Som a l’any 2070, avui és el meu aniversari. Ja no m’enrecordo dels anys que faig, però crec que són molts. Ja estic molt vella i no crec que duri molt més. Recordo quan tenia 5 anys. Que guapa era!. Recordo els meus boscos plens d’arbres d’un color verd lluent, amb els rius cristal·lins i tot d’animalons de diferents especies saltant i jugant per tot arreu. Les meves cases amb els jardins plens de flors alegraven la vista de tothom. Els meus immensos mars i oceans en donaven vida, i recordo com la gent gosava amb aquest líquid tan refrescant els dies de calor. O quan feia molt de fred em tornava blanca com la neu, i la gent disfrutava d’aquells paisatges que tant ens agraden. Però últimament tinc molta calor i ja no em poso blanca. I no se que m’ha passat però els meus boscos han desaparegut, i no hi ha cap rastre dels rius ni dels animals. Em miro al mirall i em veig d’un color marro clar. Ara els meus oceans són simplement un toll d’aigua, on la gent es baralla per entrar i refrescar-se una mica. La Lluna m’ha dit que cada vegada en veu més sola. Abans tenia milions d’amics, però ara la meva amiga em pregunta on s’han anat tots. Li he dit que no ho sé. Suposo que a un altre lloc més bonic, on no faci tanta calor. Els pocs amics que tinc es barallen per mi, i jo ja no puc més, estic trista i cansada. Segons una llegenda que he escoltat per la televisió, tot el que m’està passant és per culpa de la meva sang, que els homes anomenen aigua. Diuen que se m’està gastant i que si segueixo així em moriré en poc temps. Però també diuen que encara hi ha una solució i que si tot surt bé tornaré a ser jove. Si em cuiden bé i no malgasten la meva sang, que ells tan adoren, em podré salvar i tornar a ser igual o més bonica que abans. Així que us demano, si us plau, cuideu-me el més bé possible, que encara vull estar amb vosaltres i viure moltes més aventures.

Us estima:

La Terra

Federico Vallejos