L’inframón, dirigida per Juan Carlos Martel Bayod, obre la temporada 2016/17 al Teatre LLiure de Gràcia. L’inframón és la traducció catalana de Neus Bonilla del text anglès de The Nether de Jennifer Haley, que es va estrenar el 2013 al Center Theatre Group Kirk Douglas Theatre de Los Angeles i ha estat guardonat amb el premi Susan Smith Blackburn de Nova York i set premis L-A. Ovation. Després va ser ser representat al Royal Court Theatre de Londres el 2014 i al West End el 2015 i aquest estiu al GREC 2016 de Barcelona
[youtube]https://youtu.be/bcmerXJeAtE[/youtube]
L’obra passa en dos móns, ben aconseguits amb una senzilla però ben resolta escenografia que ha aconseguit dividir l’espai escènic en dos: la sala d’interrogatori i l’amagatall. Els focus s’encenen i s’apaguen creant ambients diferents i permetent-nos ubicar l’acció en un món o en l’altre. A més de la tecnologia LED, també hi juguen un paper important la projecció d’imatges digitals i hologrames (vídeo mapping), la música electrònica i les transparències. El resultat és un ambient obscur i inquietant que contribueix a mantenir l’aire de misteri… L’acció principal transcorre en una blanca i asèptica sala on la investigadora de delictes cibernètics Morris (Mar Ulldemolins) interroga Sims, el papa, (Andreu Benito), creador d’un món virtual campestre d’estil victorià, l’amagatall on es creu que s’hi practiquen tot tipus de perversions com la violència del joc, la pederàstia… Morris vol tancar el portal. Amb l’ajut de Woodnut (Joan Carreras), que es fa passar per convidat al web, i de la informació subministrada per Doyle (Victor Pi), un dels clients habituals, s’acabarà descobrint la veritat. Magistral és, en un context fictici tan tèrbol com pedòfil, l’actuació de la nena Iris, interpretada per Gala Marqués de només nou anys d’edat (o bé per Carla Schilt).
Els dos mons de L’inframón
Què és L’inframón? Un nou país de meravelles d’alta tecnologia (que permet veure, sentir, tocar, assaborir i sentir el món virtual a través d’un avatar de disseny propi) on es pot viure en una realitat virtual i cometre delictes sense patir-ne conseqüències, una distopia truculenta, un repte per al pensament moral, una obra de suspens amb una visió inquietant de la vida virtual, un escenari no gaire allunyat d’on som ara i en un moment en què ens cal preguntar si hi ha espai per a l’ètica al món immaterial d’internet (l’inframón) i si estem disposats a renunciar al control de les nostres vides i perdre la nostra identitat real per amagar-nos en un món virtual on tot està permès menys l’expressió dels sentiments?
[youtube]https://youtu.be/2taHdyNGdqI[/youtube]
Entre els referents clàssics d’aquest inquietant thriller de ciència-ficció, hi trobem la República VII de Plató, on Sòcrates conversa amb el seu alumne Glaucó sobre la naturalesa de la realitat i la seva representació. Per tal d’explicar els perills de la representació fictícia (és a dir, l’art, el teatre, i qualsevol altre tipus d’entreteniment que faci servir dispositius falsos) utilitza la metàfora de presoners encadenats a un costat d’una cova en la qual es veuen obligats a mirar les ombres flamejants a la paret de la caverna que projecta un foc al seu darrere. Els presos confonen els contorns dels arbres dels arbres reals, les ombres de titelles com a persones reals, veus dels actors com les veus dels personatges. Les seves vides estan tancades en la falsedat i perden de vista les seves circumstàncies reals. Més important encara, aquests presoners, quan s’alliberin de la cova, no seran capaços de funcionar en la societat com a ciutadans racionals, lúcids. El xoc en adonar-se que les ombres de la cova eren només imatges serà traumàtic, i molts d’ells rebutjaran el món real i preferiran retirar-se de nou a la cova.
L’al·legoria del mite de la caverna de Plató és un text fonamental també per entendre els perills de la xarxa. Només cal mirar la forma en què cada nova forma d’art s’ha tractat a la seva arribada. La societat del segle XVIII condemnà la novel·la com a sensacionalista i lasciva, per por que la seva intensitat emocional d’immersió fes lectors (més aviat lectores) corruptes. Les pel·lícules amb violència gràfica i els videojocs han patit el mateix tractament en les darreres dues dècades. Els perills d’internet són reals o antics temors envers les noves realitats? Plató menysprea l’art? Plató ens capguardaria d’internet i de l’era digital tal com ho va fer amb l’escriptura?… i hi ha molts referents cinematogràfics sobre l’al·legoria de la caverna de Plató i les amenaces de la realitat virtual en un món de ciència ficció des de El cortador de césped (1992), Matrix (1999), Avatar (2009) o la sèrie britànica que ens adverteix de l’amenaça de les noves tecnologies Black Mirror (2011). Crec que també hi cal afegir aquesta obra teatral de Jennifer Haley.
També hi ha qui ha vist al·lusions al llibre d’Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carrol en el vestit de l’Iris o la levita de Woodnut. De fet, L’inframón tracta del desig de viure en un país de meravelles on adoptar una personalitat diferent per satisfer els desitjos més abjectes sense cap mena de càstig.
Aneu a veure L’inframón ( #linframon al twitter). Us farà reflexionar, comentar…”Just because it’s virtual doesn’t mean it isn’t real”.
