Un món de pobresa, un món de desgracia,..  Gent sense sostre, gent sense rius. Cares tristes de nens inoscents, espantats per no saber què passa, afamats, callats. Gent que es lleva cada matí preguntan-se si  avui, els  tocarà, o no, la mossegada d’aquell tros de pa sec i absent en moltes ocasions. Nens barallant-se per abiam qui es queda la branca que acaba de caure de l’arbre sec per a fer-la servir d’espasa per jugar. I és que amb això s’entretenen tota una tarda, no necessiten res més.  Persones morint-se per un trist encostipat.. vestits amb roba bruta i petita, passant fred. Llocs  on és impossible de poder-se satisfer amb les primeres necessitats, aquelles necessitats que, nosaltres, obrint la mà, ens hi cauen sense fer gairebé res.

Obrir els ulls i veure mons perduts, deserts de sorra seca i assolallada, o barris mig desfets, enrunats..  cases que s’aguanten per un pal sense porta, carrers  de deixalles, foscos.. i d’altres països on a sobre,  viuen sense saber quan els hi caurà la última bomba, esperant ser la darrera, però rebre’n contínuament. Aquells països sense desenvolupar i  pobres..  sense cap mena d’esperança, allà on viuen per sobreviure.. aquells països que ningú coneix, que ningú pateix, racons del món perduts en la misèria. No hi estem tan lluny, però no es tenen en compte, són insignificants, i tot i així, tenint nosaltres la millor sort del món,  volem més, i més, i més, i més, deixant de pensar en totes aquelles persones que no en tenen ni per començar.

Laia Anguera