adoptar com a clau per determinar que l’home estava darrera d’aquets escalfament. Però un grup de científics s’ha posat a investigar aquest curiós gràfic, i han trobar tres grans errades.

El primer de tot és que, per elaborar-lo, es van usar els anells dels arbres de 22 llocs diferents. Els anells mesuren el ritme de creixement, a més calor, més gran és l’anell. Però això es pot mesurar al l’estiu, i no a l’hivern quan els arbres no creixen, pel que el registre de les temperatures a l’hivern no existeix. 22 llocs són molt pocs, i probablement si haguessin agafat altres llocs, possiblement sortiria una altra cosa. A més, els arbres representen un 15% de la superfície terrestre, la resta són oceans, i d’aquests llocs tampoc hi ha registres.

En segon lloc, s’ha obviat la enorme quantitat de literatura que existeix sobre el clima que hi ha hagut al llarg d’aquests mil anys. Un grup de científics de la universitat de Harvard ha revisat més de 250 d’aquests estudis científics relacionats amb el clima amb el mètode “peer-review” (es comparen les mateixes dades provinents de diferents fonts per comprovar la seva veracitat) i s’ha comprovat l’existència d’un gran període càlid a l’edat mitjana, entre els segles IX i XIV, i una petita edat de gel al voltant de l’any 1.300.

I en tercer lloc, dos científics canadencs han detectat una errada en el model matemàtic per reproduir el gràfic. Han demostrat que el programa usava una seqüència de dades que sempre donaven la mateixa forma de pal d’hoquei, independentment de les dades que s’entressin. Si s’eliminava aquesta seqüència, curiosament el gràfic mostrava el període càlid a la edat mitjana i la petita edat de gel del 1.300, corroborant els resultats dels científics de Harvard.

Els dos gràfics següents mostren el mateix període de temps amb les variacions de temperatura segons el model pal d’hoquei, el de dalt, i el revisat per científics independents, el de sota. La diferència és notable.

I tú, a qui et creus?

Si vols més informació, pots consultar els següents webs:

http://desdelos50omas.blogspot.com/2007/11/el-engao-del-calentamiento-global-ltimo.html

http://valdeperrillos.com/node/1099

http://www.mitosyfraudes.org/Calen/HockeyMk2.html

http://www.mitosyfraudes.org/Calen/Debacle.html

http://liberal-venezolano.net/blog/teoria_del_calentamiento_global_basada_e

La teoria del pal d’Hoquei

1 Reply

La pastanaga dels pilots de la RAF

3 Replies

El mercat estava ple de gent. Paco, Jaume i Xavi estaven comprant per al sopar de la colla d’aquella nit. Celebraven… bé, això és igual, la qüestió és fer un sopar, què més dóna. Teníen el cistell ple: pizzes, coca-coles, xocolatines, i altres aliments igual de nutritius. Xavi es va aturar devant de la parada de verdures i va agafar pastanagues.

– On vas amb això?- va dir Jaume.

– La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.

– Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?

– Has vist mai un conill amb ulleres…?

Xavi no va mal encaminat, i de fet, algú va usar aquesta característica a la guerra. La pastanaga conté molta vitamina A, entre altres de les seves virtuts. Aquesta vitamina afavoreix a la vista, el que fa molt recomanable el seu consum. A la Segona Guerra Mundial, els britànics van inventar el Radar gràcies a Robert Watson-Watt. Aparells com aquest es van instal·lar a les costes britàniques per avisar de l’arribada de l’aviació alemanya. Aquests estaven desesperats al comprovar que sempre sabien per on atacaven, sobretot quan ho feien de nit. No sabien encara que era gràcies als electrons lliures de la carcassa dels seus avions que emetien ones electromagnètiques quan eren caçats per les ones enviades els radars. Aquests aparells simplement detectaven d’on venien aquesta ona rebotada, i era llavors quan podien enviar als caces britànics per fer fora als alemanys.

Però la intel·ligència britànica tenia por que els alemanys se n’enteressin d’aquest invent, pel que van decidir enviar titulars als diaris explicant que la detecció dels avions alemanys era gràcies a la gran vista dels pilots britànics deguda a que menjaven moltes pastanagues. Tot i que la pastanaga afavoreix la vista, no era cert que els pilots poguessin veure de nit, però aquella notícia va propiciar que la població mengés més pastanagues i es fes popular aquesta característica.

Els alemanys, per la seva banda, van estar despistats amb aquella notícia, i va ajudar a que detectessin els radars com als realment culpables de la detecció dels seus avions uns quants mesos més tard del que ho haurien d’haver fet.

La pastanaga dels pilots de la RAF

2 Replies

– On vas amb això?- va dir Jaume.

– La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.

– Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?

– Has vist mai un conill amb ulleres…? Continue reading →

Origamis siderals

3 Replies

La competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

– He guanyat! – va dir Roger.

– Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.

– Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme…

Un grup de científics japonesos encapçalats pel professor Shinichi Suzuki, de la Universitat de Tokio, està provant un avió de paper per llençar-lo des de l’Estació Espacial Internacional (ISS) per que torni planejant cap a la terra. Volen que un astronauta japonès que anirà a la ISS llenci 100 avions a l’espai a veure qui de tots arriba a terra.

L’equip de Suzuki està treballant amb un prototip dissenyat per l’Associació Japonesa d’aeroplans Origami, que són els que han dissenyat aquest avió especial, que té una retirada al transbordador espacial. Aquests avions estan tractats amb un compost que augmenta la seva resistència al calor. Fins ara han estat capaços de resistir vents de Mach 7 (set vegades la velocitat del so) i soportar temperatures de 300ºC, insuficients per al seu objectiu. Aquests científics japonesos estan convençuts de la utilitat d’aquest estrany experiment. Diuen que pot ajudar a inspirar el disseny de nous vehicles espacials més lleugers i molt més econòmics que els actuals. També pretenen que inspiri als nens a interessar-se per la ciència.

També tenen calculat on poden caure. Com que la majoria de la superfície terrestre és aigua, calculen que tan sols un 5% pugui tocar terra, dels que creuin l’atmosfera, per suposat. La ISS està a 400 Km orbitant sobre la superfície de la terra, i un vol amb èxit suposaria el major trajecte fet en la història dels avions de paper. De moment, encara no tenen cap sistema de detecció electrònic per rastrejar als avions, pel que s’han limitat a escriure als avions diversos missatges en diversos idiomes al paper demanant que si el troben, el torni al Japó. Aquest experiment, digne de guanyar un IgNobel, no deixa de ser interessant per a un futur en el disseny de les naus espacials del futur.

Origamis siderals

3 Replies

– He guanyat! – va dir Roger.

– Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.

– Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

l’IPCC, les nuclears, el carbó i el CO2

1 Reply

l’IPCC és un grup de persones que està investigant la relació entre l’escalfament global del planeta i el CO2. Aquest grup, creat per la ONU, va tenir un origen més aviat fruit de l’aprofitament de dos successos que van succeir gairebé al mateix temps…

Als anys 70, la gran preocupació dels científics no era precisament l’escalfament global de la Terra, sino més aviat el contrari: el refredament global. Molts meteoròlegs sortien a la televisió mostrant com als pols hi havia cada com més gel, els hiverns eren més freds, i temien que la Terra entrés en una nova era glacial. Però llavors van passar dues coses que van canviar el panorama d’una forma espectacular.

A la dècada dels 80, el carbó s’usava per fer electricitat a les centrals tèrmiques. L’any 1984, els miners britànics van anar a la vaga per demanar millors condicions a la presidenta del país, Margaret Thatcher. La presidenta no volia cedir a les seves peticions, pel que s’havia de buscar una solució. Si no hi havia carbó, usarien petroli, però la Thatcher no volia dependre dels països àrabs que eren els que tenien la producció. La solució venia amb les centrals nuclears, però les pressions de grups ecologistes feien difícil la seva implantació. O cedien a les pressions dels miners, o havien d’esperar un miracle.

I el miracle va arribar amb una sobtada pujada de les temperatures al planeta. Un científic anomenat Bert Bolin va suggerir en un programa de televisió que les emissions de CO2 podrien estar darrera d’aquest escalfament global i que podrien anar a més si se n’emetia més a l’atmosfera. Aquesta innocent apreciació hagués passat de llarg en altres circumstàncies, però el govern britànic va trobar la solució als seus problemes: el carbó emet CO2 a l’atmosfera, el CO2 provoca l’escalfament del planeta, les centrals nuclears no emeten CO2, per tant, la solució és fer centrals nuclears.

Ràpidament, el govern britànic es va posar a treballar amb aquest assumpte, i va instar a
la ONU l’any 1988 a crear un grup d’experts que investiguessin si aquella suposició feta per aquell científic era certa. Es va crear l’IPCC. Les investigacions fetes per aquests científics van començar a apuntar que realment el CO2 provocava l’escalfament global de la Terra.

Al llarg d’aquests vint anys d’existència, l’IPCC ha intentat corroborar aquesta teoria amb més o menys fortuna, canviant els números a mesura que les investigacions avançaven. Dels 3 metres que havia de pujar el nivell del mar, han passat als 20 centímetres actuals.

Es diu que aquestes investigacions són imparcials, però hi ha gent que creu que les dades estan manipulades per afavorir els interessos dels països més desenvolupats. D’altra banda, sempre s’afirma que hi ha consens científic en les conclusions finals d’aquest grup d’expert, però això no és cert. Molts científics de renom no hi estan d’acord, fins i tot de n’han sortir de l’IPCC al discrepar dels resultats. D’entre aquests científics destaca Paul Reiter, de l’institut Pasteur, i una eminència en paludisme. Aquest científic va amenaçar a l’IPCC si no retiraven el seu nom d’un informe del que estava en total desacord, afirmant que ell mai havia verificat aquelles paraules. Finalment l’IPCC va retirar el seu nom.

l’IPCC, les nuclears, el carbó i el CO2

1 Reply

Tensió superficial: caminant sobre les aigües

1 Reply

A la final van arribar Simó i l’Albert. El llançament de pedres al riu a veure quina rebota més havia estat molt renyida. Simó havia derrotat a les semifinals a Jaume, mentre que l’Albert s’havia desfet de Xavi amb una facilitat impressionant. El primer en llençar era l’Albert, que va optar per un llançament suau i molt tècnic: un… dos… tres… quatre… cinc… sis rebots fins caure al fons del riu. Simó ho tenia difícil, però havia preparat un llançament especial per aquella final. Va agafar la pedra i la va llançar amb molta força a sobre la superfície del riu: un… dos… tres… quatre rebots… i la pedra va fer cap a l’altra banda creuant tot el riu.

– He guanyat!!- va exclamar Simó.

– però que dius? La teva ha rebotat quatre vegades, la meva sis. He guanyat jo- va reclamar l’Albert.

– Però jo he arribat més lluny.

– Ets un trampós!

Aquella discussió va animar a la resta de la colla, on cadascú deia la seva. Tots menys un, Ignasi, que contemplava el riu embadalit. Es preguntava perquè les pedres podien rebotar sense caure a la primera dintre de l’aigua…

L’explicació que busca l’Ignasi és la tensió superficial. Una molècula d’aigua en estat líquid rep l’empenta de les que té al costat amb una força anomenada cohesió. Si aquesta molècula està al mig d’un got d’aigua, al estar envoltada d’aigua, es queda on és, ja que rep empentes per totes parts amb la mateixa força. Però una molècula situada a la superfície només empeny a les partícules que té a sota i al costat, i no amb les de l’aire que té a sobre. El resultat de tot això és que aquestes partícules tendeixen a tirar cap avall. Això fa que totes aquestes molècules s’ajuntin reduint la superfície en contacte amb l’aire. Doncs bé, si una pedra vol entrar dintre l’aigua, primer ha de separar les molècules de la superfície que estan més juntes del que ho haurien d’estar. Això és la tensió superficial. Si la pedra no pot trencar aquesta tensió, surt rebotada, fins que ho aconsegueix i llavors és quan es pot enfonsar.

Això explica també perquè les gotes són rodones: tota superfície s’ajunta cap a dintre formant una esfera. També explica perquè si et tires de panxa a una piscina, et fas mal: perquè el teu cos impacta contra una superfície comprimida i la trenca quan la toques per acabar enfonsant-te.

Hi ha animals que aprofiten aquesta propietat per caminar a sobre l’aigua. Els sabaters són uns insectes que poden posar-se sobre l’aigua sense enfonsar-se degut a que no trenquen la tensió superficial de l’aigua. Un altre cas més divertit és el del següent vídeo. Segur que entendràs perquè no s’enfonsa…

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/x4EL8Bo5Y-Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Tensió superficial: caminant sobre les aigües

1 Reply

– He guanyat!!- va exclamar Simó.

– però que dius? La teva ha rebotat quatre vegades, la meva sis. He guanyat jo- va reclamar l’Albert.

– Però jo he arribat més lluny.

– Ets un trampós!

Aerogeneradors: molins d’electricitat

3 Replies

L’autocar va sortir puntual de l’institut en direcció al coll de la Teixeta, on anirien a visitar un parc eòlic. Els de batxillerat estaven més pendents de les vacances que d’altra cosa, però aquella sortida ja els anava bé, tot sigui sortir de l’institut.

-Estarem tot el dia, no?- va preguntar l’Ignasi.

-Només pel matí, a la tarda tornem a l’institut- va contestar el professor.

– Au, va! No hi ha dret- va protestar l’Àlex.

– És que tampoc dóna per més, el parc eòlic està prop i la visita dura 2 hores.

– Podríem anar a Port Aventura a veure els mecanismes de transmissió del Dragon Khan- va suggerir Simó.

Finalment van arribar al parc i van contemplar majestuosos els aerogeneradors. Però hi havia una cosa que no entenien: estaven tots aturats a pesar que feia molt de vent.

– Això és per que si en fa massa es podrien espatllar.- va explicar el monitor de la visita

– Doncs aquell d’allà està girant molt ràpid- va informar l’Albert.

Al girar-se tots, van contemplar com un dels aerogeneradors girava molt de pressa fins que…

Els aerogeneradors són uns molins que generen electricitat a partir del moviment de les seves aspes. El seu funcionament és ben senzill: les aspes, en girar, fan moure uns engranatges situats al mateix eix. Aquest engranatges en fan moure uns altres, que a la vegada fan girar un alternador, que és l’encarregat de transformar aquest moviment de rotació en electricitat. Un alternador, bàsicament és un fil de coure que gira al voltant d’uns imans. Aquest moviment genera un camp magnètic que crea un corrent elèctric al fil de coure que gira.

Els aerogeneradors se situen a llocs on hi ha molt de vent, però això nio significa que funcionin sempre, sobretot quan hi ha ventades fortes. Les pales són molt pesades, i necessiten una quantitat mínima de vent que les faran girar.

Evidentment, quan més vent faci, millor, però tot té un límit. Si el vent és molt fort un mecanisme automàtic atura el moviment de les pales per que un excés de velocitat dintre el mecanisme d’engranatges el podria fer malbé. És per això, que en dies de vents molt forts, els aerogeneradors estan aturats.

Per cert, encara falta saber què li va passar a l’aerogenerador que girava tant ràpid…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/b3olh5UWfL4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aerogeneradors: molins d’electricitat

3 Replies

-Estarem tot el dia, no?- va preguntar l’Ignasi.

-Només pel matí, a la tarda tornem a l’institut- va contestar el professor.

– Au, va! No hi ha dret- va protestar l’Àlex.

– És que tampoc dóna per més, el parc eòlic està prop i la visita dura 2 hores.

– Podríem anar a Port Aventura a veure els mecanismes de transmissió del Dragon Khan- va suggerir Simó.

Finalment van arribar al parc i van contemplar majestuosos els aerogeneradors. Però hi havia una cosa que no entenien: estaven tots aturats a pesar que feia molt de vent.

– Això és per que si en fa massa es podrien espatllar.- va explicar el monitor de la visita

– Doncs aquell d’allà està girant molt ràpid- va informar l’Albert.

Al girar-se tots, van contemplar com un dels aerogeneradors girava molt de pressa fins que… Continue reading →

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

3 Replies

El 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini…

Uns anys abans d’aquest episodi, el ministeri de defensa britànic va contractar a William Watson-Watt per obtenir una arma contra els avions alemanys a la Segona Guerra Mundial. La idea del ministeri era usar les recentment descobertes ones electromagnètiques per enviar-les contra els avions enemics a fi d’escalfar-los i matar al pilot de calor. Ben aviat se’n va adonar que aquella idea era impossible que es pogués dur a terme, ja que les ones electromagnètiques eren incapaces d’escalfar un planxa de metall.

Però de retruc va trobar una altra cosa que li va interessar força: el metall, quan rebia les ones, també n’emetia. Actuaven com un mirall reflector, com si retornessin d’on havien sortit. El que passava en realitat era que els metalls tenen uns electrons lliures sobre la seva superfície. Quan reben una ona electromagnètica, aquests electrons lliures comencen a bellugar-se, emeten també ones de la mateixa freqüència que poden ser captades per un receptor.

Aquest fet les feia força interessants per que podien detectar els avions a certa distància, molt abans que es poguessin veure a simple vista. Quan va tenir enllestit l’invent detector, va fer una demostració amb un avió de la RAF britànica. Efectivament, l’avió va ser detectat amb un aparell a una distància considerable, molt abans que es pogués veure a simple vista. L’experiment va ser un èxit, malgrat que Watt va fer trampa: va afegir una planxa de metall a l’avió per facilitar que es pogués detectar sense que ningú ho sabés.

El ministeri de defensa de seguida va posar detectors a les costes britàniques per captar els senyals dels avions alemanys. Aquests, quan van començar la invasió de l’illa per l’aire, s’estranyaven que els avions britànics els esperessin per on tenien previst passar. Desprès de descobrir què eren els radars, els alemanys el van aconseguir millorar i en van posar al nord d’Europa per controlar el trànsit aeri provinent de les illes britàniques.

Però els britànics tenien una darrera sorpresa amb aquests aparells. Sabien que els metalls eren detectats pels radars alemanys, pel que se’ls va ocorre llençar milers de tires d’alumini pel cel. Això va col·lapsar els radars que detectaven senyals per tot arreu. Els senyals dels bombarders també es detectaven, però quedaven dissimulats entre tanta senyal falsa. els caces alemanys no sabien on s’havien de dirigir, ja que per allí on passaven només veien trossos d’alumini caient del cel. Els avions britànics van arribar intactes a Hamburg, on van començar la destrossa.

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

3 Replies

“Never was so much owed by so many to so few”