Era una nit qualsevol que vaig anar d’excursió amb els meus pares i la meva germana, era estiu, feia calor, i hi havia molta gent al carrer, miraven la bonica platja, era molt petit i em vaig quedar mirant la posta de sol, pensava per dins, i això que és? Ara ja sè que no és una simple taca de color taronja.

Estava envoltat de núvols grisos, quan els mirava, veia que plouria, el paisatge era tan gran i a l’hora tant bonic que havien mil coses per observar, i quan les miraves no podies deixar d’ observar-les, m’enrecordo de les muntanyes, miraves a tot el teu voltan i nomes veies muntanyes i més muntanyes, tot es veia fosc, perque era de nit, i encara hi havia gent allà banyant-se

Els meus pares em deien, anem cap a casa Joan, i jo no me`n volia anar, de lo bonic que era el paisatge, simplement, perquè no cada dia pots tenir el plaer d’observar un paisatge tant bonic, per dintre sentia alegria, i per fora tristesa, perquè no tothom pot observar un paisatge com aquell, per mi era especial.

Joan Torreblanca Valverde