Category Archives: Curiositats

IgNobel 2008

Els premis Ig Nobel són una paròdia dels premis Nobel que es donen en les mateixes dates que els premis originals, aproximadament en el mes d’octubre. Estan organitzats per la revista d’humor científica Annals of Improbable Research (AIR). La gal·la de lliurament es realitza a la Universitat de Harvard. Les investigacions premiades són reals malgrat no ho semblin degut a l’absurd que poden arribar a ser.

 Aquests premis van ser creats l’any 1991 i guardonen els assoliments d’investigacions que poden provocar riures, però que després fan que les persones pensin. L’objectiu dels premis és informar d’assoliments insòlits, imaginatius i estimular l’interès de tots per la ciència, la medicina, i la tecnologia. En anglès Ig Nobel es pronuncia igual que ignoble, que significa “innoble”, d’aquí el nom. Aquí n’hi ha uns quants de l’any 2008:

NUTRICIÓ: Massimiliano Zampini, de la Universitat de Trento, Itàlia, i Charles Spence, de la Universitat de OXford, el Regne Unit, per modificar electrònicament el so d’una patata xip perquè la persona que la mastega pensés que era més cruixent i fresca del que era realment.

BIOLOGIA: Marie-Christine Cadiergues,Christel Joubert i Michel Franc, de l’Escola Veterinària Nacional de Tolouse, França, per descobrir que les puces que viuen en un gos poden saltar més alt que les que viuen en un gat.

MEDICINA: Donen Ariely, de la Universitat Duke, els EUA, per demostrar que medicaments falsos i cars són més efectius que medicaments falsos i barats.

FÍSICA: Dorian Raymer, de la Iniciativa d’Observatoris d’Oceans de la Institució de Oceanografía, EUA, i Douglas Smith, de la Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA, per demostrar matemàticament que munts de corda o cabells, o de gairebé qualsevol altra cosa, inevitablement acabar-se embolicant i formant nusos.

QUÍMICA: Sheree Umpierre, de la Universitat de Puerto Rico, Joseph A. Hill, dels Centres de Fertilitat de Nova Anglaterra, EUA, iDeborah Anderson, de l’Escola Universitària de Medicina|Medecina de Boston i l’Escola Mèdica d’Harvard, EUA, per descobrir que la Coca-Cola és un efectiu espermicida, i a C.Y.Hong, de la Universitat Mèdica de Taipei, Taiwan, C.C. Shieh, PÀG. Wu i B.N. Chiang, de Taiwan, per descobrir que no ho és.

Si voleu conèixer els dels altres anys, pots consultar el següent article. ignobel: premis curiosos

IgNobel 2008

Els premis Ig Nobel són una paròdia dels premis Nobel que es donen en les mateixes dates que els premis originals, aproximadament en el mes d’octubre. Estan organitzats per la revista d’humor científica Annals of Improbable Research (AIR). La gal·la de lliurament es realitza a la Universitat de Harvard. Les investigacions premiades són reals malgrat no ho semblin degut a l’absurd que poden arribar a ser.

Continue reading

Un fraud probabilístic

Imagina que un dia reps una carta d’un expert que t’informa que les accions que tens a borsa d’una companyia baixaran i millor que les venguis ara. Decideixes fer-li cas i, efectivament, una setmana desprès de vendre les accions, baixen, estalviant-te 2000 €. Al cap d’una setmana, reps una segona carta del mateix expert informant-te que aquest cop les accions pujaran, i que és bon moment per comprar ara. Li tornes a fer cas i esperes: la torna a encertar, has guanyat 2000 € més. Al cap una setmana reps una tercera carta amb una altra predicció que també l’encerta. Una quarta, una cinquena, sempre encertant què faran les accions d’aquella companyia. I a la sisena carta que reps et diu que si vols una nova predicció, li tens que pagar 500 €. Què faries?

És possible que li paguis esperant la nova predicció, res et pot fer pensar que no l’encerti de nou, de fet ja ho ha fer cinc vegades. Però podries ser víctima d’un tim malgrat no t’ho sembli. La cosa podria funcionar així: l’expert envia 3200 cartes a 3200 persones diferents. A 1600 els hi diu que les accions pugen, i a les altres 1600 que baixen. Si baixen, envia 1600 cartes als que ha encertat el pronòstic, a 800 els hi diu  que tornaran a baixar, i 800 que pujaran. Si pugen, envia 800 cartes als que l’ha tornat a encertat, 400 dient que pujaran, i 400 que baixaran. Així fins la cinquena carta. Tots els que han rebut una carta han tingut una predicció correcta, però no perquè l’expert en sàpiga, si no per probabilitat. Seguint la proporció, queden 100 persones que han rebut cinc prediccions correcte. Si tots li paguen per la sisena, guanyarà 50.000 €, un negoci rodó on per guanyar tan sols ha jugat amb la probabilitat.

Un fraud probabilístic

borsa.jpgImagina que un dia reps una carta d’un expert que t’informa que les accions que tens a borsa d’una companyia baixaran i millor que les venguis ara. Decideixes fer-li cas i, efectivament, una setmana desprès de vendre les accions, baixen, estalviant-te 2000 €. Al cap d’una setmana, reps una segona carta del mateix expert informant-te que aquest cop les accions pujaran, i que és bon moment per comprar ara. Li tornes a fer cas i esperes: la torna a encertar, has guanyat 2000 € més. Al cap una setmana reps una tercera carta amb una altra predicció que també l’encerta. Una quarta, una cinquena, sempre encertant què faran les accions d’aquella companyia. I a la sisena carta que reps et diu que si vols una nova predicció, li tens que pagar 500 €. Què faries? Continue reading

L’home, la Lluna i el plató

El 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató.

Nixon era el president dels estats units l’any 1969. Volia ser el primer en arribar a la Lluna abans que els russos que hi estaven molt a prop. Va donar pressa als científics de la NASA i aquests van contestar que estaven a punt d’enviar una nau que arribaria a la Lluna, però que no estaven segurs que les imatges per televisió que havien de transmetre en directe de la seva arribava arribessin amb claredat. Això era un gran problema, no podien arribar a la Lluna i dir que no tenien imatges, es tractava d’una qüestió d’orgull poder mostrar a tot el món que els nord-americans havien estat els primers en arribar. Li van proposar a Nixon de fer una pel·lícula on se simularia l’arribada de l’home a la Lluna. La proposta li van fer al director de cinema Stanley Kubrick que va acceptar. Desprès de rodar les escenes, les van guardar pendents que l’arribada real dels astronautes.

La nau Apol.lo11 aterra sense problemes, però les imatges no arriben, hi ha problemes amb les càmeres que han sofert, entre altres coses, un canvi sobtat de temperatura tant gran que moltes peces s’han fet malbé. És llavors quan s’usen les imatges gravades al plató de televisió.

Les fotografies que es van prendre i que van donar la volta al món també han estat motiu de polèmica: ombres que van en moltes direccions, banderes que onegen amb un vent que no existeix, reflexes que no hi haurien de ser. L’explicació és la mateixa que amb les imatges de televisió: les càmeres es van fer malbé i les fotos que tothom coneix van ser preses al mateix plató on es va gravar l’arribada falsa.

Tot això no deixa de ser una teoria. A Internet hi ha molta informació a favor i en contra de que si l’home va arribar a la Lluna o és un frau. Sobre les fotos, també hi ha molts vídeos que expliquen aquestes suposades incoherències fotogràfiques.

L’home, la Lluna i el plató

alunizaje1.jpgEl 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató. Continue reading

L’Efecte Shepard

Escolta el següent vídeo. Quan hagis acabat, torna’l a escoltar. Fes-ho unes quantes vegades més. Quan te’n cansis, continua llegint.

No es tracta de cap truc, és el mateix vídeo i les notes que escoltes sempre són les mateixes: has sofert l’efecte Shepard.

Roger Shepard és un Californià que va crear uns sons que són una combinació d’unes quantes notes. Al següent so que sents, unes notes pugen de to i d’altres baixen, creant la sensació que el so també puja de to. Al tercer so passa el mateix, unes notes baixen i d’altres pugen, creant la sensació de nou que el so ha pujat de to. Per tant, tindràs sempre la sensació que les notes que sents són sempre ascendents, és per això que quan tornes a escoltar el vídeo et dóna aquesta sensació.

L’Efecte Shepard

Escolta el següent vídeo. Quan hagis acabat, torna’l a escoltar. Fes-ho unes quantes vegades més. Quan te’n cansis, continua llegint.

[kml_flashembed movie=”http://es.youtube.com/v/ugriWSmRxcM” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /] 

No es tracta de cap truc, és el mateix vídeo i les notes que escoltes sempre són les mateixes: has sofert l’efecte Shepard. Continue reading

La moneda de Von Newman

Una moneda té dues cares amb la mateixa sort que surti una de les dues quan es llença a l’aire. Tenen el que es diu un 50% de probabilitat, el que significa que si la tires 10 vegades, poden sortir cinc cares i cinc creus, però que no té perquè ser així, ningú ho sap, però aquesta possibilitat existeix a parts iguals. Però, que passa si la modena està trucada i la probabilitat que surti cara és del 80%? Un matemàtic anomenat John Von Newman va trobar la solució: llençar-la dues vegades.

Von Newman va participar en el Projecte Manhattan, el que va crear les primeres bombes atòmiques. Hi va pensar amb el problema de les monedes trucades per evitar que algú tingués avantatge en el llençament d”una moneda. Imagina que treure cara té un 80% de probabilitat i creu un 20%. Doncs bé, es llença dues vegades la moneda. Les possibilitats són quatre, i la probabilitat de cadascuna són:

  • cara-cara: 64% (80% cara x 80% cara)
  • creu-creu: 4% (20% creu x 20% creu)
  • cara-creu: 16% (80% cara x 20% creu)
  • creu-cara: 16% (20% creu x 80% cara)

Per jugar, un dels contrincants agafa la seqüència cara-creu i l’altre la creu-cara ja que ténen la mateixa probabilitat de sortir. Si surten dues cares o dues creus, es torna a llençar.

La moneda de Von Newman

moneda.jpgUna moneda té dues cares amb la mateixa sort que surti una de les dues quan es llença a l’aire. Tenen el que es diu un 50% de probabilitat, el que significa que si la tires 10 vegades, poden sortir cinc cares i cinc creus, però que no té perquè ser així, ningú ho sap, però aquesta possibilitat existeix a parts iguals. Però, que passa si la modena està trucada i la probabilitat que surti cara és del 80%? Un matemàtic anomenat John Von Newman va trobar la solució: llençar-la dues vegades. Continue reading