Author Archives: a0082s

Carta d’amor

Ha passat molt temps des que ens vam dirigir l’ultima paraula i, encara que no estem junts, com abans, em semblava que havia de dir-te tot el que sent-t’ho sincerament. Sé que pensaràs que escriure cartes d’aquestes (Oració subordinada adjectiva) està passat de moda o que seria millor dir-t’ho a la cara, però crec que és la manera més maca de poder declarar els teus sentiments a la persona que estimes, encara que ja saps que em costa molt demostrar-los.

La veritat és que no sé molt bé per on començar. Si ara mateix estiguessis aquí amb mi, et diria com t’estimo, però, des de que no estàs, em sento buida, com si em faltés la meva altra meitat i, això, no m’agrada gens. Pensava que havia superat la nostra ruptura (Oració subordinada substantiva), però ara veig que NO! Que encara que hi hagin molts nois al món, mai hi haurà un com tu (Oració subordinada adverbial), tant atent, amable, sincer… M’agradaria pensar que els teus sentiments són semblants als meus, però crec que no, que hi han molts obstacles entremig de nosaltres, però jo no et deixaré d’estimar mai, recorda-ho bé, MAI!

Suposo que amb aquestes línies he pogut expressar suficientment els meus sentiments de manera exacta, però, per mi, el més important és que hagis entès com em sento i perquè t’he escrit.

Només em queda dir-te una cosa molt important. Es pot dir més alt, però no més clar…

T’estimo !

Maria González Sánchez.

1r. Batxillerat B.

L’aventura de “La Clenxa”

Quan vaig sentir que la Garbinada començava a entrar per la finestra del Cafè de la Granota, vaig comprendre que estàvem a punt d’entrar al tardet. En aquell moment va ser quan el vell Cristòfol va començar a explicar-me el que li va passar al berber “La Clenxa”. Va ser un fet insòlit! – va dir mentre bevia cafè. 

Tots sabíem que “La Clenxa” havia estat un home força estrany, amb la mirada trista i que, quasi mai, parlava de la seva vida. Era el barber del poble, el de tota la vida i, gairebé, psicòleg, perquè li agradava escoltar tot el que deia la gent que anava a la seva perruqueria. Estava casat amb una dona i tenia fills i, és per això que se’ns va fer força estrany que comencés a fer el que feia. 

Cada dia, quan érem al tardet, i la Garbinada fregava els nostres rostres, “La Clenxa”, tancava la perruqueria i es dirigia cap a la part alta de Mequinensa. Era cosa estranya, perquè ell vivia a la part baixa del poble, molt a prop del riu. En un primer moment, vàrem pensar que anava a comprar alguna cosa per la dona, però ens va semblar molt estrany quan vàrem veure que hi anava, fins i tot, els dies de festa, quan no havia d’obrir la perruqueria. 

Llavors, un dia, vaig veure la seva dona i li vaig dir: 

– Ja ha tornat el seu marit a casa?

– No – va dir ella.

– Que n’és d’estrany!

– Per què? – em va respondre.

– Perquè acabo de passar per la perruqueria i ja és tancada.

– Potser havia d’anar a buscar algun producte per la perruqueria i per això no l’ha trobat, però… vol que li digui alguna cosa? – va dir ella educadament.

– Sí. Només volia dir-li si demà em podria tallar el cabell, però és igual ja hi aniré jo demà a veure si té lloc.

– D’acord senyor Cristòfol.

I, d’aquesta manera, va acomiadar-se de mi i jo vaig seguir amb el meu passeig de cada matí.  

Ara sí que estava desconcertat. No podia ser que “La Clenxa” anés a buscar alguna cosa per la seva dona, perquè no sabia ni ella on anava quan el dia arribava al tardet. Llavors vaig pensar que alguna cosa tenia entre mans perquè no ho sabés ni la seva dona i vaig veure convenient seguir-lo algun capvespre quan sortís de la perruqueria i ataüllar-lo per saber que feia que ningú ho podia saber. 

Va ser al dia següent. Quan s’apropava l’hora en que “La Clenxa” tancava la perruqueria, vaig dirigir-me cap allà i, just quan arribava, vaig veure que estava tancant-la. Vaig decidir que l’ataüllaria de ben lluny i d’amagatons, perquè no volia que pensés que l’estava vigilant. Llavors vaig començar a seguir-lo i, de camí caminet, em vaig adonar que es dirigia cap a una de les muntanyes on ningú del poble volia apropar-se, a causa d’uns rumors que corrien. Aquests rumors deien que, qui s’apropava a aquell lloc, no sortia mai d’allà. Semblava que això no li havia passat a “La Clenxa”, perquè estava molt segur d’on anava i no semblava que s’hagués de perdre. 

Quan van passar quinze minuts d’haver caminat cap a dalt de la muntanya, vaig veure que “La Clenxa” s’apropava a una petita caseta de fusta que estava força abandonada, però, de sobte, en va sortir una persona. Semblava molt familiar, però en aquell moment no vaig saber qui era. Vaig veure que “La Clenxa” li donava una bossa que havia portat tot el camí fins arribar a la caseta i, el noi, li va donar uns diners. 

Al dia següent vaig tornar-lo a seguir per poder saber qui era aquell home que viva en aquella caseta. El perruquer va fer el mateix camí i jo no sabia qui era aquella persona, fins que, un dia, vaig escoltar el nom de l’home de la caseta, perquè “
La Clenxa” li va dir: 

– Fins demà Florenci!

– Adéu, fins demà i moltes gràcies per tot el que fas per mi.

– De res. Per això estan els amics. 

Em vaig quedar atònit. Aquell home era en Florenci! Ningú sabia on s’havia ficat després del que va passar amb el barril de sabó moll. 

Sembla ser que Florenci es va amagar a la caseta de la muntanya, perquè des que li va passar l’incident amb el barril de sabó moll, va decidir amagar-se per què ningú li preguntés què li va passar perquè tot el barril de sabó moll caigués carrer avall i, com que sabia que ningú apareixeria per aquella muntanya era l’amagatall perfecte. L’única persona que sabia que Florenci estava allà era “La Clenxa”, el qual és un bon home i no és una persona tan freda com tot el poble es pensava.  

I, fins avui que t’ho he explicat a tu – va dir-me Cristòfol – ningú ha sabut res més d’en Florenci.             

Treball “El Cafè de la Granota”

Els contes analitzats de “El Cafè de
la Granota” han estat “Un barril de sabó moll” i “Preludi de Traspàs”. 

El primer conte tracta sobre el treball que fa un dels treballadors de Pere Camps, en concret, Florenci que, quan està a punt d’arribar a la part de dalt d’un carreró molt llarg, suposadament, es  cau el barril de sabó que portava a les mans i comença a rodolar carrer avall, perdent tot el que havia pujat pel carreró. 

El segon tracta sobre l’àvia de la família, la qual està a punt de morir i té molta por. Això és, perquè quan l’avi vivia va decidir plantar una figuera i l’àvia, que estava totalment en contra, li plantà cara a l’avi dient-li que no la plantés, però ell no li va fer cas i la va plantar i, com que l’àvia estava en contra, decideix tallar-la. Llavors Cristòfol diu que està molt espantada, ja que pensa que, quan mori. el seu marit li plantarà cara pel que li va fer i, per aquest motiu, té por a morir.    

El narrador de les dues històries és Cristòfol, encara que, al conte de Preludi de Traspàs, no es veu massa clar. Al conte de “Un barril de Sabó moll” no sembla que hi hagin narradors secundaris, però, al de “Preludi de Traspàs”, si que n’hi ha i és la tia Ramona, ja que parla del que va passar amb l’avi i l’àvia. El narratari de “Un barril de sabó moll” sembla ser algú molt proper a Cristòfol, encara que no es diu el nom, però per la forma que li parla sembla com si fos un fill. En el cas d’aquests dos contes sembla ser que el narrador és el mateix així que no influencia de cap manera. La semblança entre els dos textos són que el narrador és Cristòfol en tots dos casos i que les dues accions passen al poble de Mequinensa.  

Els deu mots que apareixien entre els dos contes  i que són típics de Mequinensa són els següents: 

1. Senalla: Cabàs d’espart o de palma, més ample de boca que de baix.

2. Estalzí: Sutge.

3. Llaüt: Embarcació de poc tonatge ormejada de vela llatina.

4. Molló: Petit moll.

5. Catxamona: Clatellada.

6. Xalar-se: Gaudir.

7. Caloi: Persona desvalguda, indefensa.

8. Melitxa: Petita formiga rogenca i, per extensió, marrec.

9. Xollar: Tallar arran els cabells, el pèl, d’una persona o, en especial, d’un animal.

10. Tnir al dit de l’ull d’algú: Fer feinaen va, sense treure prfit.     

Mequinensa és un poble que estava situat a la confluència dels rius Segre i Ebre. És un poble en el qual treballen miners, llaüters, pagesos, botiguers, entre d’altres. Les dones es dediquen a les feines de casa, encara que en alguns moments , també apareixen ajudant als miners. En els dos textos que ens hem llegit apareixen la tia Ramona, la tia Carme, la tia Teresa, l’àvia, Cristòfol, Florenci i Pere Camps. Mequinensa devia ser un poble molt petit on tothom es coneixia, més o menys, com eren els poble antics. 

En els textos apareix força la ironia, sobretot al conte de Preludi de Traspàs en el qual es parla de la por que té l’avia en morir, ja que pensa que l’avi li farà passar-ho pel que li va fer quan volia plantar la figuera. A més, també hi ha ironia, perquè hi apareix un personatge (la tia Ramona), la qual ho sap tot de la família i és tractada com na persona molt tafanera. Això és, sobretot, per poder reforçar l’humor d’aquesta obra.    

Finalment, hem creat dos imatges les quals il·lustren dos casos que apareixen als dos contes. El primer dibuix il·lustra la caiguda del barril de sabó pel carreró. Pensem que és la millor imatge per transmetre el que succeeix en aquest conte. La segona il·lustració representa una figuera tapant la casa. Amb això es vol representar el que l’àvia deia que passaria amb la casa si es plantava la figuera.  

2.gif

11.gif

Federico Vallejos.

Maria González.

Una vida millor

lucky-blanconegro.jpg

Tot va començar una nit de pluja, quan van néixer uns cadells, els quals, quan van complir dos mesos, van ser venuts a diferents famílies. Un d’ells era de color negre, marró i blanc. Era un gos de pèl llarg, d’estatura petita, amb els ulls brillants i marrons. Tenia unes orelles grans i punxegudes. Va anar a viure amb la família Garcia. Era Nadal i el van posar a una capseta petita, estava molt espantat i no sabia què passava. Tot ho veia de color negre i escoltava gent parlar:
– Bé… aquest és el teu regal de Nadal, Sara.
– Papa, què és això? És una capsa molt petita.
– Obre-la i ho veuràs.
La nena va obrir la capsa. Quan va veure el gosset es va posar molt contenta. Li va donar un petó al seu pare i un altre a la seva mare i els va dir:
– Us prometo que el cuidaré molt bé.
– D’acord, – va dir el pare – però ara el que has de fer és posar-li un nom. Com li voldràs dir?
La nena semblava que ho tenia molt clar i va dir, tot donant un bot:
– Tobby, es dirà Tobby!
I, agafant-lo se’n va anar a la seva habitació. Al dia següent, va anar a la botiga d’animals. Va comprar-li de tot: menjar, joguines, una corretja, un plat amb el seu nom i, fins i tot, un llitet. La Sara estava molt feliç amb el seu gos i el portava a tots llocs.

Quan va començar l’escola, havia de deixar-lo sol a casa i li feia molta pena, perquè els seus pares treballaven tot el dia i no el podia veure fins a la tarda, que era el moment en el qual l’agafava i el portava a passejar. També el treia a passejar pels matins, abans d’anar-se’n a l’escola i per la nit, abans d’anar-se’n a dormir.
Van passar sis mesos i la nena se n’anava cansant. Ja no li feia tant de cas  i, de tres cops que el treia a passejar, el treia, només, un cop i, és clar, feia les seves necessitats a casa, la qual cosa feia que el pare de la nena el pegués molt fort.

Va arribar l’estiu i les coses seguien igual, però, ara cada cosa que feia, per petita que fos, al pare de la nena, li molestava molt i acabava pegant-li. Com que era estiu, havien d’anar-se’n de vacances i, a on anaven no els hi deixaven portar mascotes de cap tipus. Aquí va començar el seu calvari!

La nit abans d’anar-se’n de viatge l’home va agafar el cotxe, amagant-se de la filla i la dona, i es va emportar el Tobby. El gos estava espantat i no sabia on anava. El va posar al seient del darrere i  va posar el cotxe en marxa. Finalment, van arribar a un descampat on l’home el va deixar i li va dir:
– Vés-te’n, no et vull veure més!- i li va donar una puntada de peu al terra.
El gos va sortir corrents espantat i no sabia on anar.
Va passar una setmana i el gos no menjava gaire, només alguna cosa que trobava al terra d’un bosc on havia arribat sense saber com. Un dia donant voltes pel bosc, va arribar a una casa molt petita. La porta estava oberta així que va entrar-hi. No hi havia ningú, però es va quedar adormit allà dins. Quan va passar una estona el va despertar una veu que li creava molta tranquil•litat. Era una dona gran, d’uns seixanta anys més o menys. Li va donar aigua, menjar i el va rentar, ja que estava molt brut. A la nit va arribar el seu marit. També tenia uns seixanta anys i li va dir:
– Rosa, què fa aquest gos tan maco aquí?
– Doncs resulta que vaig anar a donar menjar als animals i quan vaig tornar me’l vaig trobar aquí dins, dormint i… és tan maco, perquè no ens el quedem? Fa poc que va morir l’altre i el trobo a faltar tant. Aquest gos em faria molta companyia mentre tu estàs treballant. Fins i tot l’he rentat, perquè, pobre, es veu que l’havien abandonat.
– Bé… si tu creus que et farà una bona companyia, doncs queda-te’l, a mi no m’importa.
– Gràcies, moltes gràcies!- li va donar un petó al marit- Fins i tot he pensat un nom perfecte per ell.
– De veritat, quin és aquest nom?
– Lucky, li diré Lucky.
El Lucky es va quedar a viure amb aquesta bona família i, ara, després de tres anys, segueixen estimant-lo com el primer dia que el van tenir a casa.

Maria González