<<L’únic tresor que jo valoro, el porto sempre al damunt>>
Bias de Priene
03/23/2020 – D9
Rostres del Mediterrani. 1Batx. Filosofia. Ins Pius Font i Quer, 2017
Naixerà en una bodega entre viatgers clandestins.
L’escalfarà el vapor de la sala de màquines.
El bressolarà el balanceig del mar transversalment
Sa mare s’ha embarcat per mirar de trobar la salvació o la sort,
el pare fou un àngel per una hora,
moltes paternitats no són més que això.
D’haver estat a terra l’hauria abandonat
al contenidor de les escombraries.
Arrencaran amb les dents el cordó umbilical.
El llançaran al mar per misericòrdia.
Només podem donar-li els mesos d’embaràs, diuen les mares.
el podem esperar, però no abraçar-lo.
Néixer és només una alenada d’aire malmès. No hi ha món per a ell.
No té res de paràbola la seva vida.
Cap martell de fuster li picarà les hores de la infantesa,
ni els claus a la carn més endavant.
Jo no em dic Maria, però aquests fills meus
que mai no han portat un vestit o un nom
els mariners els diuen Jesús.
Perquè neixen durant el viatge, sense arribada.
Neix a la bodega dels clandestins
quan falta menys d’una hora de desembre.
Dura més el trajecte dels Mags i dels contrabandistes.
Neix al mig d’una matança de nens
Neix per tradició, per necessitat
amb la mateixa paciència d’un aniversari.
Però ja no sobreviu, no ho vol.
Perquè de viure ja ha viscut i de dir ja ha dit.
No pot treure o afegir una espina a l’esbarzer del cap.
Està amb aquells que viuen el temps de néixer.
Va amb aquells que duren una hora.
Erri de Luca, Naixement
L’art és la filosofia que reflecteix un pensament.
Antoni Tàpies i Puig
La vida és breu, l’art és llarga / ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ.
Aforismes. Part I, epígraf 1
Hipòcrates
Ars longa, vita brevis, citada per Sèneca / 04.10.2019
“El día de su regreso a Islandia había disrurbios en Toronto. Había luchas por las calles. Gases lacrimógenos, policía antidisturbios, quema de coches y todo lo que se pueda imaginar. Igualito que en el cine. Las potencias industriales celebraban su cumbre -para decidir nuevas formas de castigar a los niños analfabetos y harapientos que trabajaban en los talleres de trabajo esclavizado en Indonesia-. Par machacarse la cabeza e inventar algo realmente repugnante.” / Illska. La maldad (p.221). 45a. Cimera G7, Biarritz. 24.08.2019
Eiríkur Örn Norddhal
Reisen bedeutet, weiter in die Welt hinauszukommen.
Träumen bedeutet, weiter in die Welt hineinzukommen.
Nie werde ich aufhören, mich über den Wetraum zu wundern.
Aber ich werde auch nie aufhören, mich darüber zu wundern, dass ich einen Kopf und Sinne habe, die mich zu einem ganzen eigenem Weltraum werden lassen.
Viatjar és sortir al món.
Somiar és ficar-se dins del món.
L’univers no ha deixat mai de meravellar-me.
Però també em continua meravellant sempre
de tenir un cap i un esperit que fan que
jo tota sola també sigui tot un univers.
JOSTEIN GAARDER, Hallo, ist da jemand? / ¿Què hi ha algú?
Platja d’Arromanches, Normandia / fotografia: M.Dolors Cassi
Menschwerden ist eine Kunst
Fer-se un ésser humà és un art
Das weisse meer ist eingeschlafen,
Und purpurn steht ein Segel dauf.
Fels, feigenbäume, Turm und Hafen,
Idylle rings, Geblök von Schafen, –
Unschuld des Südens, nimm mich auf!
La blanca mar jeu ensonyada,
Una vela hi branda, porpra.
Penya, figueres, torre i port,
L’idil·li hi ronda ramats hi belen, –
Innocència del sud, acull-me.
FRIEDRICH NIETSZCHE, Im Süden / Al Sud (poemes p. 157) 20-08-2019
Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu –i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat –ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.
Konstandinos Petru Kavafis: Recorda, cos
Homenatge a les víctimes del 17-A,a la Rambla de Barcelona. Les víctimes han tornat al punt on va aturar-se la furgoneta. També hi han tornat les llàgrimes. A l’homenatge s’hi ha afegit una exigència per part de les víctimes: saber la veritat. (ds. 17.08.2019)
“El dubte és constitutivament humà; cada vegada que les certeses es converteixen en raons per matar, hauríem de preocupar-nos per la nostra humanitat a la vora de l’abisme de la inhumanitat. En temps de foscor cal caminar a les palpentes; però en temps de llum encara més. Costa d’entendre (i és desconsolador) què els va passar pel cap a aquells joves per perpetrar una tal decisió. Obeïen? Sabien? Pensaven? Però eren dels nostres. L’humà és un animal enigmàtic: la humanitat i la inhumanitat radiquen (claven l’arrel) en el seu cap i en les seves mans.” 17/08/2019
La inhumanitat dels humans / ara 24/08/2017 19:53
BEGOÑA ROMÁN
“Potser els que creiem en la fraternitat no tenim la força necessària per rebel·lar-nos o per obrir les nostres esglésies, els nostres convents, les nostres llars de tal manera que es desencadeni una revolta general d’amor i acolliment. Jo, almenys, no ho sé fer.”
Per què no una revolució de fraternitat i acollida? No recordo una injustícia col·lectiva tan inversemblant com la de l”Open Arms’ o l”Ocean Viking / 16/08/2019 19:58
M. VICTÒRIA MOLINS
gueto de Lodz
“Potser ens hem de rendir a l’evidència que l’home és un ésser de clarobscurs, però no podem deixar de treballar perquè els valors positius siguin majoritaris” /…/ “No sé si la compassió és innata, però crec és bastant obvi que eduquem en la crueltat” /…/ “La humanitat no és una cosa que un té, sinó la forma de relacionar-nos amb els altres” /…/ “La pregunta és: com et relaciones amb aquells que has exclòs de la teva definició d’humanitat?” /…/ “Hem d’acceptar que ser humà és no ser mai humà del tot. Aquesta és la paradoxa” /…/ “Ens eduquen en la creença que hi ha vides que no val la pena que siguin plorades” “L’humà no pot eludir la inhumanitat”
En primer pla, un banyista a Lampedusa. Al fons, el vaixell Open Arms a pocs metres de l’illa italiana. / GUGLIELMO MANGIAPANE / REUTERS
Charlie Yaxley (@yaxle) Portaveu de l’ACNUR per al Mediterrani “Hem de fer un debat seriós i racional. Població de la UE: 512 milions. Arribades a Europa pel Mediterrani el 2019: 31.947; és a dir, el 0,01%. A l’Open Arms: 151. Les xifres són petites. La situació, gestionable. Fem costat als refugiats!” 15.08.2019
Guernica 2015. Axí il·lustra l’artiste Jovcho Savov, la crisis de #refugiados en el #Mediterráneo vía @MSF_Sea
Merche Negro (@pintiparada) Periodista “Capacitat d’un autobús: 140 passatgers. D’un metro: 156 seients + 1.000 drets. D’un tramvia simple (com a Barcelona): 200. Parlem de 151 persones. Estic segura que, com jo, no us pensàveu que veuríeu aquest nivell d’abandonament per part del govern espanyol. @openarms_fund” (14.08.2019) l’Europa dels Drets Humans -diuen!- no pot acollir 151 persones?
Il·lustració d’Adolfo Serra, pel llibre “La memòria de la nieve.”.
“la memòria es como la nieve, escribes sobre ells, y mientras escribes se va derritiendo”.
Julio Llamazares
“Oh ànima meva, no aspiris a la vida immortal, esgota el camp del possible”
Píndar de Tebes Pítica. III
«Així que l’esclau decideix que deixarà de ser-ho, cauen els grillons. S’allibera i mostra el camí als altres. La llibertat i l’esclavitud són estats mentals. Així doncs, el primer és dir-se: No continuaré acceptant el paper d’esclau. No obeiré ordres com aquestes, sinó que les desobeiré quan entrin en conflicte amb la meva consciència.?» Mahatma Gandhi
“No m’interessa alliberar l’Índia del jou anglès.
Estic dedicat a alliberar l’Índia
de qualsevol mena de jou”
Gandhi
κενὸς ἐκείνου φιλοσόφου λόγος, ὑφ᾽ οὗ μηδὲν πάθος ἀνθρώπου θεραπεύεται
«Vana és la paraula del filòsof que no alleuja el patiment humà». Epicur
fotografia, Xavier Valls
Tots els humans tenen per naturalesa el desig de saber … Aleshores, com ara, fou l’admiració el que va impulsar inicialment els homes a filosofar … Buscar una explicació de les coses, admirar-se’n, és reconèixer que no se les coneix … Per això, si filosofar fou ens els primers filòsofs una fugida de la ignorància, és evident que els filòsofs buscaven el saber, moguts per un afany de conèixer. / Metafísica 980a
Aristòtil (384 aC-322aC)
Vinyeta del dibuixant A.Dan en el Llibre-Còmic sobre Henry David Thorea
Fa més de 170 anys, el juliol del 1846, Henry David Thoreau va marxar de la cabana on vivia, al llac de Walden, i va anar a la ciutat de Concord, Massachusetts. A la nit, després d’haver-se negat a pagar l’impost al sufragi com a protesta contra la guerra entre Mèxic i els Estats Units, el van tancar a la presó de Concord. Aquella nit, segons diu la història, el filòsof i educador nord-americà Ralph Waldo Emerson va visitar Thoreau a la presó. Emerson va mirar Thoreau i li va preguntar: “Henry, per què ets aquí dins?” I Thoreau va contestar: “Ralph, per què ets allà fora?” El que ens ensenya aquesta història és que de vegades els éssers humans accepten les dificultats i les privacions de la presó per lluitar pel seu dret a tenir drets o, com diu Hannah Arendt, per “tenir la llibertat de ser lliures”.
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal / ara opinió
Moltes Gràcies pel curs: «On són les dones? Metodologies per una historiografia de les idees inclusiva» per Sara Núria MIRAS (professora de filosofia, Universitat de Barcelona) II UCE Manresa. 2 de juliol, 2019
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu, sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
vas eixir amb l’alegria de qui no té por,
de qui sap que el demà,
de qui sap que el demà serà millor.
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu, sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
no deixaràs que ningú t’ature mai,
seràs l’estel que guiarà,
seràs l’estel que guiarà la llibertat.
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu, sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
un oasi amarg per als teus enemics,
eres la forta tempesta d’abril,
el sol que esclata les flors,
un oasi amarg per als teus enemics,
l’espurna que brilla a la nit.
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu, sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
Aquella que vas voler ser
i tu, sols tu.
I tu, sols tu – el Diluvi (Videoclip Oficial)
«El meu amor sense casa»
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra
del meu amor sense casa.
“No he nascut per a compartir l’odi,
sinó l’amor”
Sòfocles
CREONT.— ¿I amb tot has gosat transgredir la meva llei?
ANTÍGONA.— Sí, perquè no és pas Zeus que me l’havia promulgada, i la Justícia, que habita amb els déus subterranis, no ha fixat entre els homes unes lleis com aquestes.
‘Transgressores. Dones d’un i altre costat de l’oceà’ a l’Uruguai. Fotografia Xavier Valls
Vita enim mortuorum in memoria est posita vivorum / La vida dels morts perdura en la memòria dels viu.
Ciceró, Filípiques 9,5,10
La Valeria, una nena de 2 anys del Salvador, l’Alan del Río Grande
Avui dia els telenotícies, els titulars dels diaris, els discursos polítics i les piulades a Internet, que utilitzen per centrar l’atenció en les inquietuds i les pors del públic i canalitzar-les, són plenes de referències a la <<crisi migratòria>>, una crisi que, pel que sembla, desborda Europa i augura el col·lapse i la fi de l’estil de vida que coneixem, fem i valorem /…/ <<El nostre estil de vida>> implica que hi hagi <<persones sobreres>>. Persones localment <<inútils>> /…/ <<deixalles humanes>>.
Zygmunt Bauman, Desconeguts a la porta de casa (p. 7-9)
La imatge més dramàtica de la política migratòria de Trump
Jaume Serra i Húnter / 8 de gener de 1878, Manresa – 7 de desembre de 1943, Cuernavaca, Mèxic
Miquel Pajares, antropòleg social i president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat.
“L’opció de matar els refugiats climàtics està sobre la taula”
El 2004 Bauman denunciava que la modernitat produïa “deixalles humanes” expulsades del sistema. Sembla que tenia raó /…/ i més excedents hi haurà si no canviem radicalment de paradigma. Estic elaborant un llibre sobre els refugiats climàtics i la meva conclusió és que està sobre la taula l’opció de matar-los, que els exèrcits acabaran disparant contra els moviments humans, contra la gent que es desplaçarà cada vegada més de les zones tropicals a les zones temperades. Estem perduts si no actuem amb urgència per revertir el canvi climàtic i no perdre la tercera dècada del segle com hem perdut la segona, i per consensuar a escala internacional una bona gestió dels moviments migratoris.
Jürgen Habermas, 90è aniversari
La intersubjectivitat íntegra és la revelació de les relacions simètriques de lliure reconeixement recíproc. Però aquesta idea no s’ha d’imaginar com la totalitat d’una forma de vida reconciliada, ni s’ha de projectar cap al futur com una utopia: no conté més, però tampoc menys, que la caracterització formal de les condicions necessàries per a formes no anticipables d’una vida no errada. Aquestes formes de vida, si poguessin realitzar-se, haurien de produir-se per mitjà de la nostra col·laboració, solidària, si bé conflictiva.
Jürgen Habermas, Assaigs filosòfics
En el norantè aniversari de Jürgen Habermas, Daniel Gamper, ara / 18.06.2019
Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m’acompanya
de tanta llum et sóc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda,
tot se m’emplena amb el teu nom
que repeteixo, Laura.
Ombra de mar la veu que et crida
i el vent de somnis la mirada,
penso el silenci empresonat
en els acords d’una guitarra
i tot s’emplena del teu nom
que repeteixo, Laura.
Tanta esperança compartida
fa més possible l’esperança,
rossola el temps pel tornàveu
harmoniós de les paraules
tal com rossola pel teu nom
que repeteixo, Laura.
Tots els camins per acollir-te,
tots els ressons per enyorar-te
i el teu somriure fet cançó
molt més enllà de la recança
per gronxar-me amb el teu nom
que repeteixo, Laura.
Et sé molt lluny però em convides
amb els ulls clars a recordar-te
i ara amb un gest desmesurat
faig del teu gest el meu miratge
per perdre’m sempre en el teu nom
que repeteixo, Laura.
Lluís Llach – Miquel Martí i Pol / Roses Blanques
Comiat a Laura Almerich / Adagio per a cordes, de Samuel Barber (16-07-2019)
La filòsofa veleña María Zambrano.
Sobre tu luz diamantina, la muerte pone un velo,
una sombra separa mis ojos de ti, tierra,
tierra primordial, madre joven, apenas aman tus hijos
los árboles, las flores, la hierba,
la húmeda higuera, y la vid verdecida
y la acacia tan tierna.
Apenas eres madre, y sobre ti cae la sombra.
Dame tu inextinguible sonrisa, ¡oh tierra!
Sobre ti paso extraña,
aún no te amé lo bastante para hundirme en ti,
para deshacerme, sin dolor,
para volver a tus entrañas, madre tierra.
Pero nada te cambia, nada, tierra, te altera.
Tus heridas se curan sin gemidos ni quejas.
Cuando todo es espanto, sólo tu permaneces,
sólo tú infatigable renaces en la vida,
sólo tú eres eterna.
Extraña a ti, hurto mis ojos a tu sonrisa,
mi cuerpo a tu húmedo calor.
No escucho tu latido, tu palpitar de planeta
y miro hacia mí misma, hacia la sombra yerta
bajo la muerte que la luz ennegrece
bajo la amenaza incierta.
María Zambrano, A Cataluña / Poemas
Fa 2.500 anys Sòcrates va dir “és millor patir una injustícia que cometre-la” i penso que aquestes paraules avui són difícilment millorables per descriure la situació que moltes persones vivim, i jo particularment, davant d’aquesta situació que ens ha sobrevingut des de l’octubre del 2017 /… /
Deia una autora, per a molts de referència, Hannah Arendt, que “la veritat, encara que resulti impotent i sempre surti derrotada en un xoc frontal amb els poders establerts, té una força peculiar. Facin el que facin els que exerceixen el poder són incapaços de descobrir-ne o inventar-ne un succedani viable. La persuasió i la violència poden destruir la veritat, però no la poden reemplaçar”. L’1 d’octubre no va ser una jornada de violència. /…/
Jordi Sánchez / L’ùltima paraula -causa 20907– / 2019-06-17
foto, Xavier Valls / Ètica 2ESO / INS Pius Font i Quer
“els éssers humans de tots els temps i latituds són estructuralment iguals, però històricament, culturalment i biogràficament diferents”
Lluís Duch, Sortida del laberint
foto, Xavier Valls / Jardí Spinozamuseum Rijnsburg
Definició
Sóc tot allò que ignoro:
les preguntes
i les preguntes
Zero
El temps ha mort.
L’atzar ens pesa massa.
El blanc
ha cremat totes les pàgines.
En el final hi ha l’origen de les preguntes.
Tinc totes les finestres als teus ulls
Yolanda Esteve Giner, Zero / 2019
foto: Clara Valls / Atenes des del Licabet
Per coneixe’ns a nosaltres mateixos hem
de cercar el reflex de la nostra pròpia imatge
en la pupil·la de la persona que mirem.
PLATÓ, Alcibíades 132d-133b
Foto: Guillaume DELEBARRE (Guigui-Lille)
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l’abisme muts.
foto Clara Valls 2018 / Erectèon
«Però, quan, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, no subsisteix res d’un passat remot, l’olor i el sabor sols, més fràgils, però més vius, més immaterials, més persistents, més fidels, continuen encara molt de temps, com ànimes, remembrant, esperant, indefallents, damunt les ruïnes de tota la resta, portant sense doblegar-se, damunt del seu granet gairebé impalpable, l’edifici immens del record…>> Marcel Proust. A la recerca del temps perdut
foto: Clara Valls 2018 / Atenes vista des de l’Acròpolis. El Mont Licabet, al fons
SÈNECA, La vida feliç
foto Xavier Valls / Ruta Walter Benjamin / Portbou 29.09.2013
(22) Walter Benjamin
Algun dia tornarà l’obscuritat,
La nit caurà de les estrelles.
Amb els membres estesos,
Jaurem a prop, jaurem lluny.
Des de les tenebres sonen
Afables i petites melodies.
Escoltem-les per a desjunyir-nos,
Trenquem finalment les fileres.
Veus llunyanes, afliccions properes:
Aquelles veus són d’aquells morts
Que enviàrem com heralds
Per guiar-nos en l’ensopiment.
Hannah Arendt / Poemes / octubre 1942