Ramin Jahanbegloo, referent de la no-violència, obre aquest dimecres a Manresa el cicle Cosmògraf / Regió7

Dimecres 6 de novembre a les 20 h

Discrepància i dissidència de pensament
A càrrec de Ramin Jahanbegloo, filòsof i polític iranià, director del Centre Mahatma Gandhi per la No-violència i Estudis de Pau.

Espai Plana de l’Om

Jahanbegloo: “La lluita real no és la independència, sinó com democratitzeu la democràcia”

Ramin Jahanbegloo, referent de la no-violència, a Manresa

Jahanbegloo a Manresa: «La lluita real és com democratitzeu la democràcia»

Síntesi de les reflexions que ens va deixar.

La conferència es va iniciar amb una interrogació: Per què obeïm? O per què desobeïm?; i també amb una afirmació: “En democràcia no hi ha res acabat”, ha de ser una paraula amb sentit obert i complet.

Una primera aproximació a la dissidència fou la cerca de l’arrel etimològica. Del llatí. dissĭdens, -ntis, participi pres. de dissidēre ‘estar separat, estar en desacord’.

El Dissentiment és un fenomen sociopolític. Sempre n’hi hagut i n’hi ha de dissidència, “sentir-se a part”. Per raons religioses, de gènere, estètiques, etc. En angles,  el mot dissidence, fa referència a la persona “que neda contra corrent”. Així doncs, un “dissident” designa la persona que és inconformista en la situació sociopolítica d’un moment. Viu  i pensa autònomament, no es subjuga al poder, és inconformista, es qüestiona els dogmes acceptats generalment per la majoria.

Un primer dissident històric fou Sòcrates, que la va defensar i practicar com una areté, una “virtut que expressa excel·lència”. Pels grecs era una virtut moral, una excel·lent exemplaritat que calia practicar. Tot el contrari de com ho veiem ara; que sovint ens mena a la presó. “Sòcrates fou el primer en democratitzar el dissentiment”

Sovint els marginals sempre han estat rebutjats. Però la marginalitat és constructiva, ens obre a noves perspectives. Pensem en molts exemples que han estat marginals i “constructius”, en la mesura que han “qüestionen les coses” fent-les canviar. “em refereixo al qüestionament, no com un simple fer-se preguntes quotidianes com que soparé avui. Em refereixo al que entenien els grecs per  la parèsia, posar en dubte allò necessari pel benestar de l’ànima, per la integritat moral de la nostra consciència com a persones i la lluita contra la injustícia”. Cal “reeducar” – tenir una revolució de valors … Tenim una obligació moral de desobeir davant de la injustícia

La Filosofia ha d’estar a l’espai públic per revolucionar el que età donat per fet, implicant-se en la resolució dels problemes. Cal promoure el diàleg com a única via possible per treure el fanatisme. I, l’únic llenguatge del diàleg és la noviolència.

Una altra figura, a la qual ens hem d’aproximar, és el filòsof americà Henry David Thoreau,  també dissident. Busca l’autoestudi constant de la vida, de la pròpia consciència moral.  “Us explicaré una història que il·lustra el que vull dir: Fa més de 170 anys, el juliol del 1846, Henry David Thoreau va marxar de la cabana on vivia, al llac de Walden, i va anar a la ciutat de Concord, Massachusetts. A la nit, després d’haver-se negat a pagar l’impost al sufragi com a protesta contra la guerra entre Mèxic i els Estats Units, el van tancar a la presó de Concord. Aquella nit, segons diu la història, el filòsof i educador nord-americà Ralph Waldo Emerson va visitar Thoreau a la presó. Emerson va mirar Thoreau i li va preguntar: “Henry, per què ets aquí dins?” I Thoreau va contestar: “Ralph, per què ets allà fora?” El que ens ensenya aquesta història és que de vegades els éssers humans accepten les dificultats i les privacions de la presó per lluitar pel seu dret a tenir drets o, com diu Hannah Arendt, per “tenir la llibertat de ser lliures”. Sovint els dissidents, i bones persones, estan dintre de la presó

Thoreau defensava i practicava la desobediència civil davant les injustícies. Les seves ensenyances ens acosten a un filòsof que cercava solucions teòriques i pràctiques, amb implicació i compromís.

La Boètie va escriure una obra titulada: “De la servitud voluntària”, on es pregunta ”per què la gent se sotmet als tirans i no tenen pensament propi?”. Sovint en debats públics i, fins hi tot polítics, per immaduresa política; per no argumentar políticament; per falta de valentia, autonomia de pensament i força de dissentiment. Ens aboca a un “Diàleg nefast”, un sense diàleg.

Spinoza, expulsat de la sinagoga d’Amsterdam per dissentiment, “rebutjava seguir els tirans i la tirania” . Proclamava que “Cal llibertat de consciència”. No podem renunciar a la nostra llibertat, a la nostra consciència moral que ens fa persones, perquè és un dret natural.

“Tots identifiquem la consciència moral, d’on emergeix la veu interior”.  El que importa és analitzar-la. Com deia Sòcrates: “Una vida sense examen no mereix ser viscuda”.  Quan ens veiem davant el mirall, nosaltres sols, tots entenem que volem dir amb la consciència moral i estar en pau amb nosaltres mateixos. Sovint aquesta ha de conformar-se o dissentir de l’altre sentit de moral, que són el conjunt de normes socials. Ja deia Sant Agustí que “Una llei injusta, no és cap llei” i així doncs no tenim obligació amb ella. Per sobre de la llei escrita hi ha la llei de la consciència moral.

Gandhi,  havia llegit Sòcrates -Plató- i Thoreau, ja ens recorda que Per sobre de la llei hi ha la consciència moral. “La veu interior és la veritat”. La llei no és justa perquè estigui escrita en un codi o full prim de paper, sinó que  la llei justa sempre ve de la llei moral. Tots els tirans han escrit constitucions, per exemple Hitler, Stalin, Franco; i no per això les lleis ha estat justes.

El Dissident vigila les coses i les qüestiona. El Dalai Lama, Havel són exemples de l’ètica de la consciència. La democràcia és bona si hi ha bona educació de ciutadans autònoms i amb pensament crític i s’entén que és un sistema sociopolític obert i no tancat dogmàticament.

Luther King júnior – va democratitzar la democràcia als EUA i Nelson Mandela, va aconseguir tombar l’ apartheid, que s’havia dit que era impossible. Sovint és diu que “la política és l’art del possible. Jo us dic que l’ètica és l’art de l’impossible”

La lluita real a Catalunya, segurament no es la recerca de la independència, sinó “com democratitzar la democràcia”. L’estat espanyol encara no ha girat full del franquisme, i cal fer-ho.

Com treure la part de maldat d’una societat? Només amb dissidència (poder dels que no tenen el poder)

“Sigues tu el camí que vols veure en el món” Gandhi

Una ment dissident incomoda, però és positiva. Una ment dissident és creativa. A Catalunya podeu pensar en Miró, un artista que m’agrada. La creació ens fa descobrir noves maneres de pensar i actuar (derrotar el dogmatisme i el fanatisme).

Gandhi, ja he dit que afirmava que “la consciència és el camí cap a la veritat”. Com que no som illes, per això ens cal arribar a una veritat comuna, compartida. Només hi ha un camí, el del diàleg basat en l’amor; que vol dir reconèixer i anar a trobar l’altre amb qui dissenteixo. La pràctica d’aquest camí porta el llenguatge de la noviolència.

El diàleg és la base, va cloure, “i si no hi ha diàleg s’ha de buscar de la mateixa manera que si no hi ha un somni l’has de buscar, costi el que costi”.

07/11/2019

Ramin Jahanbegloo: “Fins i tot les democràcies estan incompletes i s’han de democratitzar”

08/11/2019

“Si a Catalunya hi ha joves enfadats és, en part, perquè no tenen líders morals”

<<Els catalans independentistes només se’n sortiran si vn pel camí de la no-violència>> Regió 7, Cultures, dissabte, 16 de novembre, 2019