Proposta de quinzè conte d’Andrea Garcia. 

Ja hi tornem a ser un altre cop. Aquí en aquest fastigós camp de futbol. Mare de Déu Senyor, però que he fet jo per merèixer aquest càstig del cel?

En fi, no em queda res més que aceptar-lo i tirar endavant. Si el meu pobre germà aixequés el cap, no li agradaria veure que tot se n’ha anat  en orris per culpa d’un germà irresponsable i analfabet quan es tracta de xutar una pilota, Així que endavant. Ja començo a parlar sol i tot… (en aquells moments passa per devant l’ home que s’encarrega del bar del camp de futbol).

-Hola Pep, que? Obrint el bar de bon matí?

-Sí noi, aquí estic com cada dia.. Escolta, últimament et sento canviat, com si no fossis tu. Suposo que estàs afectat per la mort del teu germà bessó no?

-Si, bé, no és realment això… de fet… res és igual. Arreveure Pep, que vagi bé.

I ara a entrenar els nois aquests que en saben més que jo.. mare meva no sé com podré seguir aquest ritme…

Tot això no l’aguès començat mai si no tinguès un bessó futbolista.

Com cada dia, vaig anar al Cafè del Silvert a fer l’esmorzar. Allà em vaig trobar amb el sabater i la dona de les verdures. Vam seure els tres junts mentre petavem la xerrada.

-Has sentit que la peixetera ha apujat els preus?

-Si noia, al final per menjar peix haurem d’anar al moll a pescar-lo.

-Tu rai que ets llaüter i aquests temes els maneges Emili.

-No digui tonteries home que no té res a veure…

-I què? Com li va al teu germà? Cada vegada té més i més partits oi?

-Si tu, li ha sortit bé això del futbol, però jo sempre ho vaig saber….

-Si, sempre va ser el mes espavilat, ja de…(l’Emili l’interromp.)

-Ui, és tard ja, hauria d’anar marxant… Arreveure gent.

Quina dona més pesada i xafardera, que si en Marià tal, que si en Marià qual… Marià, Marià i Marià, ni que fos perfecte!

Seguidament vaig anar a parar al molló, on havia de treballar amb els llaüts nostres de cada dia, en fi. Això és el que passa quan tens setze anys i prefereixes estar al carrer amb els teus amics en comptes d’estudiar de valent, ja m’ho deia la meva pobre mare, ja: (Emili, estudia que si no acabaràs al moll com el teu pare…) i jo res, ni cas.. Però bé el Marià tampoc ha estudiat res, el que ell ha tingut és sort. Una sort increïble. Ja m’agradaria ja a mi poder treballar d’entrenador de futbol, i ser tan sumament ric. Ara que no m’estranya que guanyi calers, sempre que hi ha inundacions al poble guanya els partits, Així tothom es faria d’or. Un dia explicaré a tot el món que guanya perquè el camp de futbol esta inclinat!

Bé no em vull desviar…

Vaig estar tot el dia treballant i treballant fins que va venir la meva pobra dona a portar-me el recapte per passar la gana, què en faria jo sense la meva Dora, la veritat és que si no fos per ella no m’aixecaria als matins. Bé per ella i pels5 fills que tenim, que vulguis o no gasten una fortuna. Que si un neccessita bolquers i farinetes, l’altre roba nova perquè la trenca cada dos per tres, l’altre vol que li compris un móbil perquè tothom a la seva classe ja en té, i a sobre per postres el gran ja et demana la moto. Si és que entre una cosa i una altra sempre ens estem gastant els diners en bajanades inneccessàries.

Ja m’estic tornant a desviar…

En fi que a l’acabar de menjar-me l’àpat que m’havia portat la Dora vaig tornar al cafè del Silvert, una mica mort per cert, ja que la gent ja tornava a la feina, Així que em vaig posar a parlar amb en Silvert que últimament feia una mica de mala cara.

-Què li passa home, que últimament el veig malament?

-Si bé, és que n’estic una mica fart ja del bar, massa feina per un home tan gran…

-Si té raó, perquè no el traspassa?

-Ui no, no. No vull que cap dròpo s’en fagi càrrec, no no, mentre sigui viu jo el portaré.

I en aquell moment va sonar un telèfon, i mare meva però si és meu!

El meu germanet Marià, que voldria a aquestes hores? Doncs el de sempre, que l’ajudès a carregar unes fustes al seu cotxe, quina cara que té mon germà.

-Què si, que a les nou a la carretera del Segre. Vinga, Adéu.

Així que vaig tornar al moll a seguir amb la meva perfecta feina tan rutinària que tinc. Vaig estar tot el dia cap a munt i cap avall, fins que es van fer les vuit i mitja, hora desitjada per tots els llaüters d’aquella quadrilla, l’hora de deixar l’olor a aigua salada que tinc ficada des de fa anys al nas, i tornar a casa amb la teva “adorada” familia. Però no, jo havia d’anar amb el meu germanet a ajudar-lo a pujar no se quines andròmines, no si és que a mi mai em deixen descansar.

En arribar a la carretera del Segre estava alla parplantat i quiet amb el somriure aquell que té, amb el que sempre ensabona gent. Vam carregar les fustes i bla bla bla, fins que, pum! Inesperadament no sé d’on va sortir un cotxe a cent cinquanta km per hora que va deixar al meu germà estabornit contra el terra. Mare meva si, obviament, me l’havien matat. Vaig trucar a la policia i va venir immediatament amb en Joaquim, l’home que portava els partits. (Que diantre feia aquell home allà?, molt fácil, ensabonar-me a mi.) Van emportar-se al meu germà, i més tard ens van comunicar que sí, estava molt.

Dijous següent vam anar tots de negre al cementiri, en Marià mort, mare meva. Va venir tot el poble, fins i tot la peixetera. Tots els homes i les dones de dol. No sabia que el meu germà fos tan estimat per la gent d’aquest poble, però mira, si. A vegades fins que no mor una persona, no te n’adones de la gent que l’estimava (o de la hipocressía que existeix en els pobles, el ui quin greu que em sap, ho sento per tu) per mi ho sents? Sí clar segur.

En fi, quan ja no quedava ningú va apareixèr en Joaquim de sota les pedres i em va dir a l’orella: (farem com si no hagués passat res. A partir d’ara en quan passis per la porta del camp de futbol, tu seràs en Marià em sents?, t’encarregaràs de portar l’equip del teu germà. Sou bessons no? Doncs els atontats aquests que venen del poble del costat, no se’n adonaran que tu no ets el seu veritable entrenador. Ens paguen molts diners per les classes que els donem a aquesta gent, i a sobre guanyem quantitat de partits, Així que et vull cada dia allà de nou a onze de la nit).

De pedra. De pedra em vaig quedar. Òbviament les vuit i mitja va deixar de ser la meva hora preferida, ara era la meva hora fatídica. Havia d’entrenar uns pelacanyes, que em donaven a mi mil lliçons de futbol. Vinga si Emili, més feina encara.

Quasi em mata la Dora quan se’n assabentar. Menys mal que les xerrameques del barri no acudeixen absolutament mai a aquell camp de futbol, perquè si no seria el riure de tot el poble.

Doncs mira que bé m’ha sortit a mi això de ser bessó, després de mort, m’ha seguit portant feina aquest home.