Category Archives: 3r ESO

Una joventut incòmoda

Aquest vídeo mostra de forma irònica com contribuïm els humans a l’escalfament del planeta, especialment els nens. El títol, “Una joventut incòmoda”, fa referència al documental d’Al Gore “Una veritat incòmoda”, guanyador d’un Oscar.

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/JrnvdD1aC0g” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

Les neus perpètues del Kilimanjaro

El Kilimanjaro és una muntanya de 6.000 metres situada al cor de l’Àfrica, a Tanzània. És molt famosa per que al seu cim hi ha neu tot l’any, és per això que es coneixen com les neus perpètues del Kilimanjaro. Ara es veu que perilla aquesta perpetuïtat i els científics creuen que l’escalfament global està causant la seva desaparició al comprovar que cada cop n’hi menys. Però la causa d’aquesta recessió podria ser una altra: la desforestació de la muntanya.

El cim cada cop menys nevat del Kilimanjaro és una de les fotografies que més els agrada ensenyar als científics del IPCC per demostrar les conseqüències de l’escalfament del planeta per culpa del CO2. Però un article recentment aparegut a la revista Nature diu que la causa és la desforestació que pateix la muntanya. L’aire que puja muntanya amunt era humit quan hi havia arbres i al arribar dalt l’aigua es precipitava en forma de neu. Al haver menys arbres, l’aire puja més sec, pel que neva menys.

Això és que afirma aquest estudi, i contradiu les afirmacions que culpen a l’increment del CO2.

Les neus perpètues del Kilimanjaro

El Kilimanjaro és una muntanya de 6.000 metres situada al cor de l’Àfrica, a Tanzània. És molt famosa per que al seu cim hi ha neu tot l’any, és per això que es coneixen com les neus perpètues del Kilimanjaro. Ara es veu que perilla aquesta perpetuïtat i els científics creuen que l’escalfament global està causant la seva desaparició al comprovar que cada cop n’hi menys. Però la causa d’aquesta recessió podria ser una altra: la desforestació de la muntanya. Continue reading

Els 12 dies de Nadal d’Al Gore

Aquest vídeo és una paròdia d’una cançó popular de Nadal anomenada els 12 dies de Nadal. En aquest cas, el parodiat és Al Gore i el seu escalfament global. L’han fet una agrupació anomenada “Minessotans for Global Warming” on, amb to d’humor, pretenen conscienciar que el clima no es pot polititzar tal com està passant actualment. 

La traducció del text està a sota el vídeo.

on the firts day of global warming Al Gore gave to me: els primers díes de l’escalfament global, Al Gore em va donar
a fear mongering documentary:  un documental per sembrar el pànic 
2 melting ice caps:  la fusió del dos pols 
3 failed auto makers: caiguda de tres marques d’automòbils 
4 four dollar gas:  gasolina a quatre dòlars 
5 drownings polar bears: ofegaments de cinc ossos polars 
6 glaciers melting: la fusió de sis glaciars 
7 oceans rising: augment dels set oceans 
8 rivers flooding: inundacions de vuit rius 
9 hurricanes blowing:  nou huracans bufant 
10 droughts a happening:  pasant deu sequeres 
11 light bulb banning: la prohibició d’onze bombetes eléctriques 
12 new ways of taxing:  dotze nous impostos 

Els 12 dies de Nadal d’Al Gore

Aquest vídeo és una paròdia d’una cançó popular de Nadal anomenada els 12 dies de Nadal. En aquest cas, el parodiat és Al Gore i el seu escalfament global. L’han fet una agrupació anomenada “Minessotans for Global Warming” on, amb to d’humor, pretenen conscienciar que el clima no es pot polititzar tal com està passant actualment. 

La traducció del text està a sota el vídeo.

[kml_flashembed movie=”http://es.youtube.com/v/JmPSUMBrJoI” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

on the firts day of global warming Al Gore gave to me: els primers díes de l’escalfament global, Al Gore em va donar
a fear mongering documentary:  un documental per sembrar el pànic 
2 melting ice caps:  la fusió del dos pols 
3 failed auto makers: caiguda de tres marques d’automòbils 
4 four dollar gas:  gasolina a quatre dòlars 
5 drownings polar bears: ofegaments de cinc ossos polars 
6 glaciers melting: la fusió de sis glaciars 
7 oceans rising: augment dels set oceans 
8 rivers flooding: inundacions de vuit rius 
9 hurricanes blowing:  nou huracans bufant 
10 droughts a happening:  pasant deu sequeres 
11 light bulb banning: la prohibició d’onze bombetes eléctriques 
12 new ways of taxing:  dotze nous impostos 

(extret de valdeperrillos)

El cable telegràfic transatlàntic

Des de que el codi Morse es va convertir en el llenguatge internacional de la telegrafia, la idea de comunicar Amèrica i Europa a través d’un cable submarí es va convertir en un objectiu prioritari.

L’any 1854 el financer nord-americà Cyrus Field, Samuel Morse i d’altres, van formar una companyia per promoure la idea d’un cable oceànic entre Terranova i Irlanda. Els governs nord-americà i britànic van proporcionar els vaixells, l’Agamemnon i el Niagara. El cable, amb aïllament i una coberta exterior de fils d’acer va ser fabricat a Londres i pesava una tona per milla. Dos mil cinc-centes milles del van ser carregades a parts iguals entre els dos vaixells, a causa que cap vaixell de l’època no era capaç d’acollir la longitud completa. Acompanyats per les fragates Leopard i Cyclops, els vaixells van arribar en la primera setmana d’agost al port irlandès de Valentia. Les operacions d’estesa del cable dutes a terme el 1857 van culminar sense èxit a causa que el cable va trencar a unes 300 milles de la costa irlandesa.

Cyrus Field va haver d’utilitzar tots els seus dots de persuasió perquè els seus companys directors acceptessin realitzar un altre intent. Els vaixells van salpar de Queenstown a mitjan juliol i el 29 es va realitzar l’entroncament dels cables enmig de l’Atlàntic i de nou els vaixells van navegar en direccions oposades. El 5 d’agost el Niagara va encallar un extrem del cable a Trinity Bay, Terranova i l’Agamemnon va assolir Valentia una hora més tard. Tan aviat com les connexions a les línees terrestres van ser realitzades, el primer missatge va ser enviat pels directors de la compañia a Londres als seus col·legues a Nova York; “Europa i America estan unides per telegrafia. Glòria a Déu en les altures i a la Terra pau als homes de bona voluntat“. Cyrus Field va ser rebut a Nova York amb focs artificials i redoblaments de campanes. Es van compondre poemes i balades i es va ballar la “Polka del Cable”. Les celebracions a Nova York van durar dues setmanes i van culminar amb una processó de torxes i focs artificials en l’ajuntament però un mes més tard, el cable va començar a fallar.

En 1864 Cyrus Field va tenir un cop de sort, dos rics inversors britànics van posar el capital i va ser posat en la seva disposició el Great Eastern, la “Meravella dels Mars”, cinc vegades més gran que qualsevol vaixell llavors a la superfície, era capaç de transportar el nou cable complet, el qual pesava 7000 tones. Les 2600 milles de cable podien ser esteses en una línea contínua des d’Irlanda a Terranova. Al mig de grans dificultats a causa d’averies, ruptures del cable, etc., i desprès de 12 anys des que es va començar aquesta gran aventura, el 7 de setembre de 1866 el viatge del Great Eastern va culminar amb un doble triomf en aconseguir reparar el cable antic i el nou, disposant-se de dos cables Atlàntics funcionant. Cyrus Field va tornar a la seva llar desprès d’haver creuat seixanta vegades l’Atlàntic fins a veure culminat el seu somni.

L’èxit del cable Atlàntic va comportar la ràpida expansió de la telegrafia submarina. El 1869 el Great Eastern va estendre 3000 milles de línea entre França i St. Pierre, illa francesa a prop de la costa de Terranova, i el 1873 i 74 dos més entre Valentia i Heart’s Content. El 1900 hi havia quinze cables a través de l’Atlàntic i pocs anys més tard Austràlia i Nova Zelanda van ser connectades al continent asiàtic i a Nord-america. Les millores tècniques i instrumentals van donar pas a l'”Operació Dúplex”, enviant missatges simultànis en direccions oposades, i més tard “Multiplexant”, enviant diversos missatges alhora.

Els cables eren sotmesos a sofrir averies per diversos motius, des de temporals al mar que afectaven en els extrems dels cables a la costa, pesquers d’arrossegament|ròssec i més rarament per canvis al llit marí o defectes de fabricació. Cap a 1870, els vaixells que tendien els cables havien evolucionat a ser també vaixells reparadors. Els vaixells reparadors eren generalment de 1500 a 2000 tones i de gran maniobrabilitat.

El cable telegràfic transatlàntic

Des de que el codi Morse es va convertir en el llenguatge internacional de la telegrafia, la idea de comunicar Amèrica i Europa a través d’un cable submarí es va convertir en un objectiu prioritari.

L’any 1854 el financer nord-americà Cyrus Field, Samuel Morse i d’altres, van formar una companyia per promoure la idea d’un cable oceànic entre Terranova i Irlanda. Els governs nord-americà i britànic van proporcionar els vaixells, l’Agamemnon i el Niagara. El cable, amb aïllament i una coberta exterior de fils d’acer va ser fabricat a Londres i pesava una tona per milla. Dos mil cinc-centes milles del van ser carregades a parts iguals entre els dos vaixells, a causa que cap vaixell de l’època no era capaç d’acollir la longitud completa. Acompanyats per les fragates Leopard i Cyclops, els vaixells van arribar en la primera setmana d’agost al port irlandès de Valentia. Les operacions d’estesa del cable dutes a terme el 1857 van culminar sense èxit a causa que el cable va trencar a unes 300 milles de la costa irlandesa. Continue reading

Un acudit meteorològic

La meteorologia és una ciència que intenta predir el temps que farà. Hi ha previsions d’un dia per l’altre i d’altres a un termini més llarg. Quan més llarg és aquest termini, més costa encertar, sobretot pel fet que hi ha moltes més variables que intervenen. Konrad Lorenz ha ho va intentar al seu moment, però no se’n va sortir: petites variacions feien variar molt les previsions. El va anomenar l’efecte papallona (veure article)

Hi ha moltes variables per predir el temps que farà, com els del següent acudit:

Una tribu d’indis li demana al seu cap com serà  l’hivern. El cap, com que no en té ni idea i per curar-se en salut, els hi diu que serà fred, i que ja poden començar a recollir llenya. L’endemà el cap va a visitar als de l’agència meteorològica i els hi pregunta el mateix.

–         Els indicis diuen que serà molt fred.

Al tornar al poblat informa de nou que l’hivern serà molt fred i que recullin més llenya. Uns dies desprès, el cap torna a l’agència a preguntar de nou.

–         Tot apunta que serà molt i molt fred.

Torna al poblat i ordena que recullin tota la llenya possible. Uns dies desprès, i per assegurar-se, torna a l’agència per preguntar de nou per l’hivern.
–         Els indicis ens diuen que aquest serà l’hivern més fred dels darrers cent anys.
–         Però, com poden estar tant segurs?- va preguntar el cap.
–         Veurà, és que hem vist que els indis estan recollint molta llenya…

(acudit extret del llibre “Plató i un ornitorinc entren en un bar…”)

Un acudit meteorològic

La meteorologia és una ciència que intenta predir el temps que farà. Hi ha previsions d’un dia per l’altre i d’altres a un termini més llarg. Quan més llarg és aquest termini, més costa encertar, sobretot pel fet que hi ha moltes més variables que intervenen. Konrad Lorenz ha ho va intentar al seu moment, però no se’n va sortir: petites variacions feien variar molt les previsions. El va anomenar l’efecte papallona (veure article)

Hi ha moltes variables per predir el temps que farà, com els del següent acudit: Continue reading

Butoh: la dansa que va sortir d’Hiroshima

El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d’alguns supervivents d’aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o “la dansa cap a la foscor”.

Alguns el classifiquen com un pas intermedi entre la dansa i el teatre. Un dels creadors del Butoh, Tatsumi Hijikata pensava que el seu art tenia el propòsit de recobrar el cos primigeni, “el cos que ens ha estat robat”. Hijikata i la seva obra homo eròtica Kinjiki (“Colors Prohibits”) van escandalitzar la comunitat artística nipona el 1959, la que llavors conreava formes occidentals de ball. El mateix Hijikata va presentar diverses obres considerades repulsives i que mai no s’havien vist al Japó de postguerra ni a cap altra part del món. En una d’elles ballava amb els ulls desorbitats, una faldilla rosada i un penis metàl·lic de grans proporcions lligat al seu pubis. Així Hijikata, junt amb l’altre fundador del Butoh cridat Kazuo Ohno van donar un tomb de 180 graus desenvolupant una representació única del cos en moviment, que va desafiar el convencional i que avui es coneix al món sencer.

La idea del Butoh és impactar a l’espectador, i ho aconsegueix amb cossos grisos seminus i moviments lents angoixants. No és fàcil entendre aquesta mena d’art, però res millor que comprovar-ho que amb un vídeo on es pot veure un exemple d’aquesta dansa.