Category Archives: Curiositats

La trampa 22: no tens sortida

Imagina que un dia no fas un examen perquè aquell dia no has estudiat i falsifiques un certificat mèdic per fer-lo un altre dia. El reglament del centre solament et permet fer l’examen en aquestes circumstàncies, de baixa mèdica, però també diu que si el certificat mèdic és fals, t’expulsaran una setmana. Estàs atrapat: tant si dius la veritat com si presentes el certificat fals sortiràs perdent: has caigut a la trampa 22.

S’anomena “trampa 22” a aquella situació en la qual una persona es veu afectada per una regla en la qual qualsevol alternativa que elegeixi l’acaba perjudicant. El terme (Catch-22) procedeix de la novel·la de Joseph Heller del mateix títol, publicada el 1961, en la que es narra la història d’un pilot nord-americà en la Segona Guerra Mundial que tracta d’evitar entrar en combat fent-se passar per boig. Paradoxalment, l’article 22 del reglament estableix que ningú en el seu sa seny no voldria pilotar un bombarder en semblants circumstàncies, de manera que la seva al·legació demostra en realitat que és assenyat i que ha de continuar pilotant.

D’acord amb aquesta regla, tot pilot que no vulgui volar ha de demostrar que no està capacitat mentalment, però per a això ha d’enviar una sol·licitud de revisió. En el moment en què ho fa, la trampa es tanca sobre si mateixa i l’aviador passa a ser considerat com a assenyat, ja que cap boig no presentaria una queixa. En definitiva, no hi ha elecció possible ni manera de sortir del sistema.

La trampa 22: no tens sortida

Imagina que un dia no fas un examen perquè aquell dia no has estudiat i falsifiques un certificat mèdic per fer-lo un altre dia. El reglament del centre solament et permet fer l’examen en aquestes circumstàncies, de baixa mèdica, però també diu que si el certificat mèdic és fals, t’expulsaran una setmana. Estàs atrapat: tant si dius la veritat com si presentes el certificat fals sortiràs perdent: has caigut a la trampa 22. Continue reading

Un acudit meteorològic

La meteorologia és una ciència que intenta predir el temps que farà. Hi ha previsions d’un dia per l’altre i d’altres a un termini més llarg. Quan més llarg és aquest termini, més costa encertar, sobretot pel fet que hi ha moltes més variables que intervenen. Konrad Lorenz ha ho va intentar al seu moment, però no se’n va sortir: petites variacions feien variar molt les previsions. El va anomenar l’efecte papallona (veure article)

Hi ha moltes variables per predir el temps que farà, com els del següent acudit:

Una tribu d’indis li demana al seu cap com serà  l’hivern. El cap, com que no en té ni idea i per curar-se en salut, els hi diu que serà fred, i que ja poden començar a recollir llenya. L’endemà el cap va a visitar als de l’agència meteorològica i els hi pregunta el mateix.

–         Els indicis diuen que serà molt fred.

Al tornar al poblat informa de nou que l’hivern serà molt fred i que recullin més llenya. Uns dies desprès, el cap torna a l’agència a preguntar de nou.

–         Tot apunta que serà molt i molt fred.

Torna al poblat i ordena que recullin tota la llenya possible. Uns dies desprès, i per assegurar-se, torna a l’agència per preguntar de nou per l’hivern.
–         Els indicis ens diuen que aquest serà l’hivern més fred dels darrers cent anys.
–         Però, com poden estar tant segurs?- va preguntar el cap.
–         Veurà, és que hem vist que els indis estan recollint molta llenya…

(acudit extret del llibre “Plató i un ornitorinc entren en un bar…”)

Un acudit meteorològic

La meteorologia és una ciència que intenta predir el temps que farà. Hi ha previsions d’un dia per l’altre i d’altres a un termini més llarg. Quan més llarg és aquest termini, més costa encertar, sobretot pel fet que hi ha moltes més variables que intervenen. Konrad Lorenz ha ho va intentar al seu moment, però no se’n va sortir: petites variacions feien variar molt les previsions. El va anomenar l’efecte papallona (veure article)

Hi ha moltes variables per predir el temps que farà, com els del següent acudit: Continue reading

Butoh: la dansa que va sortir d’Hiroshima

El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d’alguns supervivents d’aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o “la dansa cap a la foscor”.

Alguns el classifiquen com un pas intermedi entre la dansa i el teatre. Un dels creadors del Butoh, Tatsumi Hijikata pensava que el seu art tenia el propòsit de recobrar el cos primigeni, “el cos que ens ha estat robat”. Hijikata i la seva obra homo eròtica Kinjiki (“Colors Prohibits”) van escandalitzar la comunitat artística nipona el 1959, la que llavors conreava formes occidentals de ball. El mateix Hijikata va presentar diverses obres considerades repulsives i que mai no s’havien vist al Japó de postguerra ni a cap altra part del món. En una d’elles ballava amb els ulls desorbitats, una faldilla rosada i un penis metàl·lic de grans proporcions lligat al seu pubis. Així Hijikata, junt amb l’altre fundador del Butoh cridat Kazuo Ohno van donar un tomb de 180 graus desenvolupant una representació única del cos en moviment, que va desafiar el convencional i que avui es coneix al món sencer.

La idea del Butoh és impactar a l’espectador, i ho aconsegueix amb cossos grisos seminus i moviments lents angoixants. No és fàcil entendre aquesta mena d’art, però res millor que comprovar-ho que amb un vídeo on es pot veure un exemple d’aquesta dansa.


Butoh: la dansa que va sortir d’Hiroshima

El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d’alguns supervivents d’aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o “la dansa cap a la foscor”. Continue reading

Fleming, Churchill i TV3

FLEMING   –    CHURCHILL
TV3 ha llençat una campanya per la Marató d’aquest any sobre “sempre reps més del que dónes” on en un curtmetratge s’explica que el pare d’Alexander Fleming va salvar de morir ofegat a Winston Churchil quan era jove. Com a recompensa, el pare de Churchil va pagar els estudis a Alexander que va esdevenir el descobridor de la penicilina. Anys més tard, Winston Churchil va caure malalt i, curiosament, la penicilina de Fleming va salvar de nou al primer ministre britànic. Però aquesta història podria ser falsa, ja que a cap de les biografies tant de Fleming com de Churchil surt aquesta anècdota.

Es veu que des de 1999, circula per Internet aquesta història on s’explica que el pare de Fleming, un pobre granger, va salvar un dia d’ofegar-se el fill d’un noble i que aquest, en agraïment, li va pagar al seu fill Alexander els seus estudis de Medicina. Anys després, el fill del noble, Winston Churchill, sent ja Primer Ministre del Regne Unit, va emmalaltir greument de pulmonia i va ser salvat per Fleming, que li va administrar la Penicil·lina que havia descobert.

Altres versions diuen que va ser el propi Alexander que va salvar al jove Winston d’ofegar-se i, anys després, de la pulmonia, o bé, que Alexander va ajudar al pare de Churchill a treure el seu carruatge embussat al llot i això va motivar el seu desig de recompensar-lo amb una bona educació.

Sembla ser que aquesta història va aparèixer per primera vegada al 1950 en una publicació religiosa dels Estats Units, “Programes de Devoció per a Joves”, al capítol titulat “El Poder de la Bondat”, amb la versió del nen granger Fleming salvant al nen ric Churchill. Les autores, Alice Bays i Elizabeth Jones, simplement van inventar l’anècdota.

El biògraf oficial de Churchill, Sir Martin Gilbert, explica que Alexander Fleming era 7 anys menor que Churchill, per la qual cosa seria improbable que un nen de 10 anys, per posar un exemple, salvés un jove de 17. No hi ha cap notícia que Winston Churchill hagi estat a punt d’ofegar-se a Escòcia a cap edat.

Finalment, Churchill sí que va estar malalt de pulmonia el 1943, però va ser tractat pels seus metges, Lord Moran i el Doctor Bedford, amb Sulfonamida, no amb Penicil·lina.  Fleming no va ser present ni va ser consultat. Ell i Churchill no es van conèixer fins a alguns anys després.Com a dada addicional, l’educació mèdica d’Alexander Fleming va ser finançada amb una herència de 250 lliures esterlines que li va deixar un oncle recentment mort i no per un agraït Randolph Churchill.

El vídeo en qüestió és aquest. Està molt ben fet, tot sigui dit, però no deixa de tenir el dubte de la seva veracitat. Vosaltres mateixos, podeu seguir buscant i mirar si us creieu aquesta història o no.

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/odSIChDRoNE” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]  

Fleming, Churchill i TV3

undefinedTV3 ha llençat una campanya per la Marató d’aquest any sobre “sempre reps més del que dónes” on en un curtmetratge s’explica que el pare d’Alexander Fleming va salvar de morir ofegat a Winston Churchil quan era jove. Com a recompensa, el pare de Churchil va pagar els estudis a Alexander que va esdevenir el descobridor de la penicilina. Anys més tard, Winston Churchil va caure malalt i, curiosament, la penicilina de Fleming va salvar de nou al primer ministre britànic. Però aquesta història podria ser falsa, ja que a cap de les biografies tant de Fleming com de Churchil surt aquesta anècdota.

Continue reading

La quarta xemeneia del Titànic

Una de les quatre xemeneies del Titànic era de mentida. El transatlàntic tenia un motor de vapor mogut per grans calderes que desprenien els gasos per tres xemeneies. La quarta es va construir per fer el vaixell més impressionant.

269 metres de llarg, 29 metres d’ample i 56 metres d’altura dels de quilla fins la xemeneia, eren les dimensions del Titànic. El motor de vapor generava 50.000 cavalls de potència. Era alternatiu de quatre cilindres amb una turbina tipus Parsons. Aquest motor era alimentat per 20 calderes i 159 forns que cremaven carbó. Tres xemeneies eren més que suficients per treure els gasos de la combustió i el projecte inicial contava amb això, tres xemeneies. Però els amos de la companyia naviliera que construïa el Titànic, la WHITE STAR LINE,  van pensar que posar una quarta xemeneia impressionaria molt més a la gent fent-li creure que amb tanta xemeneia aquell vaixell aniria molt més ràpid. La quarta xemeneia es va usar per la ventilació de la cuina entre d’altres coses, pel que tan sols sortia fum blanc i no negre com a la resta.

Més informació: