Arxiu d'etiquetes: Herbari virtual

Hedera helix

Nom científic: Hedera helix L.
Família: Araliaceae
Nom comú: Heura (català), hiedra (castellà)
Nom de l’alumne: Laura Acién González
Data i lloc: 26/12/12 – Casa meva
Hàbitat: Cobreix el sòl dels boscos ombrívols i s’enfila per les roques i pels troncs en llocs no exposats a la insolació. De la plana mediterrània a l’estatge montà; manca a les contrades molt àrides.
Descripció: Planta enfiladissa, perenne i faneròfit, té branques estèrils i reproductives. Les branques estèrils són rectes o serpentejants; d’escassa a densament piloses; de color verd terrós o rogenc i a vegades presenten rizomes.
Les fulles són alternes, coriàcies i brillants. Concretament, les fulles de les branques estèrils tenen de 3 a 5 lòbuls; estan separades per entrenusos; el limbe és de color verd intens o obscur, amb nervis verds o blancs, lleugerament prominents, i peciolades. Per altra banda, les fulles de les branques fèrtils són enteres, el·líptiques o ovades, a vegades lanceolades; estan separades per entrenusos; el limbe és de color verd obscur, amb nervis verdosos, poc prominents i peciolades.
L’escorça exsuda una resina gomosa.
Les flors estan organitzades en grups de 12 a 20 i es troben disposades en umbel•les. Els pètals són deltoides, d’un verd groguenc. Els sèpals triangulars, castanys. Els estams amb filaments d’un groc verdós.
Els fruits són baies, petits, carnosos, negres o verd fosc.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Heura
http://www.espiritugaia.com/Hiedra.htm
Relació: S’utilitza de planta ornamental. La planta és lleugerament tòxica, pel seu gust amarg. Per això se sol utilitzar sota control mèdic.

Zea mays

Nom científic: Zea mays
Família: gramínies
Nom comú: català: blat de moro; castellà: maíz; anglès: maize; francès: maïs; romanès: porumb; suec: majs.
Nom de l’alumne: Judith Garcia Ferrando
Data i lloc: el dia 12-10-2012 a Els Muntells
Hàbitat: Prolifera en clima tropical o subtropical. En regadiu és el cereal de major rendiment. En llocs massa frescos per ser conreada pel gra s’aprofita la planta sencera per ensitjar-la. Això s’explica per la recerca científica intensiva, que ha donat llocs híbrids d’alta producció i darrerament a plantes modificades genèticament.
Descripció: Gran planta herbàcia anual, de la família de les gramínies,monoica, d’1 a 4 m d’alçària.
La tija o canya és dreta, nuosa, acabada en un plomall anomenat cima o fletxa, format per panícules d’espiguetes constituïdes, cadascuna, per dues flors masculines; aquesta tija és plena d’una medul·la esponjosa que posseeix un elevat contingut de sucre quan la planta és jove. Les fulles són alternes, lanceolades, d’un verd intens, aspres, una mica ondulades al marge, i fan aproximadament 50 cm per 4 o 5.
Les flors femenines s’agrupen en espiguetes biflores en les quals la flor inferior és estèril, mentre que la superior consta d’un ovari i dos llargs estils; aquestes espiguetes s’ordenen en un cert nombre de rengles sobre un eix anomenat espigot i formen una inflorescència especial anomenada panotxa, que neix a l’axil·la d’una fulla, protegida per un embolcall format per unes bràctees o pellerofes, per l’extrem de la qual surten els filaments llargs i sedosos dels estils, que pengen com una cabellera (cabellera de blat de moro).
Relació: L’oli de germen de blat de moro s’obté a partir de les llavors de Zea mays (blat de moro). Mitjançant pressió (oli de germen de blat de moro premsat en fred) o per extracció, i es refina posteriorment (oli de germen de blat de moro refinat). És una planta que no és tòxica perquè es fan productes per a l’alimentació, però, pot provocar reaccions al·lèrgiques lleus, en pacients amb insuficiència renal o cardiopaties. Els usos medicinals que té es que relaxa les vies urinàries, evitant així la possible infecció de la bufeta i realitza una acció depurativa que evita la formació de pedres; en pacients amb tensió elevada; en pacients amb alts nivells de glucosa i lípids; per a petites ferides, gràcies al contingut en alanina, que té propietats emol·lients; per combatre la piorrea o la gingivitis i en general problemes dentals està indicat l’oli del blat de moro. Per aquest motiu es utilitzat en dentífrics; protegeix la mucosa intestinal, evita diarrees i ajuda a l’absorció intestinal; l’oli de la dacsa ajuda a disminuir el colesterol.
Fonts d’informació: www.enciclopedia.cat; ca.wikipedia.org

Taxus baccata

Nom científic: Taxus baccata
Família: Taxàcies
Nom comú: Teix (català), tejo (castellà), European yew (anglès)
Alumne: Didac Ferré Muria
Data i lloc: 09/12/12; masia a Amposta
Hàbitat: Viu en llocs amb ombra, no forma boscos, sinó que es barreja amb altres arbres a les zones amb més ombra. Viu entre els 500 i els 1500 m sobre el nivell del mar.
Descripció: Arbre perennifoli, d´alçada mitjana, no sol passar dels 10 m, tot i que pot arribar a atènyer fins uns 20 m. Té el tronc gruixut, d´escorça bruna i llisa, que es clivella i cau formant crostes. Capçada de forma piramidal, d´un verd trist i fosc, formada per branques molt obertes i molts branquillons pènduls. És de creixement molt lent, però de una gran vigoria, i se n´han trobat exemplars mil•lenaris. Les seves arrels són més aviat superficials que profundes, però estan molt esteses i allargades. Fulles linears, d´1 a 3 cm, acabades en punta, d´un verd fosc per l´anvers i més pàl•lides pel revers. La base del pecíol es perllonga en una mena de veta que s´enganxa a la branca. Es una planta dioica, té flors unisexuals, masculines i femenines en peus diferents, hi ha arbres masculins i arbres femenins; molt rarament monoica. Inflorescències masculines, molt petitones, a les axil•les de les fulles, globoses, generalment revirades cap avall; cada flor es composa de 6-14 estams claviformes, grogosos, de cap poligonal, dels que penjen 4-8 sacs pol•línics, generalment 5. Flors femenines solitaries, en l´extrem d´un petit eix axilar revestit de bràctees, molt petites i poc visibles, amb aspecte de borrons escamosos, amb el coll de l´òvul visible en el seu centre; donen una sola llavor de color verdós bru, que es guarneix amb un embolcall carnós de color roig viu (aril) que actua d´element d´atracció dels ocells, encarregats de dispersar les llavors. Floreix a finals d´hivern o al començament de la primavera i el fruit madura a final d´estiu o a la tardor del mateix any. La floració del teix es produeix amb regularitat, i els peus femenins fructifiquen tots els anys, sempre que no es trobin massa separats dels masculins.
Relació de la planta amb altres éssers vius: El teix es molt utilitzat en horticultura ornamental i n’existeixen moltes varietats. La seva fusta s’empra per a la fabricació de diferents tipus de mobles i, excepte els arilli, contenen una substància anomenada taxina que s’empra en tractaments de quimioteràpia i es tòxica. Es creu que tenia un significat místic i sagrat en cultes pagans precristians i a vegades, hi ha teixos prop de les esglésies cristianes. De fusta dura, compacta, resistent, elàstica, imita molt be al eben; molt estimada per ebenistes, antigament s´utilitzava per fabricar arcs i també llances, que els romans anomenaven “taxus”. Per la resistència a la putrefacció, alguns faraons l´utilitzaven per construir-ne sarcòfags. S´utilitzava molt en ornamentació, donant-li formes capricioses. Es pot plantar aïllat, formant bovades, avingudes. Es un arbre que abundava molt antigament i per les seves utilitzacions ha anat minvant; avui en dia, es troba en via d´extinció; ara està protegit i n’és evident la recuperació. Actualment s’ha descobert que el taxol, una substància que conté l’arbre, és eficaç sobre diversos càncers. Els ocells es mengen els seus fruits i dispersen les llavors.
Fonts:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Teix
http://www.fotosepsarria.cat/agenda21/jardin/plantes/pagines%20web/teix.htm

Ficus benjamina

Nom científic: Ficus benjamina
Família: Moraceae
Nom comú: Ficus (català), Benjamin’s fig (anglès), figuer pleureur (francès)
Nom de l’alumna: Mireia Serret Pujol
Data i lloc: 24-12-12, la meva terrassa
Hàbitat: Jardí
Descripció: És una planta de tipus arbori, les seves fulles són d’un verd brillant, acabades en punta
Relació: En climes temperats es fa servir com a planta d’interior. A vegades el ficus enllaça les seves arrels amb les dels arbres veïns, pot ser un problema a l’hora de compartir aigua i aliment. És un dels arbres més utilitzats en jardins ornamentals. És família de les figueres, però el seu fruit no serveix per al consum humà.

Magnolia grandiflora

Nom científic: Magnolia grandiflora L.
Família: MAGNOLIACEAE
Nom comú: Magnòlia (Català); Magnolia/ Magnolio (Castellà); Magnolia (Anglès)
Nom de l’alumne: Anna Torta Valmaña
Data i lloc que es va prendre la imatge: 3/11/12; jardí de casa meva
Habitat: Jardí
Descripció:
-Pot arribar a mesurar fins a 30 metres d’altura. Té un creixement lent.
-Arbre piramidal, ramificat des de la base, obert i poc dens. – Full: perenne, alternes,, acuminades, coriàcies, verdes per la base, i de color ferro oxidat pel revers.
-Floració: finals de primavera o principis d’estiu. Cada flor en particular és molt poc duradora, però donada l’abundància de flors que apareixen en temps successius, l’arbre roman florit durant molt de temps.
-Flors: grans, de color blanc, molt vistoses amb un intens aroma.
-Calze amb 3 sèpals. Corol·la amb 6-12 pètals. Carpels nombrosos i lliures.
-Fruits: cònics, amb forma de pífia i les llavors de color vermell intens.
Relació amb l’esser humà: És un arbre utilitzat àmpliament com a ornamental, tant per les seves perfumades i grans flors, per les seves fulles grans i brillants, com així per la seva important port. Encara que la seva utilització més freqüent és la destinada a la decoració de jardins i parcs, la magnòlia té, a més, interessants aplicacions terapèutiques, conegudes des de l’Antiguitat. A l’edat mitjana es recorria a la infusió de les fulles i les flors per alleujar molèsties digestives i per curar la gota. La fusta pot ser usada en ebenisteria.

Plectranthus australis

Nom científic en llatí: Plectranthus australis
Família: Lamiaceae (Labiatae)
Nom comú:
• Català: planta dels diners
• Castellà: planta del dinero
• Anglès: money plant
• Francès: usine de argent
Nom de l’alumne: Ramon Pons Tomàs
Data i lloc: diumenge, 16 de Desembre del 2012 a casa meva
Hàbitat: interior de les cases i balcons (jardí)
Descripció de la planta: és una planta perenne, té poca altura, no supera els 30 centímetres, amb arrels fibroses i rames semi suculentes glabres i poc pubescents, postrades o ascendents. Aquestes rames poden ser de color verdós o morat. Fulles suculentes i percolades, de forma ovalada entre 1,6 – 5 centímetres de llarg per 1,2 – 5 centímetres de amplada.
Àpex agut rodó i marges dentats. Textura carnosa i fina. Pecíol entre 0,6 – 3 centímetres. Ràpida reproducció per esqueixos.
Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: la planta dels diners és molt utilitzada com a planta de interior o als balcons, i no solament pel seu bonic color, sinó també perquè diuen que amb aquesta planta no faltaran diners a casa. Per a això és necessari que te la regalen, o això diuen…
Encara que no sabéssim si això de la millora econòmica és certa o falsa, si que es cert que és ideal com a planta de interior.
Webs on he cercat la informació:
http://www.botanical-online.com/plantadeldinero_cuidados.htm
http://maringatova.blogspot.com.es/2008/09/planta-del-dinero- plectranthus.html
http://www.ecured.cu/index.php/Planta_del_dinero
http://jardinplantas.com/cuidados-de-la-planta-del-dinero/

Arbutus unedo

Nom científic en llatí: Arbutus unedo
Família: Ericàcies
Nom comú:
Català – Arbocer
Castellà – Madroño
Anglès – Madrone
Francès – Madrone
Nom de l’alumne: Clàudia López Revilla
Data i lloc: 3 de Novembre de 2012, Jardí del Bou, Amposta
Hàbitat: Regió mediterrània, costa atlàntica i Europa occidental, des de el nord a l’oest de França i Irlanda.
Descripció de la planta: Arbre o arbust de fulla perenne de entre 5 a 15 m de altura, encara que difícilment aconsegueix aquesta altura, pot viure molts segles. El tronc és rogenc i esquerdat, curt, amb una copa espessa i arrodonida. Les fulles amb un curt pecíol, són grans, verdes, una mica més clares al dors, lanceolades, d’entre 8-10 cm de llarg i 3-4 d’amplada, amb la vora serrada, llisa i brillant. Els fruits son baies amb polpa comestible de uns 2cm de diàmetre entre groc i roig intens, depenen de la maduració del mateix; la superfície esta coberta per minúsculs granets cònics. Les llavors, anguloses, petites i de color marrons , estan disposades al centre del fruit.
Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: S’utilitza com a arbre ornamental i el seu fruit, la cirera d’arboç és comestible i molt apreciada com altres fruits vermells. A més a més la seva escorça és utilitzada en medicina natural com a diürètic, és astringent i antisèptic urinari i renal.

Neobuxbaumia polylopha

Nom científic: Neobuxbaumia polylopha
Família: Cactaceae
Nom comú: català: cactus; castellà: cactus; angles: cone cactus
Nom de l’alumne/a: MªCarmen Casado Nadales
Data i lloc: 15/12/12. A casa
Hàbitat: Lloc amb escassetat d’aigua, com un desert
Descripció: De cos gruixut i columnar que arriba fins a 13 m. d’alçada i 30-35 cm. de diàmetre. El seu color és verd més o menys intens, però amb l’edat pren un to verd esvaït. Les costelles són nombroses (fins 50). Són agudes i poc prominents, no mesurant més d’1 cm. d’alçada. Les arèoles són groguenques, rodones, separades entre si 6-8 mm. Tenen llanositats molt curtes de color blanc groguenc entre les qual neixen les espines. Les espines tenen color groc amb punta fosca. Existeixen 7-9 radials i 1 central. Tant unes com altres mesuren 1-2 cm de longitud, però a la zona florífera de la tija l’espina central mesura fins a 7 cm i està acompanyada per truges de color groc.
Flors: De color vermell fosc, en forma d’embut allargat mesura 4-5 cm de longitud i 3 cm de diàmetre. Els estams són vermells i tenen sèpals esquamiformes i recorbats al pericarpi i al tub.
http://usuarios.multimania.es/maarian/cactus/n.htm
Relació: En algunes botigues, normalment situats al costat de la caixa, hi ha petits cactus que es venen com ‘cactus d’ordinador’, que suposadament absorbeixen les radiacions electromagnètiques que aquests aparells emeten.

Phoenix dactylifera

Nom científic: Phoenix dactylifera
Família: Arecaceae o Palmae
Nom comú: català (palmera), castellà (palmera), anglès (palm), francès (paume)
Nom de l’alumne: Youness Lachgar
Data i lloc: 3-12-12, al riu.
Hàbitat: S’estén per tota la Mediterrània occidental, des del sud de Portugal fins a l’illa de Malta i des del Marroc fins a Líbia, apareixent principalment en zones costaneres però també a uns 2.000 metres d’altura, al Gran Atles, al continent africà.
Creix generalment en situacions assolellades i exposades als vents. Normalment en zones amb llargs períodes de sequera i la pluviometria rarament supera els 500 mm. anuals, encara que també on es superen amb freqüència els 1500 mm.
Distribució de la planta: Són una família de plantes monocotiledònies, l’única família de l’ordre Arecales (sinònim Principals). Normalment se les coneix com palmeres o palmes. Aquesta important família és fàcil de reconèixer. Són plantes llenyoses (però no amb creixement secundari sinó amb creixement primari del tronc), tot i ser monocotiledònies moltes d’elles són arborescents, amb les grans fulles en corona al final de la tija, generalment pinnades (pinnatisectes) o copets (palmatisectes). Les seves flors tenen 3 sèpals i 3 pètals, i es disposen en inflorescències proveïdes d’una o diverses espates. El fruit és carnós: una baia o una drupa. Estan àmpliament distribuïdes en regions tropicals a temperades, però principalment en regions càlides.
La distribució original de la palmera datilera és desconeguda, però hom creu que era als oasis de l’Àfrica del nord. El seu conreu va començar a la part oriental d’Aràbia vers el 6000 A.C. i era un dels arbres conreats a l’antic Egipte.
Enllaç: http://ca.wikipedia.org/wiki/Palmera_datilera

Ceratonia siliqua

Nom científic en llatí: Ceratonia siliqua
Família: Fabaceae Sub família: Caesalpinioideae
Nom comú:
• Català – garrofer
• Castellà – algarrobo
• Francès – caroube
• Anglès – carob
Nom de l’alumne: Anas El Idrissi
Data i lloc: 3/12/2012
Hàbitat: Parc del xiribecs
Descripció de la planta: El garrofer és un arbre de talla mitjana, de 5 a 7 metres d’alçada. La seva fruita, anomenada garrova o garrofa forma una beina d’entre 10 i 20 cm de longitud, un cop madura assoleix un color marró fosc, gairebé negre. Les llavors són de forma oval aplanada, de color marró i n’hi ha de 15 a 20 per garrova.
Arbre perennifoli de la família de les cesalpiniàcies. És un arbre propi del litoral ja que amb temperatures per sota dels 5 graus sota zero es mor.
Fonts: Vikipèdia. Diccionari.cat.