Nit a la plaça de Ricard Viñes

Plaça Ricard Viñes

El divendres a la nit, la Maite ens va portar a la Zona Alta, a l’Eix Comercial que celebrava la “Shopping Night”. Es tractava de viure la ciutat al complet. Vam sopar en una terrassa de la plaça Ricard Viñes.
Com que hi havia molta festa,  la pizzeria  tenia totes les taules plenes i el servei era molt lent. Això ens va permetre parlar sobre la plaça més nova i moderna de la ciutat.

La nova plaça té un disseny innovador en planta trapezoïdal que manté la forma de laberint, amb elements pensats exclusivament per a aquest espai, en el qual s’integren les dues sortides de vianants del pàrquing i on es creen diferents espais per potenciar els diferents usos ciutadans. També es diferencia la pavimentació als diferents llocs de pas i d’estància per crear un espai de caràcter més domèstic que, segons l’arquitecta Benedetta Tagliabue “evoca les terres i els camps de Lleida a base d’una combinació entre pedra granítica, llambordes de formigó de colors i asfalt i noves plantacions d’arbres”.

En aquest sentit, cal destacar que hi ha 3.270 m2 de paviment granític, 4.085 m2 de llambordí, 975 m2 de formigó, gairebé 1.000 m2 de gespa i un centenar d’arbres de diferents espècies. La il·luminació, que consta d’uns 40 fanals i, i el mobiliari urbà, que consta d’una vintena de bancs amb un total de 120 metres lineals, 16 papereres i una font, així com 3 jocs infantils que ocupen una superfície de 105 metres quadrats, complementen l’originalitat del disseny de la plaça. També s’han instal·lat quatre tòtems que van enllaçats amb unes estructures d’acer que serveixen de suport a la il·luminació de la plaça. Tres se situen sobre la Plaça Ricard Vinyes, un al centre i dos als extrems, un quart està situat a la rotonda i es la fita visible que permet identificar aquest lloc de la ciutat des de la distància.

Tagliabue explica que tots ells estan connectats entre si per unes catenàries des de les quals pengen dos tipus de llums. Un tipus de llum més lineal que vol marcar unes diagonals de recorreguts per sobre dels caps de la gent i un altre tipus que és més focalitzada a il·luminar zones concretes per tal de reduir el número de faroles a l’espai públic. Aquestes catenàries permeten il·luminar amb un cert sentit de festa com quan s’engalanen les places per les festes majors, alliberant l’espai per tot tipus d’activitats. Les faroles que s’han col·locat als carrers i en alguns llocs molt puntuals de la plaça estan especialment dissenyades per a Lleida. La “LL” de Lleida apareix com en un joc en els braços metàl·lics dels  quals pengen les llums.

L'entrada al pàrquing

La modernització de la zona no ha oblidat l’il·lustre pianista lleidatà Ricard Viñes que dóna nom a la plaça. Així, l’arquitecta i responsable del seu disseny, Benedetta Tagliabue, va preveure dibuixar amb rajoles, quatre pianos de cua a l’àrea per a vianants propera a Doctor Fleming. 

Tot i així, no és l’únic element que recordarà Ricard Viñes.  S’han recuperat dues plaques que formaven part de l’antiga plaça i s’han col·locat a la paret d’entrada per a vianants al pàrquing que dóna al carrer Doctor Fleming. En una  d’aquestes plaques es veu Ricard Viñes tocant el piano i  l’altra és l’escut de la ciutat. També s’ha previst col·locar un element que recordarà el descobriment de restes arqueològiques del convent de Sant Francesc que data del segle XIII.

La Banqueta

Des de les finestres de l’Hotel Real veiem l’esplèndida avinguda de Blondel i el riu Segre. La consolidació del pis del terreny guanyat al riu, amb la seva moderna barana, el nou traçat de voreres,  els seus jardins i amples carreteres per al trànsit.  Aquesta via és  un dels llocs més amens de la ciutat, digna de la capitalitat de província, exponent de progressos i grans possibilitats de futur.

La Maite ens explica que els lleidatans es refereixen a aquesta important avinguda amb el nom de “La Banqueta”. Les seduïdes volem saber moltes coses sobre aquest tema doncs intuïm que aprofundint-hi trobarem dades importants sobre el desenvolupament de la ciutat del Segre.

En principi volem conèixer el personatge:

Lluís de Blondel de Drouhot i Dàvalos, (Hainaut, Holanda, 1728-Palma de Mallorca, 1797) Militar. Primer marquès de Blondel de l’Estany. Després de participar en diverses campanyes, el 1763 fou enviat a Barcelona com a inspector de l’exèrcit. Ascendí a mariscal de camp (1783), el 1786 fou nomenat corregidor de Lleida, on realitzà obres de conducció d’aigües especialment remarcables (1786-94); urbanitzà amb un criteri modern, les zones que restaven despoblades a consequència de l’ensulsiada de 1707 i féu construir un mur de pedra al llarg del marge dret del Segre per tal de contenir les riuades, amb prou espai per fer-hi una carretera, hostals i el mercat del gra, origen de l’actual avinguda de Blondel. L’any 1794, malalt, es retirà.
Marquesat de Blondel de l’Estany, Títol concedit el 1780 a Lluís de Blondel de Drouhot i Dàvalos, sobre la propietat que a l’Estany de Bellcaire d’Empordà (Baix Empordà) tenia la seva muller Maria Francesc de Wyts de la Bouchardrie i de Valencià.
Pel que fa al mot “Banqueta”, hem trobat a l’Enciclopèdia Catalana el següent: 

“… En el tram la quarta sèquia del Canal d’Urgell que passa per Juneda es conserva una banqueta, nom que rebien antigament els passejos arbrats a banda i banda dels canals i sèquies …”

I, penso que  està molt clar el per què  actualment aquesta Banqueta, guanyada al riu Segre, porta el nom del governador que la va idear i materialitzar.

El Pilar del General 

Estructura porticada construïda entre els s XIII i XVII. Al porxo anomenat el Pilar del General hi havia antigament una argolla on els delinqüents eren lligats i exhibits públicament. Hi destaca el bust del marquès de Blondel.

La riuada va arribar al seu punt culminant la nit del 14 de gener de 1787.
El general Lluís de Blondel de Drouhot presenciava amb els seus  ulls la catàstrofe i, reunit amb l’Ajuntament, es va oferir desinteressadament a posar tota la seva influència i ànim, i fins i tot els seus interessos, perquè es construís la Banqueta sòlidament i sense estalviar mitjans ni sacrificis.

La Paeria ho recorda i ho agraeix.

 

L’escut de la ciutat de Lleida

Una de les primeres coses que ens van sorprendre d’aquesta ciutat va ser el seu bonic escut en el qual s’hi troba un pom de flors de lis. Navegant per Internet hem trobat aquesta bella llegenda: La quarta flor de lis (Publicat el 2 març 2006 per antoni riquer)

Escut de la ciutat de Lleida

“En temps de la conquesta de la ciutat de València, el rei En Jaume, per enardir els seus homes, va prometre que donaria els escuts i usatges de la ciutat d’aquells cavallers que fossin els primers a entrar-hi per la força de les armes. Doncs resulta que foren cavallers lleidatans els que van irrompre primers a la ciutat i el rei aragonès va donar-hi les lleis i ordinacions de Lleida, tal com havia promès, així com una part del seu escut: al fons resplandien les quatre barres del Principat de Catalunya; la rata-pinyada, símbol del Rei, el coronava; i per ornament, un dels quatre lliris de l’escut de la ciutat de Lleida. A més a més, també va afegir-hi les dues L amb les quals s’obre el nom de la ciutat d’aquells ardits cavallers que van entrar abans que ningú a València”.

Escut de la ciutat de València

Aquesta llegenda, recollida pel gran folklorista català, Joan Amades (1890-1959), ens explica tres coses clarament. En primera instància, el motiu pel qual l’escut actual de Lleida només té tres flors de lis i també a on va anar a parar la quarta. En segon lloc, també ens justifica que, tal com explica el mateix Amades, fins fa relativament poc, els síndics de València venien a Lleida a rebre i regular els pesos i mesures, tal com havia dictaminat el rei En Jaume. I finalment, de tot això se’n va crear a l’imaginari popular una dita que recorda la proesa d’aquells valents cavallers, que diu així: Lleida ha foradat, pel fet que aquests homes van ser els primers a foradar la muralla valenciana.

 

 

Anècdotes de la 5a passejada


La colla jove de Barcelona

Al passar per la plaça Orfila les gralles ens van anunciar que Sant Andreu ens  dedicava un comiat espectacular: un castell. 

La colla jove de Barcelona ja havia format la pinya i el folre per aixecar un castell de quatre amb l’agulla. El castell es va carregar  i el pilar romangué a la vista. Fantàstic!!

 

Escut de Sant Andreu de Palomar

Aquesta vegada vam dinar al carrer Castellbell. El menjar va ser correcte però el lloc no massa agradable i el servei fatal. Està vist que a Sant Andreu no hem tingut sort pel que fa a la gastronomia. 

Tot just seure a la taula se’ns va acostar un senyor de mitjana edat dient-nos que havia informat  l’amo del bar de què ell ens havia indicat on era l’establiment a fi que el convidès a cervesa. Què espavilat!!!

 

15*Itinerari 4a passejada (i… la Rambla)

La Rambla

Arribem al final del nostre itinerari: la Rambla. Aquí menjarem unes tapes seguint el costum de cada passejada. Per cert, aquesta vegada, no gaire bones.
Assegudes, esperant les tapes i bevent una cervesa molt freda, recordem com la Rambla va ser esborrada del mapa de Barcelona l’octubre del 1969. Els plàtans centenaris van ser arrencats de soca-rel! L’alcalde Porcioles la va reconvertir en una via ràpida. 

Calgué que el moviment associatiu andreuenc, liderat per la comissió Pro-Rambla amb l’associació de veïns al capdavant, en fes bandera reivindicativa i desfés un greuge històric.
L’octubre del 1984 s’engegava la campanya per la seva recuperació. El 20 d´abril del 1985 una gran festa reivindicativa al mateix passeig de Fabra i Puig mobilitzà milers d’andreuencs i d’andreuenques. Una festa que donà pas a tot un seguit de més festes reinvindicatives.
El 3 de febrer del 1988 el plenari del Districte de Sant Andreu acceptava la proposta veïnal; començava un camí llarg d’avantprojectes, fases d’informació pública, projectes i pressupostos. Per la Festa Major del 1994 i després de 10 anys de lluita veïnal, la Rambla, de nou, era una realitat.

😉 Moltes de les informacions que podeu llegir en les pàgines i  articles relacionats amb aquesta passejada les he tret  dels escrits de  Pau Vinyes i Roig, historiador de Sant Andreu de Palomar, publicats a Internet. Des d’aquí li’n dono les gràcies.

 

14*Itinerari 4a passejada (Can Guardiola)

Can Guardiola (Hotel d'Entitats)

“Salvada in extremis” 


Tot just a l’alçada de la Rambla amb el carrer Cuba hi ha l’edifici modernista de Can Guardiola. Fou construït com a habitatge unifamiliar. Té planta baixa,  pis i golfes, amb uns complements decoratius que permeten emmarcar-lo en una de les línies del modernisme, per bé que el coronament de la façana principal remet als frontis de nombroses esglésies del barroc català. Els esgrafiats en forma de garlandes i els ferros de forja dels balcons tenen com a referent estètic les obres de Puig i Cadafalc.

Un cop mort el propietari a mitjans dels 80, una constructora va voler enderrocar l’edifici i fer-hi pisos. L’alarma veïnal va encendre els llums vermells i s´inicià una campanya per la seva salvaguarda: recollida de signatures, festes lúdiques, contactes amb les diverses administracions… Aquestes foren algunes de les accions realitzades per la comissió “Salvem Can Guardiola”.
Després de molts estires i arronses, l’ajuntament catalogà l’edifici i la Generalitat de Catalunya l’adquirí com a equipament a principis dels 90. Actualment allotja un hotel d’entitats. Pertany al departament de benestar i familia.

13*Itinerari 4a passejada (tramvia de foc)

Centre Cívic de Sant Andreu

El primer tramvia interurbà de vapor s’inaugurà el 19 de desembre del 1877  i l’endemà mateix entrà en servei. Se’l coneixia com a tramvia de foc.
El recorregut, de 4,600 km., anava des del carrer Trafalgar (Arc del Triomf) fins al carrer Gran, cantonada amb Abat Odó (Sant Andreu de Palomar).  Els vagons podien allotjar unes trenta persones assegudes còmodament.
Els tallers de reparació i les cotxeres eren a l’antiga fàbrica tèxtil de can Balcells (on hi ha actualment l’edifici del Centre Cívic de Sant Andreu, conegut tradicionalment com a Transformadors). 

El naixement dels troleibusos va convertir aquestes  cotxeres de Sant Andreu en una estació transformadora, funció que acomplí fins al 1960, aproximadament. L’any 1979 l’ajuntament de Barcelona, juntament amb el Consell Municipal del Districte de Sant Andreu, tramità, amb Transports de Barcelona, la cessió de l’edifici, amb la finalitat que aquest esdevingués un local cultural on poder-hi fer exposicions i reunions.
Aquesta fou, durant dos anys, la seva funció. Un cop aprovades les despeses de la remodelació, el Consell Municipal va començar les obres de l’edifici per convertir-lo en un Centre Cívic.

12*Itinerari 4a passejada (el general Prim)

La bomba de Prim

Era l’any 1843. Barcelona i altres viles del pla bullien en la revolta. Demanaven la representació al govern central de les Juntes Provincials amb les quals s’havia fet caure de la regència Espartero i s’oposaven a les mesures centralitzadores del nou govern al qual consideraven traïdor.
Un dels personatges que més decepció havia provocat era el progressista Joan Prim, antigament molt popular a Barcelona que, un cop instal·lat al govern, va abandonar aquells que li havien donat suport.
El dia 22 de setembre les campanes ressonaren fent toc a sometent per tal de cridar els revolucionaris andreuencs a la defensa de la vila. El general Prim va ordenar un bombardeig sistemàtic de Sant Andreu a base d’artilleria. Ca N’Aresté, un edifici situat al carrer Gran, cantonada amb l’actual carrer de Sòcrates, va patir un esvoranc però va aconseguir restar en peu. Un dels projectils que hi van anar a parar no va esclatar i el propietari l’amagà com a prova.
L’any 1909, quan l’edifici es va restaurar, el propietari va voler que la bomba fos visible encastada a la façana perquè les noves generacions poguessin recordar el passat de la vila.

11*Itinerari 4a passejada (el mercat)

Plaça Mercadal

El mercat de Sant Andreu. 

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Mercadal: Indret, especialment plaça, on té lloc el mercat.

Al 1830 els pagesos ja venien els seus productes  en aquest lloc. Al 1850 es va projectar i va néixer la plaça porticada.
Les obres són de l’arquitecte Josep Mas i Vila, el mateix que va projectar la façana neoclàssica de l’Ajuntament de Barcelona

10*Itinerari 4a passejada (“Salvem el casc antic”)

Mosaic de "San Ignacio de Loyola"

“SALVEM EL CASC ANTIC”

El dia 13 de febrer es va fer una manifestació  multitudinària a Sant Andreu de Palomar. Les 45 entitats convocants, amb la suma d”última hora de la Parròquia de Sant Pacià, la Germandat de Geganters i Sambandreu, van xifrar l’assistència en unes 2.500 persones. L’objectiu de la mobilització va ser mostrar el rebuig popular al pla urbanístic del consistori barceloní que pretén enderrocar desenes d’habitatges ubicats al casc antic del municipi.
A les onze va començar l’acte amb les danses de la Colla Bastonera de Sant Andreu i després es va llegir un text escrit per l’escriptora andreuenca Sónia Moll. Per acabar es va fer la baixada d’una pancarta espectacular on es llegia “Salvem el Casc Antic”.  La Parròquia de Sant Andreu va donar el seu consentiment per  desplegar-la des de la torre del campanar. L’acció es va fer amb la col·laboració  de l’Agrupament Escolta Jaume I.
Aquest carrer, que ara té el nom de Bascònia, i el de sobre, carrer Jorba, estan afectats pel pla urbanístic des de l’any 1919. El motiu és l’obertura dels eixos cívics per comunicar els barris. Hi ha un projecte d’un eix que creuarà la Meridiana unint La Maquinista i Can Dragó.
Hi havia 300 cases del casc antic afectades. Ara en són 60, les afectades.
El que es demana  és la desafectació total  i l’inici de converses entre l’ajuntament i els veïns per tal d’arribar als millors acords i evitar aberracions urbanístiques.