Monthly Archives: febrer 2008

Telègraf o SMS?

El vaixell s’enfonsava. Havia xocat contra unes roques i el forat era molt gran. Àlex, el capità del vaixell, va manar l’evacuació immediata del passatge. Al la cabina de comandament, els suboficials Xavi i Bernat discutien sobre com enviar el missatge de socor.

– És millor enviar un SMS pel mòbil – deia Bernat

– Serà més ràpid amb el telègraf – va contestar Xavi

– Posem una mica de seny, senyors – va interrompre el capità-. Que cadascú ho faci a la seva manera, quan més mitjans de comunicació tinguem, millor

Així ho van fer. Bernat va enviar el següent missatge pel mòbil: ··· – – – ··· . Mentrestant, Xavi va agafar el telègraf i va enviar el següent missatge:sosmorse.mp3

L’inventor del telègraf va ser Joseph Henry, però va ser Samuel S. Morse qui el va acabar patentant l’any 1884. Morse es va aprofitar de la bona fe de Henry que li va explicar els secrets del seu invent per poder treure’n profit. El telègraf és un aparell on un interruptor obre i tanca un circuit elèctric, de la mateixa manera que es tanca i s’obre el llum d’una habitació, amb la diferència que en lloc d’un llum hi ha un aparell llunyà que emet un so. Però l’únic so que podia fer l’aparell era un “beep”, de manera que no semblava de gran utilitat. És per això que Morse va idear un codi on una combinació de tons curts (punts) i tons llargs (ratlles) signifiquessin una lletra. El telègraf va passar a ser una revolució en les comunicacions, ja que no feia falta enviar missatges amb les diligències que tardaven dies en arribar al seu destí, si no que arribaven de forma immediata als llocs que disposaven telègrafs. Ràpidament es va estendre una xarxa de cables que va connectar moltes poblacions.

Però la limitació del sistema estava precisament amb el cables. Fins que va arribar l’inventor de la radio l’any 1901: Marconi. La radio és un sistema d’enviar senyals sense necessitats de cable, amb radiofreqüència. Això va permetre que els vaixells poguessin disposar de telègrafs per poder emetre els missatges de radio amb el codi Morse. Molts vaixells enviaven missatges de socors quan estaven en perill o s’estaven enfonsant. Per poder identificar ràpidament un missatge de socors de qualsevol altre enviat pels vaixells, es va decidir que aquest missatge estaria format per tres punts (S) tres ratlles (O) i tres punts (S): SOS.

Per cert, qui va ser el primer en enviar el missatge, Bernat amb un SMS pel mòbil, o el telègraf de Xavi? El següent vídeo t’esclarirà una mica les idees.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/mQaXjqfAgkQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Telègraf o SMS?

Leave a reply

– És millor enviar un SMS pel mòbil – deia Bernat

– Serà més ràpid amb el telègraf – va contestar Xavi

– Posem una mica de seny, senyors – va interrompre el capità-. Que cadascú ho faci a la seva manera, quan més mitjans de comunicació tinguem, millor

Així ho van fer. Bernat va enviar el següent missatge pel mòbil: ··· – – – ··· . Mentrestant, Xavi va agafar el telègraf i va enviar el següent missatge:sosmorse.mp3 Continue reading →

L’aigua pesada dels nazis

1 Reply

Era un fred matí de febrer de 1944. El ferri estava creuant el llac Tinnsjo a Noruega amb la seva valuosa càrrega. Ningú esperava que passés res, ja que els alemanys ho tenien tot controlat i el transport es feia sota estrictes mesures de seguretat. Però va passar: a les 10:45, quan estaven a 400 metres de la costa, les bombes que ningú sabia que estaven col·locades van esclatar i van enfonsar el Ferri.

Per a que una bomba nuclear entri en una reacció en cadena, fa falta un element que freni els neutrons que provoquen la partició del nucli d’urani. Hi ha dos elements que ho poden fer: el grafit i l’aigua pesada. Els nord-americans van optar per usar grafit, mentre que els alemanys volien fer servir aigua pesada en una cursa a la Segona Guerra Mundial per veure qui seria el primer en aconseguir-ho. El lloc d’hidrogen, l’aigua pesada conté deuteri, que és un isòtop de l’hidrogen (té un neutron al seu nucli a diferència de l’hidrògen que no en té cap). Els aliats sabien on treien l’aigua pesada els alemanys, d’una fàbrica d’aigües de Noruega, i es van proposar que no arribés al seu destí per preparar la bomba.

La valuosa càrrega del Ferri era aigua pesada. Els aliats van aconseguir bombardejar la fàbrica situada a Noruega, però els alemanys la van fer funcionar de nou. Tornar-la a sabotejar era ja impossible, ja que els alemanys van prendre moltes mesures de seguretat. El ferri era la seva esperança. Per poder enviar l’aigua a Alemanya, el tren havia de creuar un llac per seguir per terra. Per poder sabotejar-lo, van confiar amb el noruec Knut Haukelid. La nit abans del sabotatge, Haukelid i dos paisans seus van entrar al port de Vemork i van pujar al Ferri sense problemes. Van posar les bombes, i van marxar sense cap tipus de contratemps.

Però el problema va sorgir aquella mateixa nit. El cap de Haukelid, Alf Larsen, estava a un sopar on hi havia un violinista que li va dir que l’endemà agafaria el ferri. Larsen va intentar d’impedir-ho, però no va ser possible. La mare d’un treballador del port també l’havia d’agafar, però com que la operació era secreta, van intentar de persuadir-los als dos per no agafar el ferri. Quan va esclatar, el violinista hi era dintre, però no la mare del treballador noruec que li va impedir que sortís de casa.

El final de la cursa per la bomba atòmica la van guanyar els nord-americans, que van fer gala del seu poder destructiu el dia 6 d’agost de 1945 a Hiroshima. Hi ha una pel·licula anomenada “Los heroes de Telemark” on es narra el sabotatge a la fàbrica d’aigües de Noruega per part dels aliats.

L’aigua pesada dels nazis

1 Reply

“Houston, We have a problem…”

Leave a reply

Aquesta frase, “Houston, tenim un problema”, la va pronunciar el comandant de la nau Apolo 13 als pocs minuts d’enlairar-se quan es dirigia a la Lluna. Es van remoure els dipòsits de combustible en una operació rutinària, quan van sentir una explosió que els va alertar…

La missió Apolo de la NASA la va crear el president nord-americà Kennedy per enviar l’home a la lluna. Desprès de diverses proves i missions de reconeixement, finalment ho van aconseguir amb l’Apolo 11 l’any 1969, la onzena nau que es va provar i la que van decidir que enviarien a la superfície lunar. Aquest gran èxit els va fer posar per davant dels soviètics en la carrera espacial, i darrera aquesta en van venir unes quantes més fins l’apolo 17 que va ser la última de la missió.

L’Apolo 13 havia d’arribar també a la lluna, però van tenir un problema només sortir de l’atmosfera terrestre. Però no en van tenir només un, si no uns quants un darrera un altre, de manera que a mesura que els anaven resolen, n’apareixia un altre. La nau no va arribar a tocar la superfície, van orbitar per la lluna per poder aprofitar la força centrífuga de la gravetat de la lluna per poder tornar a casa sans i estalvis desprès de multitud de penúries i solucionant els problemes sobre la marxa.

El més curiós del cas va ser l’interès sobtat que va tenir la missió en la població nord-americana un cop es va saber que la nau anava a la deriva per l’espai. Es veu que quan l’Apolo 11 va arribar a la Lluna, la gent va deixar d’interessar-se i les missions que van venir deprès tenien poca audiència. Però el destí incert dels tres tripulants de la nau Apolo 13 va despertar un interès morbós per saber de primera mà les penúries que estaven passant i les possibles conseqüències catastròfiques que podrien patir.

Es va fer una pel·lícula anomenada Apollo13 protagonitzada entra d’altres per Tom Hanks i Ed Harris, on es mostra molt bé tot el que va passar dintre i fora de la nau. És molt recomanable. Aquí hi ha el trailer de la pel·lícula en anglès.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nEl0NsYn1fU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

“Houston, We have a problem…”

Leave a reply

Continue reading →

Ens van dir…

Leave a reply

Ens van dir que la terra era plana… fins que ens van demostrar que era rodona.

Ens van dir que el Sol girava al voltant de la Terra… fins que ens van demostrar el contrari.

Ens van dir que l’home no podia volar… fins que van inventar els avions.

Ens van dir que l’home era creació de Deu… fins que es va demostrar que venia del mono.

Ens van dir que el temps sempre durava el mateix… fins que es va demostrar que el temps és relatiu, que et va més a poc a poc a mesura que corres més.

Actuem segons ens dicten els científics del moment, el pensament actual és molt diferent del de fa cinc-cents anys, i aquest diferent del de fa mil. La tecnologia avança i permet desmentir coses que es creien certes. Llavors decidim rectificar per que allò que fèiem ja no serveix per a res, ja que s’imposen aires nous, noves idees que requereixen noves solucions.

Ara ens diuen que l’escalfament global del planeta és per culpa nostra… fins que algú demostri el contrari. De fet hi ha veus que diuen que ja no s’ho creuen, que qui té la culpa d’això és el Sol que escalfa més del compte, i es clar, no podem enviar ningú per apagar-lo. Si tenen raó, llavors tractaran d’ignorants als que ara defensen la teoria de l’escalfament pel CO2 humà, com ara tractem d’ignorants als que defensaven unes creences totalment obsoletes avui dia. Si es demostra que el Sol és el causant, canviarem la nostra forma de pensar: podrem cremar carbó per fer electricitat per que és més econòmic malgrat emeti gasos, ja no importarà fer més fum, fins i tot ens diran que la terra s’està refredant i que s’ha d’escalfar el planeta a base d’anar cremant i cremant els pocs combustibles fòssils que ens quedaran per potenciar l’efecte hivernacle i no patir una edat de gel…

O potser no… potser aquesta vegada els científics tenen raó i això de l’escalfament global sí que és culpa nostra, i que res ni ningú podrà demostrar el contrari. Ara per ara ningú sap quines idees s’imposaran d’aquí cinquanta anys, però el que sí és cert és que no fa molt tothom s’ho creia, fins fa poc, on una sèrie de científics estan canviant el rumb del pensament i estan mirant al Sol com el culpable d’aquest escalfament global. Serà que estan canviant les coses, i s’està demostrant, com ara fa molts anys, que la Terra no és plana i gira al voltant del Sol, que l’home pot volar i ve del mono, i que el temps és relatiu…

Ens van dir…

Leave a reply

Ens van dir que la terra era plana… fins que ens van demostrar que era rodona.

Ens van dir que el Sol girava al voltant de la Terra… fins que ens van demostrar el contrari.

Ens van dir que l’home no podia volar… fins que van inventar els avions.

Ens van dir que l’home era creació de Deu… fins que es va demostrar que venia del mono.

Ens van dir que el temps sempre durava el mateix… fins que es va demostrar que el temps és relatiu, que et va més a poc a poc a mesura que corres més. Continue reading →

SMOG: fum, fum, fum…

1 Reply

El tren arribava amb retard com de costum. Era un matí calorós. Jaume anava a Barcelona amb els seu amics a veure un partir de futbol. La ciutat ja començava a divisar-me a mesura que el tren s’apropava.

– Mireu.- va dir l’Albert- Barcelona quasi no es veu. Hi ha un fum negre que sembla boira.

– Això es SMOG.- va dir Simó.- És una boira de fum… una boira de pol·lució… una boira deguda al mal ús del progrés…

Les boires negres que es veuen a les grans ciutats s’anomenen SMOG, que és una paraula que surt de la barreja entre FOG (boira) i SMOKE (fum), i es podria traduir com a “boira de fum”. Està provocada pels fums que surten dels tubs d’escapaments dels cotxes que són incapaços de pujar cap amunt quan hi ha un anticicló a sobre. Els anticiclons es produeixen quan la columna d’aire que tenim a sobre nostre ens pressiona més que en condicions normals, impedint que els fums puguin pujar. Això fa que s’acumulin a ran de terra, produint una boira fosca. Aquest fet passa molt a les grans ciutats a l’estiu, quan els anticiclons són més habituals.

Hi ha dos tipus de SMOG: el gris i el fotoquímic. L’SMOG gris està format per sofre, i prové de les fàbriques que cremen carbó com a combustible. En canvi, l’SMOG fotoquímic està format per una reacció d’òxids de nitrogen i compostos orgànics volàtils que, al reaccionar amb les radiacions solars, produeix ozó, una molècula formada per tres àtoms d’oxígen (O3). Aquest gas és molt tòxic si es respira al irritar els teixits pulmonars, provocant irritació d’ulls, mal de cap, dolor al pit, i d’altres símptomes. Aquest ozó es coneix com ozó Troposfèric (la Troposfera és la part de l’atmosfera que compren els 9 primers kilòmetres des del terra).