María Zambrano va escriure La tumba de Antígona en el seu sojorn en la residència francesa a La Pièce i l’any 1967 a va publicar a Mèxic a Siglo XXI, també la trobem a Senderos (Anthropos, 1986).
A La tumba de Antígona María Zambrano, d’una manera innovadora, obre de nou el final dramàtic de la tragèdia Antígona de Sòfocles on la protagonista fou enterrada viva per desobeir el mandat de Creont de no donar sepultura a Polinices. Antígona no acaba morint a poc a poc per inanició com pretenia Creont, ans just arribar a la cova se suïcida.
A l’obra de María Zambrano, Antígona reneix en la seva tomba per tal de recuperar el que mai no va tenir en vida ni tal sols el dret de prendre la decisió de treure’s la vida: “Mas ¿podía Antígona darse la muerte, ella que no había dispuesto nunca de su vida?”. D’aquesta manera , Zambrano fa de la tomba d’Antígona un bressol per al nou ésser que en la tragèdia de Sòfocles queda a les fosques i no es fa a la llum el que pensa, sent… És a dir, Zambrano fa viure a Antígona en el decurs d’un dia el que no va arribar a viure: “Esta esencia era sustancia, materia prima de sacrificio que el sacrificio solo puede consumir.”
Antígona s’enfronta amb els seus fantasmes interiors, ombres del passat i del present, Èdip, la seva dida, la seva mare, els seus germans, el seu promès, Creont…visiten Antígona en un diàleg en què acaba forjant la seva situació i, de mica en mica, es treu els ropatges de la moral i, quan està en un estat pur després d’haver passat per diferents estadis de solitud, de deliri… s’escolta ja lliure de la veu dels seus fantasmes interiors i es coneix a si mateixa.
Mentrestant Zambrano juga amb les tenebres de l’interior de l’ofuscada Antígona i la llum de l’exterior que entra per una escletxa de la cova. En aquest joc de contrastos, Antígona troba la seva pròpia llum i esdevé la figura de la seva pròpia consciència.
La Tumba de Antígona de María Zambrano from Jessica Porras Fernandez on Vimeo.
Què n’opines? Per què creus que María Zambrano ha reiventat el final de l’Antígona de Sòfocles? Què faries tu en el lloc d’Antígona? Coneixes altres Antígones? T’atreveixes a fer-ne un apunt, per exemple d’Antígona furiosa de Griselda Gambaro?
Xaipete!!!!!
Em sembla bé aquesta versió d’Antígona, ja que el final de la original era bastant trist, per això crec que Maria Zambrano ha canviat el final. També és una manera que Antígona acabi amb els fantasmes que l’havíen atormentat, com Creont, mente dialoga amb ells. Jo d’Antígona també hauria enterrat a Polinices, ja que al fi i al cap era el seu germà, encara que fos el perdedor no podia no enterrar-lo. A més, a Grècia si no enterraves els morts, aquests quedaven condemnats a una eternitat de patiment.
Hi ha moltes versions d’Antígona, la més coneguda és la de Espriu, que és diferent de l’original ja que apareixen personatges nous (el Lúcid conseller) i no hi ha cor. També hi ha l’Antigona del francès Anouilh, la de Guillem Colom, etc.
Xaipe!
No n’havia sentit a parlar d’aquesta escriptora ni tampoc d’aquesta obra dramàtica, però està molt bé que es facin més obres dramàtiques d’Antígona des d’ùn punt de vista diferent, com és l’estada a la cova de la protagonista quan està morint-se d’innanició i està sola.
María Zambrano ha reinventat el final d’Antígona, segurament per tractar més a fons la personalitat d’Antígona. Estan sola a la cova, el personatge pot expressar millor les seves pors, els seus records, els seus pensaments, etc.
Crec que Antígona és molt valenta per no fugir quan és descoberta enterrant Polinices. Però no fuig perquè creu que el que fa està ben fet, perquè si fugís estaria donant a entendre que ha fet una cosa malament, quan no és així. Per tant segurament jo faria el mateix en el seu lloc.
Molt interessant aquest article, felicitats!
La veritat és que no n’havia sentit a parlar mai d’aquesta versió d’Antígona escrita per María Zambrano, però si que coneixia alguna cosa sobre l’escriptora.
No està malament aquesta versió del final d’Antígona, ja va bé que l’obra tingui un final alegre i que acabi amb tot allò que li feia la vida impossible com ara fantasmes o mals records, perquè la versió original escrita per Sofòcles, té un final tràgic.
Aquesta no és l’única versió d’Antígona que conec, a Literatura catalana hem analitzat i llegit l’Antígona de Salvador Espriu. A més, en aquesta assignatura també hem parlat sobre les versions d’Antígona dels escriptors Jean Anouilh i Bertolt Brecht.