Va néixer a Centelles (Osona) l’any 1939. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona el 1977. I, l’any 1986, va obtenir el doctorat amb la tesi “L’astúcia de la Raó”. Amb l’obra El mite de l’expulsió del Paradís (Edicions 62, 1993), va ser guardonat, l’any 1992, amb el IV Premi d’Assaig Joaquim Xirau, que atorga l’Ateneu Barcelonès. Des de l’any 1979, exerceix de catedràtic de filosofia a l’IES Guillem de Berguedà a la ciutat de Berga.
Regió7.cat
Autoretrat vital:
“Se m’acut una idea davant la plana en blanc: escriure el concepte <<silenci>> i començar a reflexionar sobre el que podria venir en el blanc de la plana. Com si esperés que alguna musa vingués a donar-me un cop de mà. I de cop el miracle apareix … no en el paper, sinó en la pantalla de la meva ment, cobra vida en cada inhalació i exhalació que segueixo molt atentament. Apareixen escenes de la meva vida. Els primers anys d’infància en una casa senyorial, creixo en una consergeria de família complicada i molt pobra, primers anys en un col·legi religiós del meu poble. La primera comunió va representar una violació espiritual. M’haig de confessar abans, i tinc vergonya de dir que renego o blasfemo com sentia del meu pare. Combrego amb la consciència bruta de pecat mortal de sacrilegi, tinc l’eternitat de l’infern, que em deixa desfet de terror. Caic en un pou psicològic, neuròtic, pateixo immensament un silenci ofegat, mentre sento la pastoral del terror del nacionalcatolicisme, puntal del feixisme franquista. Però tiro endavant, començo a treballar d’auxiliar en un banc; no em va bé, no és el meu camí, males relacions amb el pare. Després, de forner en una cooperativa. Visc desorientat, atemorit, deprimit, molt insegur. Faig el servei militar, torno a la feina de forner, i després faig d’empleat de comerç en la mateixa empresa. Estudio el batxillerat, després la carrera de Filosofia. Fiag oposicions a professor d’Institut de batxillerat. Les trec i començo a exercir. Trobo per fi la meva identitat, la meva vocació i sentit a la vida! Em descobreixo a mi mateix … I passo vint-i-sis anys fent de profe. Em jubilo, escric, escric”. (p.221) / Joaquim Sala i Pujolràs, L’ànima del silenci. Edicions l’Albí. Berga 2019
“¿Com he arribat fins avui a la meva edat i ara en plena contemplació abstret totalment en la sortida del Sol? Vaig néixer entre els perills d’un avortament natural, com també provocat. Per poc, no tindria ser. Així de fàcil i contingent. El no-res sempre en estat de setge damunt meu, i dels humans. I estic viu en plena pregària, embadalit de llum còsmica i de llum espiritual. Cap miracle no supera aquest fet, qualsevol persona, del més de set mil cinc-cents milions presents, se’n pot adonar.” (p.273) / Joaquim Sala i Pujolràs, L’ànima del silenci. Edicions l’Albí. Berga 2019.
Autoretrat intel·lectual:
“… em considero un optimista moderat unit a un realisme sempre en moviment i que oscil·la. No sóc un pessimista recalcitrant, en els meus llibres publicats en dono mostres. No es pot ser tant pessimista mentre hi ha vida que glateix, sempre hi ha clarianes en l’horitzó. I és que no hi ha conclusions totals, tot i que hi hagi filòsofs que així ho pensen, i ho justifiquin amb arguments que semblen també tan vàlids com els optimistes.
– El tinc present, Quim, el teu escepticisme moderat.
– I d’altra banda el meu agnosticisme, molt inquiet i explorador en els camps religiosos …. Sempre deixo les qüestions obertes i per resoldre; sempre hi ha camins nous per fressar, noves possibilitats enmig de les tempestes i de les crisis … No m’agrada cridar el mal temps. Ara bé, ni un pessimista fosc decadent ni un optimista il·lús, sinó un realisme modrat, en el seu punt mitjà a fi que la vida segueixi el seu trajecte vital i nosaltres siguem navegants que portem el vaixell, de vegades enmig de grans tempestes que poden ser tràgiques.
– Bé, però aquest punt mitjà, Quim, com un centre provisional mai fix, que també pateix tota mena d’embats que el porten a posicions perilloses cap als extrems, com a centre mai pot estar al seu lloc … Més aviat és una posició ideal, que ens esforcem per tal que sigui pràctica o pragmàtica, però que sempre escil·la, com molt bé dius, entre dreta i esquerra, dalt i baix, el transcendent i l’immanent, la matèria i l’esperit …
– Totalment d’acord pel que fa aquest punt sempre en moviment … Per això penso que el pessimisme és paràlisi, un punt fosc i negre que no es mou ni surt d’aquí, ja que per ells tots els esdeveniments apunten a la decadència, al fracàs, a l’absurd …, però l’optimisme també pot ser il·lús, qui creu que estem en el millor dels mons possibles, per no dir el millor de tots els reals, no trepitja de peus a terra. I la terra es belluga molt i més cada dia. Per això jo maldo per trobar, cosa de vegades difícil o molt difícil enmig de tanta trepidació, l’equidistància per veure les ribes entre la boira baixa, els horitzons vitals que orienten el navegant i les constel·lacions de fons per captar la globalitzat del viatge. El sentit de la vida és raonable, però també el nihilisme quan raona que no hi ha sentit, perquè no se’l troba i aquest és un engany, o roman en la foscor, en la raó tenebrosa de la caverna … Per tant, convenim, que aquest ball entre ribes i constel·lacions i límits, és la posició més raonable i assenyada perquè va en la direcció de la vida i aquesta sempre, com deia Spinoza, un conatus, un simple impuls vital …” (p.195) / Joaquim Sala i Pujolràs, L’ànima del silenci. Edicions l’Albí. Berga 2019.