Quan vaig sentir que la Garbinada començava a entrar per la finestra del Cafè de la Granota, vaig comprendre que estàvem a punt d’entrar al tardet. En aquell moment va ser quan el vell Cristòfol va començar a explicar-me el que li va passar al berber “La Clenxa”. Va ser un fet insòlit! – va dir mentre bevia cafè.
Tots sabíem que “La Clenxa” havia estat un home força estrany, amb la mirada trista i que, quasi mai, parlava de la seva vida. Era el barber del poble, el de tota la vida i, gairebé, psicòleg, perquè li agradava escoltar tot el que deia la gent que anava a la seva perruqueria. Estava casat amb una dona i tenia fills i, és per això que se’ns va fer força estrany que comencés a fer el que feia.
Cada dia, quan érem al tardet, i la Garbinada fregava els nostres rostres, “La Clenxa”, tancava la perruqueria i es dirigia cap a la part alta de Mequinensa. Era cosa estranya, perquè ell vivia a la part baixa del poble, molt a prop del riu. En un primer moment, vàrem pensar que anava a comprar alguna cosa per la dona, però ens va semblar molt estrany quan vàrem veure que hi anava, fins i tot, els dies de festa, quan no havia d’obrir la perruqueria.
Llavors, un dia, vaig veure la seva dona i li vaig dir:
– Ja ha tornat el seu marit a casa?
– No – va dir ella.
– Que n’és d’estrany!
– Per què? – em va respondre.
– Perquè acabo de passar per la perruqueria i ja és tancada.
– Potser havia d’anar a buscar algun producte per la perruqueria i per això no l’ha trobat, però… vol que li digui alguna cosa? – va dir ella educadament.
– Sí. Només volia dir-li si demà em podria tallar el cabell, però és igual ja hi aniré jo demà a veure si té lloc.
– D’acord senyor Cristòfol.
I, d’aquesta manera, va acomiadar-se de mi i jo vaig seguir amb el meu passeig de cada matí.
Ara sí que estava desconcertat. No podia ser que “La Clenxa” anés a buscar alguna cosa per la seva dona, perquè no sabia ni ella on anava quan el dia arribava al tardet. Llavors vaig pensar que alguna cosa tenia entre mans perquè no ho sabés ni la seva dona i vaig veure convenient seguir-lo algun capvespre quan sortís de la perruqueria i ataüllar-lo per saber que feia que ningú ho podia saber.
Va ser al dia següent. Quan s’apropava l’hora en que “La Clenxa” tancava la perruqueria, vaig dirigir-me cap allà i, just quan arribava, vaig veure que estava tancant-la. Vaig decidir que l’ataüllaria de ben lluny i d’amagatons, perquè no volia que pensés que l’estava vigilant. Llavors vaig començar a seguir-lo i, de camí caminet, em vaig adonar que es dirigia cap a una de les muntanyes on ningú del poble volia apropar-se, a causa d’uns rumors que corrien. Aquests rumors deien que, qui s’apropava a aquell lloc, no sortia mai d’allà. Semblava que això no li havia passat a “La Clenxa”, perquè estava molt segur d’on anava i no semblava que s’hagués de perdre.
Quan van passar quinze minuts d’haver caminat cap a dalt de la muntanya, vaig veure que “La Clenxa” s’apropava a una petita caseta de fusta que estava força abandonada, però, de sobte, en va sortir una persona. Semblava molt familiar, però en aquell moment no vaig saber qui era. Vaig veure que “La Clenxa” li donava una bossa que havia portat tot el camí fins arribar a la caseta i, el noi, li va donar uns diners.
Al dia següent vaig tornar-lo a seguir per poder saber qui era aquell home que viva en aquella caseta. El perruquer va fer el mateix camí i jo no sabia qui era aquella persona, fins que, un dia, vaig escoltar el nom de l’home de la caseta, perquè “
La Clenxa” li va dir:
– Fins demà Florenci!
– Adéu, fins demà i moltes gràcies per tot el que fas per mi.
– De res. Per això estan els amics.
Em vaig quedar atònit. Aquell home era en Florenci! Ningú sabia on s’havia ficat després del que va passar amb el barril de sabó moll.
Sembla ser que Florenci es va amagar a la caseta de la muntanya, perquè des que li va passar l’incident amb el barril de sabó moll, va decidir amagar-se per què ningú li preguntés què li va passar perquè tot el barril de sabó moll caigués carrer avall i, com que sabia que ningú apareixeria per aquella muntanya era l’amagatall perfecte. L’única persona que sabia que Florenci estava allà era “La Clenxa”, el qual és un bon home i no és una persona tan freda com tot el poble es pensava.
I, fins avui que t’ho he explicat a tu – va dir-me Cristòfol – ningú ha sabut res més d’en Florenci.
