La nimfomania i la satiriasi, i la relació amb la mitologia

“Diana i nimfes sorpreses per Faune” de P.P.Rubens

Sabeu què és la nimfomania? I la satiriasi?
Segurament la paraula nimfomania o nimfòmana us sona, però sabeu el significat i d’on prové? Nimfomania és l’exageració patològica del desig sexual femení. És pròpia de certs estats d’excitació psíquica, sobretot en l’estat maníac. La paraula nimfomania prové de νύμφη (“núvia”, “jovençana”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat, però, el paranimf era l’amic que anava a cercar la núvia (παρά, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi; després, en les universitats, fou la persona encarregada de fer el discurs d’inici de curs.

I ara, la paraula satiriasi, que de fet coneixeu el concepte però utilitzeu el mot incorrecte (nimfomania masculina). La satiriasi és l’exageració morbosa de l’impuls sexual en el sexe masculí. La paraula satiriasi procedeix del llatí satyriăsis, la qual a la vegada procedeix del grec σατυρίασις. També rep el nom d’andromania. Avui la paraula sàtir s’usa per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat.

La nimfomania o satiriasis és considerada en psicologia un trastorn de la personalitat que descriu l’addicció al sexe, com una patologia. Totes les addiccions són perjudicials, però algunes són particularment més delicades que altres. Si podem comprendre que ludòpates o alcohòlics haurien de prescindir de joc o alcohol, també podríem entendre que els addictes al sexe o consumidors compulsius de menjar (bulímics) no poden eradicar absolutament aquesta addicció, doncs menjar i fer sexe són vitals i necessaris en la seva raonable mesura.

La majoria de gent pensa que hi ha més nimfòmanes que homes amb satiriasi, ja que aquest terme és poc conegut, però aquí us deixem una mica d’història on es tracten aquest dos temes. En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí.

En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre representades amb poca roba, rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar)… En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso. La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx o Siringa– o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

I sobre la satiriasi en la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cua de cavall, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos. Eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren el vell Silè i Màrsias.

Eren les nimfes nimfòmanes? i els sàtirs patien de satiriasi o més aviat de priapisme? Obriu un nou apunt sobre priapisme i referents mitològics, si és el cas.

Mariona Cava i Eloi Salat, alumnes de clàssiques de 1r de Batxillerat