Arxiu d'etiquetes: Herbari virtual

Nerium oleander

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Nerium oleander
Família: Apocynaceae (Apocinàcies)
Nom comú: català: baladre; castellà: adelfa; anglès: oleander; francès: laurier-rose
Nom de l’alumne: Lluis Cid Prieto
Data i lloc: 4 de novembre, a Balada
Descripció: El port és arbustiu. Les fulles són oposades, gruixudes i coriàcies, amb el nervi medi blanquinós i ben marcat; el contorn és llargament lanceolat, té el marge sencer i d´un color verd intens. Les flors neixen formant ramells, a l’acabament de les branques, de 3-5 cm de diàmetre. El color de les flors és rosa, vermellós o, amb menys freqüència, blanquinós o grogues. La planta creix ràpidament. Normalment floreix en primavera i continua la floració fins a l’arribada de la tardor. El fruit és un doble folícul, d´uns 8-16 cm de llarg, amb secció arradonida i parets coriàcies. La seva forma vital és macrofaneròfit perennifoli.
Relació: El baladre és molt tòxic, perquè provoca vòmits, dilatació de la pupil·la, diarrea i arítmies cardíaques i respiratòries. Té una propietat medicinal: en algunes zones rurals utilitzen fulles fresques de baladre contra la sarna(malaltia de la pell produïda per l’anomenat àcar de la sarna), actuant eficaçment en decocció, o simplement mesclada en mel i aplicada de forma tòpica. S’utilitza com a planta ornamental(per decorar). La pol·linització és entomòfila(per mitjà dels insectes). La disseminació del fruit és anemòfila (per mitjà del vent).
Totes les fonts d’informació: http://dlc.iec.cat/ www.floracatalana.net www.hervarivirtual.uib www.fichas.infojardin.com www.bcn.cat

Citrus aurantium

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Citrus aurantium
Família: pertany a la familia de les rutàcies (rutaceae) i està representat per unes 60 espècies d’arbusts perennes que inclouen tots el híbrids
Nom comú: taronger de la Xina, taronger nan, taronger amarg (català), naranjo de la China, naranjo enano, naranjo amargo (castellà), orange from China, orange dwarf, bitter orange (anglès), orange aus China, orange zwerg, bitterorange (alemà), d’orange en provenance de Chine, naine orange, orange amère (francès)
Nom de l’alumne: Jordi Perolada Martín
Data i lloc: a l’empresa Mistral Bonsái de Camarles, el 22/11/2012
Habitat: Està totalment adaptat a qualsevol zona del món entre els 40º de latitud nord i 40º de latitud sur amb clima tropical, subtropical i també el nostre clima Mediterrani.
Descripció: És una mutació del taronger amarg (Citrus aurantium) i classificat com Citrus aurantium. És un arbust de fulla perenne de creixement molt lent, poc vigorós que arriba a tenir una alçada aproximada de 3 metres. El tronc de la escorça és una mica rugós amb els anys, sense espines (altres espècies les tenen). Les rames són verdes amb una gran densitat de fulles petites, alternes de color verd fort i brillants. Les flors són de color blanc amb forma d’estel, hermafrodites. La floració es produeix durant la primavera, si les condicions climàtiques han estat favorables i adequades a les seves necessitats. El seu fruit és petit, amb forma arrodonida amb suc i dividit amb 10 o 12 segments o trossos. L’escorça rugosa amb un color verd que és transforma en un taronja intens quan està madur. Els fruits d’aquesta espècie són àcids i amargs, però el seu aroma es més intens que el de la taronja dolça. El fruit del Citrus és comestible i és fàcil de separar la polpa.
És una espècie poc utilitzada com a bonsai pel seu lent creixement, les seves petites fulles, el color dels seus fruïts i l’olor de les seves flors li donen un caràcter d’arbre en petit, que juntament a la seva facilitat per al cultiu, el poden convertir en un arbre molt popular en els pròxims anys. La seva situació al final de la primavera, l’estiu i començament de la tardor ha de ser a l’exterior en un lloc una mica solejat. Degut al seu origen, s’haurà de protegir de les baixes temperatures a l’hivern, tardor i la primavera a l’interior de casa amb un lloc amb molta llum. El reg haurà de ser cada cop que la superfície de la terra estigui seca i hauria de ser amb intensitat. S’ha d’abonar sovint amb un abonament orgànic de qualitat especialment en l’època de creixement. La formació de flors estarà relacionada de la quantitat de nutrients emmagatzemats al arbre.
El Citrus s’utilitza com planta ornamental i de decoració per a les llars.

Relació: L’origen del Bonsai s’inicia en la història Oriental del Taoisme. Aquesta religió tenia la creença de que el petit arbre concentrava les forces de la naturalesa, els creients pensaven que els fenomens naturals com les muntanyes, els arbres i les pedres estaven carregats de poders. A a l’any 1867 cau el govern feudal del Japó i comença l’expansió del bonsai , tota la societat comença llavors a disfrutar i desarollar noves tècniques que antigament sols tenien els privilegiats i rics. Pels japonesos el bonsai entra a formar part del budisme Zen com la relació entre l’home i la naturalesa. També el respecte a l’Univers. Per als budistes el mirar un bonsai es un exercici de meditació.
El budistes tenen tres conceptes on es fonamenta aquesta devoció:
1) Wabi-Humilitat: És el benestar interior que produeix per la simple contemplació de la natura, simplement de la participació en la mateixa, sense sentir-se al centre del univers.
2) Sabi-Tranquilitat: l’amor per cuidar els objectes de la naturalesa.
3) Shibui: Que és l’elegància, l’harmonia i la bellesa suprema.
L’esperit occidental durant molts anys va creure que aquests arbre pertanyen a una espècie determinada, que eren difícils de cultivar, però en l’actualitat en les nostres Terres de l’Ebre hi ha el magatzem de cultiu i venda de bonsais més important d’Europa a la població de Camarles (Baix Ebre) a la carretera N-340 amb 50.000 metres quadrats d’hivernacles de producció, 25 ha de camps de cultius i 5.500 metres quadrats destinats a magatzem.

Bbliografia:
Universe Bonsái Collection (Colección de guias de bonsais) Mistral bonsái (Camarles)
http://bonsaimania.com/bonsai_fichas/naranjo_citrus_bonsai.htm
http://articulos.infojardin.com/Frutales/fichas/calamondin-naranjo-chino-calamondia-citrofortunella-mitis.htm

Olea europaea

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic en llatí: Olea europaea L.
Família: Oleaceae
Nom comú:
• Català – Olivera
• Castellà – Olivo
• Francès – Olivier
• Anglès – Common
Nom de l’alumne: Laia Accensi Sales
Data i lloc: 1 de Octubre de 2012, Parc dels Xiribecs, Amposta
Hàbitat: Camp conreat
Descripció de la planta: L’olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània. És molt freqüent a les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andalusia, on se’n localitzen les plantacions més extenses. Al Principat es troba bastant estesa per tot el territori, però les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès són les zones més típiques dedicades a aquest conreu. Actualment també es cultiva en altres països de clima semblant, com el Perú, Xile, Califòrnia i el sud d’Austràlia. Poden viure més d’1.500 anys. L’anvers de la fulla és d’un color verd fosc, amb una certa lluïssor a causa d’una cutícula que és poc permeable a l’aigua, típica de les plantes que, com l’olivera, són xeròfiles. Al revers, en canvi, les fulles són de color verd gris platejat a causa de la presència de nombrosos pèls protectors anomenats tricomes que recobreixen els estomes, que només són en aquesta banda inferior de la fulla, i eviten la pèrdua d’aigua. El seu fruit, l’oliva, pot prendre diferents tonalitats, que oscil•len de verd a vermell, però quan madura es torna negra. Els fruits, les olives, poden ser arrodonits o ovalats, grans o petits, segons l’espècie d’olivera.

Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: Des de l’antiguitat la olivera és molt apreciada pels seus fruits, les olives, i la qualitat de l’oli que d’elles s’obté, es un element molt usat en la dieta mediterrània. A part dels humans, cal destacar que altres animals també es mengen el fruit de les oliveres, un d’ells els estornells.
Usos medicinals: La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany no ha aprovat cap ús per la olivera. Tot i això, tradicionalment s’ha utilitzat com a:
• Antihipertensiu: la olivera té una classificació terapèutica PC02.
• Per combatre l’artereoesclerosi.
• Contra l’artritis.
• Contra les artràlgies.
• Contra la gota.
• Per la diabetis.
• Per combatre la Febre arterial
Toxicitat i contraindicacions: L’oleuropeòsid, que és el secoiridoide més abundant, és inestable. Per aquest motiu, és convenient emprar fulles fresques o extractes estabilitzats.

Webs on he cercat la informació:
• www.herbarivirtual.uib.es
 • ca.wikipedia.org
 • www.floracatalana.net
 • www.fichas.infojardin.com

Mespilus germanica

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom cientific: Mespilus germanica
Nom comú: nesprer
Nom de l’alumne: Joaquim Limbos Martin
Data i lloc: 3 de novembre del 2012, al xalet dels meus avis
Descripció: Conreu: Es tracta d’un fruiter secundari que actualment no es conrea ni se’n fan plantacions. Resta, normalment com exemplar adult o vell, al costat de les cases de pagès i de vegades subespontani. Es tracta d’un arbre rústec i resistent a la majoria de les malalties i que no ha estat objecte de gaire millora genètica.
Fruits: Els seus fruits de color taronja es tornen negres un cop pelats, si en peles molts passa com la carxofa i la magrana que els dits es tornen negres, te’ls fregues amb unes gotes de llimona i llestos. Tenen un pinyol considerable pel petits que són.
Els podeu menjar cap el maig i juny. L’arbre de casa es va fer de 8 m d’alçada i uns set m d’amplada, buscava el sol i el de la masia dels pares que està a ple sol fa uns 4 m. Són dolços quan estan madurs i un punt àcids quan no estan al seu punt.
És un fruit que ha caigut en desús però antigament gairebé totes les cases de pagès tenien un o més arbres d’aquests per aprofitar-ne els fruits. Hi ha una dita que diu que “Amb temps i palla maduren les nespres (o nesples)” i significa que cal deixar passar temps perquè les coses arribin a ser allò que es pretén; que cal ser pacient i no desesperar. Les nespres es collien a la tardor, amb el fruit madur però encara incomestible i es posava a sobre de palla que, a la vegada, estava escampada a sobre d’un canyís; quan les nespres estaven molt madures, quasi passades, era quan es consumien. Tenen un notable poder guaridor de les diarrees comunes.

Asparagus officinalis

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Espàrrec és el turió de l’esparreguera, planta silvestre i conreada del gènere Asparagus amb el nom científic d’Asparagus officinalis.

El nom del gènere prové del grec “a” com partícula negativa i “speìro” com llavor; es refereix a que es pot multiplicar per via vegetativa. El nom específic “acutifolius” fa referència a la forma de les fulles, “acuta”, del llatí afilat, punxegut, i “folia” de fulla.

Creix en terres sorrencs i relativament secs, però amb una capa freàtica profunda, poc freda i que s’escalfi ràpidament a la primavera. La terra ha de ser poc compacta i poc argilosa, sense pedres per que els turions es desenvolupin fàcilment i no els calgui robustir-se, fent-se fibrosos. Es localitza en tota la conca Mediterrània i tolera les terres relativament salades (costaneres). Tot i desenvolupar-se en diferents climes, agraeix els climes càlids i suaus. La variant Lorella és la que millor s’adapta a diferents climes. Altres varietats són l’Argenteuil, Larac, Monerva i Verdi. La varietat Violetto d’Albenga d’orígen Italià és de color morat i té un alt contingut en sucre.

Plantes perennes i dioiques (hi ha esparregueres mascles i esparregueres femelles) de fins a 2 metres d’alçada, tiges erectes i fulles molt petites que a l’hivern s’assequen, les arrelssón carnoses i es disposen radialment com una urpa amb els borrons dels rebrots al mig, a la primavera broten diversos brots de cada planta anomenats turions que si no són collits emeten una ramificació i floreixen, les flors femenines es converteixen en un fruit globós vermell que té una llavor negra dins. La planta té una gran rusticitat. Les esparregueres viuen 20 anys o més.

Es diferencia l’espàrrec blanc del verd en què aquest darrer no es colga amb terra. L’espàrrec blanc és l’efecte de no veure la llum quan creix sota terra.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Asparagus

Begonia semperflorens

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Begonia semperflorens
Família: Begoniaceae
Nom comú: begonia en tots els idiomes
Nom de qui ha fet lafotografía: Maria Romeu
Data i lloc de la fotografía: 14 de noviembre de 2012 a casa meva
Hàbitat: Jardí
Descripció: També és coneguda com flor de sucre. Pertany a la Família Begoniaceae. Originari del Brasil. És una planta herbàcia perenne o anual o de temporada que floreix durant gairebé tot l’any. La begònia és utilitzada per a parterres, rocalles i vores o per al cultiu en test en interior i terrassa. És de clima càlid i humit. I requereix semiombra. Es dóna perfectament en llocs d’ombra. No tolera bé el fred i s’ha de resguardar dels vents i les gelades. A l’hivern ha de protegir-se de les gelades amb alguna cobertura. El reg ha de ser freqüent i moderat, evitant els embassaments perquè es podreix la base de les tiges.
http://fichas.infojardin.com/perennes-anuales/begonia-semperflorens-begonia-de-flor.htm
Relació: La Begonia semperflorens és utilitzada per arriates, rocalles i vores o per al cultiu en test en interior i terrassa.

Bougainvillea spp.

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Bougainvillea spp.
Família: Nictaginàcies
Nom comú: bugambília (en català), bugambilia (en castellà) i bougainvillea (en anglès)
Data i lloc: 09/11/2012 – A casa meva.
Hàbitat: Pot créixer sense problemes en jardineres, però són plantes d’arrels sensibles, intolerants al trasplantament, sobretot si són exemplars que tenen diversos anys. És habitual veure cases amb jardins abandonats, amb una bugambília florint espectacularment, repleta de flors.
Descripció: Existeixen diverses espècies de bugambílies, híbrids i conreessis (varietats). Les espècies més conreades són: Bougainvillea glabra, Bougainvillea spectabilis. Arbust trepador, perennifoli i espinós. Branques vigoroses que poden arribar a 8 metres i sol tenir unes fulles el·líptiques de 13 cm de longitud, amb la base estreta i l’àpex agut, floreix a la primavera, estiu i fins a principis de la tardor; pot ser de molts colors: blancs, roses, morats, groc, beix, etc.
FONTS D’INFORMACIÓ: Internet: http://www2.esliceu.com/web.divertits/divertits9.web/cataleg%20arbres/bugambilia.html
 Relació: Pot servir de planta d’interior molt lluminós, fàcil cultiu, necessita molt sol per a florir intensament, no resisteix les gelades intenses.
Altres: Abundant a l’estiu i més reduït durant el període invernal. A l’estiu, n’hi ha prou amb regar-la cada 3 dies. En qualsevol cas, és resistent a la sequera. És recomanable anar lligant les seves branques a mesura que creix perquè ho faci bé pegada al mur, o gelosia.

Oryza sativa

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Oryza sativa
Família: Gramínies
Nom comú: arròs (català), arroz (castellà), rice (anglès), riz (francès), أرز (àrab)
Nom de l’alumne: Eric Matamoros Morales
Data i lloc: Garriga del meu avi, el 14 d’octubre de 2012
Hàbitat: Cultivat com a cereal i molt rarament subespontani prop d’on es planta, als camps conreuats principalment, típica d’Espanya.
Descripció: Planta anual i erecta de fins 1,5 m d’alçada. Les tiges són folioses amb fulles llargues i auriculades de fins a 1m i 1,5 cm de grosor. La inflorescència és molt peculiar perquè es corba cap avall pel pes de la mateixa, d’uns 30 cm. Presenta una gluma d’uns 7-9 mm, amb una observació clara de 5 venes. Les espiguilles són molt compactes i tenen les lemmes cobertes de pèls apresos i també poden presentar una aresta. Les flors tenen un androceu de 6 estams.
Les llavors són dures i compactes, al microscopi es pot observar que existeixen 1-2 capes cel·lulars amb cristalls d’aleurona. I molts grans d’almidó petits i poligonals.
Fonts d’informació: (http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/especie/5793.html – http://www.salud.es/principio/arroz-oryza-sativa)
Relació: Comestible o usos alimentaris. Medicinal. (http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/especie/5793.html)

Thymus vulgaris

1r ESO, 2n ESO, , , ,

NOM CIENTIFIC: Thymus vulgaris
FAMILIA: Labiades
NOM COMÚ: thyme (anglès), tomillo (castellà) i farigola (català)
HÀBITAT: Està per tot el Mediterrani i de forma secundaria s’estèn per tota Europa
DESCRIPCIÓ: És una planta de fulla perenne aromàtica d’uns 30-40cm d’alçada. L’arrel és axomorfa. Té les tiges llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). La textura de les fulles és herbàcia. Són fulles d’un color verd apagat per l’anvers i d’un color blanquinós pel revers ja que està cobert de pèls blancs. Mesuren com a molt 1 cm de llarg incloent el pecíol. Les flors es troben en inflorescències cimoses en glomèrol. Són hermafrodites. La corol·la és bilabiada: el llavi superior, escotat, i l’inferior subdividit en tres lòbuls divergents, i és de color rosa o blanca.
RELACIÓ: És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Es pensava que l’extensió de la farigola per Europa va ser gràcies als romans, ja que l’utilitzaven per purificar els espais i per donar una sabor aromàtic al formatge i als licors. Durant l’Edat Mitjana, es posava sota els coixins per a conciliar al son i protegir-se de malsons. En aquest període, les dames brodaven la figura d’aquesta planta en les vestidures dels cavallers i guerrers ja que es considerava que donava valor al portador. La farigola també s’utilitzava com encens i es posava sobre els fèretres durant el funeral perquè es suposava que assegurava el pas a la pròxima vida.

ENLLAÇ: http://ca.wikipedia.org/wiki/Farigola