Les figures femenines en la literatura grega

La major part dels mites han estat recollits en la literatura grega, per tant podem dir que la major part de la literatura grega és mitogràfica, és a dir, descriu els mites.

La majoria d’aquests mites són inexplicables sense la presència de les figures femenines. Tots els herois i déus tenen mares, germanes, esposes i filles; les quals signifiquen un gran suport moral per a ells. La figura de la dona en la literatura va lligada a la de l’home, però també és cert que l’home necessita la dona perquè l’aconselli i per sentir-se estimat. Però l’heroi no és conscient de què significa la seva dona i la menysprea per qüestions de desigualtat sexual.

No obstant, les dones gregues en la literatura mitològica no són les úniques que han passat a la història, també hi ha hagut poetesses (Safo de Lesbos), científiques i matemàtiques (Hipàtia d’Alexandria) o polítiques (Olímpia, la mare d’Alexandre el Gran). En aquest article parlarem de les figures femenines en la literatura mitològica grega.

• En un principi, la dona era un càstig diví, que atrau i embogeix els homes: καλὸν κακὸν.

• L’home i la dona tenen uns valors oposats: domini/submissió, fidelitat/adulteri, condemna/salvació, vida/mort.

• També ho són els de l’heroi i l’heroïna: honor/sentiments, poder/intimitat, riquesa/privacitat, glòria/família. També podem relacionar les dones amb έρως (amor), οίκον (llar), γένος (naixement). En canvi, els homes estan relacionats amb κλέος (honor) i αιδώς (respecte).

• Respecte a la psicologia dels personatges femenins, podem distingir dos tipus: les dones víctimes i les dones terribles. La principal diferència entre ambdues tipologies és que les dones víctimes són passives en el desenvolupament de l’argument (fins i tot desitgen la mort en algun moment de desesperació). En canvi, les dones terribles prenen un paper més actiu.

Algunes de les dones víctimes són:

• Antígona: Va morir per haver infringit les lleis de la ciutat, que eren les de no enterrar el seu germà Polinices. L’Antígona de Sòfocles recull el seu mite.

Antígona de Frederic Leighton, 1882.

• Ariadna: Va ser seduïda per Teseu, abandonada per ell mateix i raptada per Dionís. L’Epíleg d’Apol·loni de Rodes recull aquest mite, així com ho faran posteriorment alguns poetes romans del cercle d’August (Ovidi, Catul, Properci…).

Bacus i Ariadna de Ticià, 1520-1523.

• Dafne: Va convertir-se en un llorer abans d’entregar-se al déu Apol·lo, qui estava bojament enamorat d’ella. La Teogonia d’Hesíode recull aquest mite i Ovidi el recupera i el narra a Les Metamorfosis.

Apol·lo i Dafne de Gian Lorenzo Bernini, 1622-1625.

• Dànae: Va ser tancada en una torre de bronze perquè l’oracle va anunciar al seu pare que el seu nét (el fill de Dànae) el mataria i el destronaria. Zeus es va enamorar d’ella i la va fecundar en forma de pluja d’or. Dànae va ser víctima del seu pare i del déu dels cels. La Teogonia d’Hesíode recull aquest mite i Ovidi el recupera i el narra a Les Metamorfosis.


“Dànae rebent la pluja d’or” de Ticià

• Ifigenia: Va ser sacrificada pel seu pare Agamèmnon a canvi de què els déus li mostressin el camí que els seus vaixells havien de seguir per arribar a Troia. Clitemnestra, la seva mare, es venjarà del seu espòs quan aquest torni de la Guerra de Troia. Clitemnestra pertany al grup de dones terribles. La tragèdia Ifigenia a Aulis d’Eurípides recull aquest mite.

El sacrifici d’Ifigenia de Leornard Bramer, 1623.

• Penèlope: Va esperar el seu espòs Odisseu durant vint anys. El més fàcil per ella hagués estat considerar que el seu marit era mort i escollir un dels pretendents que esperaven al seu palau. Representa la fidelitat en el matrimoni. L’Odissea d’Homer recull aquest mite.

Penèlope i els pretendents de John William Waterhouse, 1912.

En canvi algunes de les dones terribles són:

• Clitemnestra: Va assassinar el seu espòs, el rei Agamèmnon, quan aquest va tornar de la guerra de Troia. Agamèmnon va sacrificar Ifigènia per a que els déus li mostressin el camí que havia de seguir per arribar a Troia, Clitemnestra se’n va venjar. L’Agamèmnon d’Èsquil recull aquest mite.

Clitemnestra i Egist a punt de matar Agamèmnon de Pierre Narcisse Guérin, 1817.

• Fedra: Va enamorar-se del seu fillastre, Hipòlit. L’amenaçà de dir al seu pare, Teseu, que Hipòlit havia intentat abusar d’ella. Hipòlit no va voler cedir als desitjos de Fedra i Teseu el va expulsar del regne i el va maleir. L’obra tràgica Fedra i Hipòlit d’Eurípides recull aquest mite.

Fedra d’Alexandre Cabanel, 1800.

• Hèlena: Va abandonar el seu espòs Menelau per fugir amb Paris fins a Troia. Hèlena serà la causa de l’esclat de la Guerra de Troia. La Ilíada d’Homer recull aquest mite.

El rapte d’Hèlena de Francesco Primaticcio, 1530-1539.

• Medea: Va ser seduïda per Jàson, l’amor pel qual va fer-li trair la seva família, matar el seu propi germà i el rei Pèlias de Iolcos (l’oncle de Jàson). Anys més tard, Jàson deixarà Medea per la filla del rei Creont de Corint. Medea serà capaç de matar els seus propis fills per venjar-se de Jàson. La tragèdia Medea d’Eurípides recull aquest mite i Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes mostra els antecedents de l’acció dramàtica de l’obra d’Eurípides.

Medea d’Eugène Delacroix, 1862.

• Pandora: Va ser la primera dona, un càstig diví. Pandora va obrir una caixa que no havia d’obrir, però la tafaneria va poder amb ella. De la caixa van sortir les malalties, les pors, les desgràcies… que es van escampar per tot el món. Immediatament, Pandora va tancar la caixa, i dintre d’ella va quedar l’esperança. La Teogonia dels treballs i els dies d’Hesíode recull aquest mite. Per més informació sobre el mite de Pandora cliqueu aquí.

Pandora de John William Waterhouse, 1896.