La justícia i la injustícia humana i divina: Qui és culpable a Medea?

Medea va renunciar tot el que tenia per Jàson, fins al punt de trair la seva família i la seva pàtria, va arrebatar el velló d’or al seu pare i va assassinar el seu germà quan la perseguia. Així com ho diu Jàson, el cor de Medea es va refredar o millor dit, es va endurir en aquell precís moment.

Tot i així, Jàson i Medea van viure feliços durant deu anys a Corint, després que Medea assassinés el rei Pèlias de Iolcos, l’oncle de Jàson que havia de cedir-li el tron si aconseguia el velló d’or. Però malauradament, aquesta plàcida vida va acabar quan Jàson va enamorar-se interessadament o desinteressada de la princesa Creüsa, la filla del rei Creont de Corint.

Jàson i Creüsa van decidir casar-se amb el vistiplau de Creont, així abandonant Medea. A més a més el rei Creont, qui no es refiava de Medea, va decidir expulsar-la del regne amb els seus fills, sense que Jàson intercedís a favor d’ella. Medea es tracta d’una dona enganyada i traïda pel seu espòs. L’home sempre ha estat irresponsable a l’hora de vetllar per la dona i els fills i s’ha deixat emportar pels seus desitjos més instintius, aquests duent-los a fets irreparables. Fins aquí em posiciono amb Medea.

Si hagués estat Medea en aquestes circumstàncies, jo, plena de ràbia, m’hagués emportat els meus fills lluny d’allà i hagués desitjat no saber mai res sobre Jàson. Però és clar, una ferotge ràbia es va apoderar d’ella bàsicament per haver sacrificat tant per un home que després s’havia oblidat i l’havia ignorat. El desig de venjança no és bo i tampoc és racional, només les persones més instintives i ignorants l’utilitzarien per amansir la seva ràbia. Medea no va demostrar pertànyer a un llinatge reial i diví, com era ser descendent del déu Hèlios, i va comportar-se com una lleona ferotge, com bé ho diu Jàson a la tragèdia. El seu comportament no correspon a la naturalesa de dona i concretament a la de mare. El naixement, uneix la mare amb el nadó per sempre i la dona es veu incapaç de fer mal al seu fill, així com de ferir-se a si mateixa.

La conducta de Jàson és més comprensible i natural (però no correcta) que la de Medea. L’amor és un sentiment que moltes vegades impulsa l’ésser humà a fer coses que no les faria en altres circumstàncies, en canvi l’assassinat dels fills que ha comés Medea és un fet inexplicable i imperdonable. Tanmateix, amb aquests arguments no pretenc exculpar el comportament de Jàson, doncs no ha estat just respecte la seva esposa, a qui va jurar ser-li fidel i vetllar per ella fins a la mort, i pels seus fills. Però el fet que Creont ordenés l’expulsió de Medea i dels nens i que Jàson no intercedís almenys a favor dels infants, és vergonyós i irresponsable no tan sols com a espòs sinó també com a pare. A més a més, si Jàson acusa Medea d’haver portat la desgràcia a la seva família per ser bàrbara, que no se l’hagués endut i que en comptes d’ella hagués escollit una dona grega des del primer moment.

Una altra conducta interessant de comentar és la de Creont. Es tracta del pare de Creüsa, qui accepta Jàson com a cunyat i qui ordena a Medea que abandoni Corint amb els seus fills. El rei no es va comportar correctament amb Medea, encara que la seva actuació seria acceptable si tenim en compte que ho feia per protegir la seva filla dels encanteris de la filla d’Eetes. Creont és un rei injust, però un pare bo que segueix Creüsa al submón d’Hades.

En conclusió, podem dir que ni Jàson ni Medea són una conducta exemplar. Jàson és culpable per haver incomplert la fidelitat i la responsabilitat envers la seva família, però la culpabilitat de Medea és més gran i inhumana: assassinar els fills per simple desig de venjança. Potser el seu destí no era el d’estar junts, però això no justifica cap de les dues actituds. Però això sí: les principals víctimes són els fills, qui van patir l’abandonament del seu pare i un cruel assassinat a mans de la dona que una vegada els va infantar i estimar.

Medea
Medea assassinant un dels seus fills, segle IV aC. Localització: Museu del Louvre, París.

Aquest article s'ha publicat dins de Article d'opinió, General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La justícia i la injustícia humana i divina: Qui és culpable a Medea?

  1. Alina Roman diu:

    En aquesta tragèdia trobo que hi ha part justes i injustes tal com és diu aquí. Primer de tot els sentiments és creen sols ningú ho crea o ho pensa sinó que simplement és una emoció que sents envers algú. Comprenc que Jàson s’enamorès de Creüsa però el que no pot fer primer de tot es fixar-se en altres dones perquè es suposa que ha trobat l’amor de la seva vida amb qui a estat compartint uns 10 anys magnífics i que ha tingut dos fills que s’els estima per sobre de tot. Jàson hauria d’haver raonat amb Medea. Per altra banda també hi ha un altre cosa que trobo injusta i és el fet de protegir algú fent mal a un altre com ha fet el rei , pare de Creüsa expulsant a Medea perquè és una bruixa juntament amb els seus fills. Haguès pogut expulsar-la a ella en tot cas o simplement no accepat aquesta boda ja que Jàson en tenia una familia. Per altra banda Medea mata a Creüsa el dia de la seva boda envind-li un regal que una vegada se’l posava moria quemada i després el fet de matar els seus fills per venjar-se. No hauria de haver fet allò perquè eren fills tant seus com de Jàson i no tenien cap culpa de que el seu pare s’anès a casar amb altres perquè com he dit abans els sentiments és senten no és pensen , és una cosa que et pasa quan menys esperes i quan estàs enamorat fas qualsevol cosa per aconseguir aquell amor. En tot cas per altra banda entenc que Medea estès disgustada és sentís enganyada perquè per culpa d’un home a matat al seu germà i a traicionat al seu pare robant-li el vellò d’or i fugint amb Jàson i penso què tots els seus actes els va fer perquè Jàson en certa manera la va “dur” a realitzar tot el què fet i per tant volia que ell sentís el mateix que ella va sentir quan va matar al seu germà i va perdre el seu pare aquell dolor i arrepentiment de fer les coses sense pensar per una persona que per tu ho es tot però que per aquella persona amb el pas del temps no hi és res.

  2. Roser diu:

    Χαιρε!

    La justícia a l’obra de Medea és molt relativa, per una part la delincuent i la que ha comès gairebé tots els crims, començant per l’assassinat del seu germà i acabant amb l’assassinat dels seus fills, és la mateixa Medea però no cal oblidar que o bé era una dona enamorada o bé era una dona despietada, traida per el seu marit i abandonada també per aquest, les accions de Medea per una part són impulsades pel sentiment de l’amor que la domina i l’obliga a reaitzar accions terribles les quals tenen també terribles conseqüencies. És cert que Medea és la principal culpable del final tràgic de l’obra però és necessari recordar que a l’inici n’és també la principal víctima.

Respon a Roser Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *