Eren les 6 del matí quan, tot nerviós, sortia de casa meva, i em disposava a anar cap a l’escola. Poc després anava trobant companys de classe que, nerviosos, també anaven cap al centre. Allà ens trobaríem amb l’autocar que ens portaria fins Andorra, on ens quedaríem tres dies. El viatge va ser una mica pesat, ja que eren moltes hores, però tot i així ens distrèiem jugant a cartes o escoltant música. A les poques hores, vam passar per un túnel molt fosc i bastant llarg, però una vegada arribat al final, ens vam sorprendre moltíssim en veure tot el paisatge nevat.

Finalment, quan vam arribar a Andorra, sense deixar les motxilles, vam anar directes a agafar l’equip d’esquí i ens vam encaminar cap a la pista més gran. Tot decidit, vaig agafar el “telecadira” per poder arribar allà on hi havia molta pendent. Encara que fos la primera vegada que esquiava, no va acabar tan malament: no vaig passar del terra! Però quan ja ho havia intentat diversos cops, puc dir que de les patacades se n’aprèn.

Més tard, ens vam dirigir cap a l’hotel, cèntric i proper a les pistes. Una vegada allotjats, vam agafar els llits i a dormir, després de tant d’esforç un queda molt cansat.

L’endemà, després d’haver estat esquiant tot el dia, vam anar a Caldea. Allà tothom volia gaudir en els “yacuzzis”. Poc després, vam anar a sopar on els tutors ens vam comunicar que aniríem a una discoteca, però els meus companys i jo ens vam negar perquè jugava el FC Barcelona a la Champions. Acabat el partit, tocava dormir, ja que estàvem tan cansats com el primer dia.

L’últim dia, vam agafar l’autobús per dirigir-nos cap a Barcelona, deixant enrere totes aquelles muntanyes nevades.

Eric Chito