La memòria dels oceans

Si vas a la platja te n’adonaràs que l’aigua està més calenta a les nou de la nit que a les dotze del migdia què és quan més calor fa. Això es deu a que l’aigua té més inèrcia tèrmica que l’aire, o sigui, li costa més escalfar-se, però també li costa més refredar-se. És el que es coneix com la memòria de l’aigua: si a les nou de la nit el mar està molt calent, vol dir que el dia ha estat molt calorós. Però al mar no només hi ha aigua, hi ha CO2 dissolt que el captura i allibera a l’atmosfera en funció de la seva temperatura.

Quan el mar està calent allibera CO2 a l’atmosfera, pujant la seva concentració. Si el mar està fred, el CO2 passa de l’atmosfera al mar de nou, reduint la quantitat de CO2 a l’aire. A un mar petit com el Mediterrani, l’atmosfera augmenta de concentració de CO2 per la nit quan fa fred, que és quan el mar està calent. En canvi, de dia és a l’inrevés, quan fa calor el mar està fred i absorbeix CO2.

El planeta Terra està cobert de tres quartes parts d’aigua, el que significa que la major part de l’escalfor del sol l’absorbeixen els oceans. D’altra banda, si entra més calor al planeta, l’aire s’escalfa al moment, mentre que l’aigua dels oceans reacciona més tard, concretament ho comença a notar al cap de 800 anys…

Això significa que si la temperatura de l’aire augmenta, els oceans estan freds, absorbint CO2. Al cap de 800 anys, si la temperatura de l’aire baixés, els oceans alliberarien CO2 a l’atmosfera perquè mantenen l’escalfor de fa 800 anys.

Si fessis una gràfica amb aquestes dades veuries que hi ha una relació entre la temperatura i la quantitat de CO2 a l’atmosfera: l’augment de temperatura produeix una pujada de CO2 al cap de 800 anys, mentre que una baixada de temperatura provoca una baixada de CO2 al cap de 800 anys. Aquesta relació és tot el contrari al que diuen els científics de l’IPCC que defensen que el CO2 fa variar la temperatura. Però segons aquesta teoria dels oceans, l’escalfament global no és conseqüència del CO2, si no que és la causa de l’augment del CO2 a l’atmosfera.

La memòria dels oceans

oceans.jpgSi vas a la platja te n’adonaràs que l’aigua està més calenta a les nou de la nit que a les dotze del migdia què és quan més calor fa. Això es deu a que l’aigua té més inèrcia tèrmica que l’aire, o sigui, li costa més escalfar-se, però també li costa més refredar-se. És el que es coneix com la memòria de l’aigua: si a les nou de la nit el mar està molt calent, vol dir que el dia ha estat molt calorós. Però al mar no només hi ha aigua, hi ha CO2 dissolt que el captura i allibera a l’atmosfera en funció de la seva temperatura. Continue reading

Els escacs i el rei

Una llegenda explica una història sobre un rei a l’Índia que s’avorria molt a la cort. Tothom li portava jocs però cap el satisfeia. Un dia, un savi que va arribar a la cort li va ensenyar un joc que ningú havia vist mai: l’anomenava “escacs”.

El savi va ensenyar a jugar a escacs al rei que va quedar entusiasmat. Va aprendre de seguida a jugar, i va donar ordre als seus súbdits que també n’aprenguessin per poder jugar contra ell. El jocs es va fer molt popular i el rei va deixar d’avorrir-se. Del content que estava, va dir al savi que li demanés el que volgués com a recompensa.
–         Vull un gra de blat per la primesa casella del tauler d’escacs, el doble per la segona, el doble per la tercera, i així fins completar les 64 caselles del tauler.
–         El rei va riure pensant que demanava molt poc, però malgrat tot, va demanar que el satisfessin.

L’endemà, el tresorer del rei va entrar corrent a palau molt i molt preocupat.
–         Majestat!! No tenim prou blat a les sitges per satisfer al savi!!
–         Però… això és impossible!. N’ha d’haver de sobres, les sitges estan plenes!

El tresorer tenia raó. La primera casella té 1 gra, la segona, 2, la tercera 4, 8, 16, 32, 64, i així duplicant cada cop. La casella 10 té 512 grans; la 20, més de mig milió; la 30 més de 500 milions, la 40 un bilió, la 50 té 500 bilions, i la 64 té 10 milions de bilions de grans. En total sumen 19 trilions de grans (un 1 amb 18 zeros). Si un quilo de blat són uns 20.000 grans, la quantitat que fa falta per satisfer al savi és de 922 bilions de quilos, una quantitat extremadament alta.

S’explica que al savi el van fer primer ministre i que va assessorar al rei amb molta saviduria.

Primavera Silenciosa

L’any 1962 un llibre va transvalsar la societat nord-americana: l’escriptora Rachel Carson escrivia “Primavera Silenciosa”. Denunciava l’abús de tractaments pesticides als camps Nord-americans amb conseqüències desastroses per al medi ambient i per a la salut de les persones. Va atacar a un dels pesticides amb més mal nom del món, el DDT, dient que provocava càncer. A conseqüència d’això, el govern Nord-americà va prohibir l’ús d’aquest insecticida. Però aquesta prohibició va anar molt més enllà i va ressuscitar un vell problema a països del Tercer Món on el DDT s’usava per combatre la malària.

La malària o paludisme és una infermetat provocada per un plasmodi, una mena de bactèria molt més gran i amb un nucli ben diferenciat. Aquest plasmodi destrueix els glòbuls vermells de la sang, produint anèmies, febres molt altes i, finalment, la mort. Però per poder anar d’un cos a un altre necessita un mitjà de transport: el mosquit. Aquest, quan pica un malalt de malària, s’emporta amb ell plasmodis, que són injectats a una persona sana quan aquest mosquit pica de nou. Aquesta malaltia estava molt estesa a països del Tercer Món on habiten tant el plasmodi com els mosquits que fan de transmissors. Els morts es podien comptar per milers. Però la solució va venir amb la fabricació d’un potent insecticida molt barat que podia combatre els mosquits per evitar la transmissió dels plasmodis: el DDT. La seva aplicació als llocs on hi havia malària va fer baixar la seva mortalitat de manera espectacular, fins arribar a la seva quasi eradicació.

Però el DDT no s’utilitzava només per combatre la malària. Agricultors Nord-americans van veure una gran arma contra les plagues del seu conreu, i el van utilitzar sense mesura. I aquí és quan entra Rachel Carson i el seu llibre. Va denunciar que molts ocells morien, els ous no creixien, els grills tampoc cantaven… era una Primavera silenciosa. Però el desencadenant per a la prohibició del DDT va ser l’augment de càncer de mama a la població atribuït, segons Carson, a l’ús del DDT. Deu anys desprès de denunciar-ho, el govern Nord-americà el prohibia. De retruc, els països on s’usava per combatre la malària també ho van fer. Els casos de paludisme van tornar a augmentar de forma espectacular i tornaven a estar com havien estat abans de l’ús del DDT. L’esperança de molta gent es va veure frustrada per aquella prohibició.

Han passat molts anys des de llavors, i encara no està demostrat que realment el DDT produís tots els efectes de Carson denunciava, sobretot el càncer de mama. És el principi de precaució: si no estàs segur de les conseqüències, millor no fer-ho. Però potser molta gent del Tercer Món preferiria conviure amb el risc incert de morir de càncer abans que veure com els seus fills moren als seus braços tremolant de febre per la picada d’un mosquit que no acaba d’entendre perquè ha guanyat una guerra que la tenia totalment perduda.

Carson va escriure el que va veure al seu voltant. Si hagués nascut a l’Àfrica, podria haver escrit un llibre amb el mateix nom, però en aquest cas molt probablement la Primavera silenciosa l’hagués protagonitzat el silenci dels somriures dels nens morts per la malària.

Primavera Silenciosa

primavera-silenciosa.jpg

L’any 1962 un llibre va transvalsar la societat nord-americana: l’escriptora Rachel Carson escrivia “Primavera Silenciosa”. Denunciava l’abús de tractaments pesticides als camps Nord-americans amb conseqüències desastroses per al medi ambient i per a la salut de les persones. Va atacar a un dels pesticides amb més mal nom del món, el DDT, dient que provocava càncer. A conseqüència d’això, el govern Nord-americà va prohibir l’ús d’aquest insecticida. Però aquesta prohibició va anar molt més enllà i va ressuscitar un vell problema a països del Tercer Món on el DDT s’usava per combatre la malària. Continue reading

Els vuit afortunats

nagasaki.jpgAmb aquest nom es coneix a les vuit persones que van sobreviure a les dues bombes atòmiques llençades pels nord-americans a la Segona Guerra Mundial sobre el  Japó l’any 1945. Tots vuit es trobaven a les dues ciutats on van caure les bombes, Hiroshima i Nagasaki, els dies 6 i 9 d’agost d’aquell any.

La primera de les bombes va caure el dia 6 sobre Hiroshima. Els pocs supervivents van ser evacuats a ciutats properes, entre les que hi havia Nagasaki. Tres dies desprès, una segona bomba va caure sobre aquesta ciutat on casualment es trobaven molts supervivents d’Hiroshima. Tan sols vuit d’ells van tornar a sobreviure. El destí de cadascú va ser diferents, uns van morir al cap de 10 anys per les radiacions i d’altres van arribar a vells.

La bomba d’Hiroshima es coneixia amb el nom de “Little Boy”, i el material explosiu era Urani 235, un isòtop inestable que quan absorbeix un neutró al seu nucli es divideix alliberant calor i més neutrons que són absorbits per altres molècules d’urani que també es divideixen produint una reacció en cadena explosiva.

La bomba de Nagasaki s’anomenava “Fat Man” i estava feta de Plutoni 239, un element molt radioactiu fabricat per l’home. La van obtenir per casualitat quan van comprovar que l’urani 238, un altre isòtop molt estable, es transformava amb un altre element molt radioactiu quan absorbia dos protons. Aquest urani es convertia amb Plutoni, un element que reaccionava igual que l’Urani 235: es dividia produint calor i neutrons per produir una reacció en cadena explosiva.

Pots trobar més informació a Internet sobre els vuit afortunat si busques posant el nom de dos d’ells: Enemon Kawaguki i Tsutomu Yamaguchi.

Què és l’LCH?

Imagina que circules amb un cotxe per una pista circular de 27 Km. Imagina que ho fas prop de la velocitat de la llum. Imagina que et trobes un cotxe de cara que va a la mateixa velocitat que tu. Ara imagina que en lloc de cotxes són protons. Això és l’accelerador de partícules més gran del mon.

El gran colisionador d’hadrons (LHC) és una instal·lació construïda a Suïssa per fer un dels experiments més cars de la història: recrear el Big Bang. És un tub cilíndric de 27 Km de circumferència a 100 metres sota terra per on faran circular protons a gran velocitat per fer-los colisionar. El que busquen és intentar fer miques els protons per veure de què estan fets. Es veu que hi ha una teoria que diu que tota la matèria de l’Univers està formada pe runa partícula anomenada Bosó de Higgs. Aquesta partícula va existir als pocs segons del Big Bang, l’explosió que va crear l’Univers. De seguida els bossons de Higgs es van unir per formar els hadrons (neutrons, protons i electrons). Mai s’han descobert, i creuen que amb aquest experiment ho aconseguiran.

Però la polèmica ha sortit de la boca d’uns quants científics que diuen que aquests impactes poden provocar petits forats negres que s’engoliria la Terra. Els científics del CERN, els que l’han construït, diuen que la probabilitat que això passi és molt remota i que no entranya cap risc per ningú. Des d’un punt de vista tecnològic, l’interessant de l’experiment és que per fer circular els protons per dintre el tub a una velocitat propera a la de la llum, aquest té que estar el més fred possible. Han aconseguit arribar al 271 graus sota zero, prop del zero absolut que és de 273 sota zero (no pot haver res més fred sota aquesta temperatura). Per accelerar-los s’usen uns potents electroimants que van desplaçant les partícules en tots dos sentits esperant que vagin colisionant.

Hi ha un curiòs “rap” que explica què és i com funciona:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/LZInlOGmCtU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Espanya 7 – França 59

Aquest és el nombre de centrals nuclears en funcionament a cada país. La diferència és tant gran perquè els francesos han apostat per les nuclears mentre que els espanyols ho volen fer per les energies alternatives. Dues de les propostes de l’actual govern espanyol són el tancament de les centrals nuclears i l’increment considerable de cotxes elèctrics. Malgrat ser dues mesures molt raonables, no deixen de ser contradictòries.

Els cotxes elèctric funcionen amb unes bateries que per carregar-les s’han d’endollar als endolls elèctrics. L’electricitat surt de les centrals elèctriques, la meitat de la qual surt de les nuclears. La resta s’obté de les tèrmiques, hidràuliques, eòliques, i d’altres de minoritàries. Les tèrmiques produeixen CO2 i altres gasos, pel que també són un problema. Les hidràuliques estan en hores baixes degut a la sequera del país, i les i les eòliques tenen un rendiment molt baix.
Actualment, la demanda a l’estiu d’electricitat supera la generació de les centrals elèctriques, pel que n’han d’anar a comprar a França que, irònicament, surt de les seves centrals nuclears. Les previsions del govern d’augmentar els cotxes elèctrics en un futur suposaria una demanda elèctrica tang gran, que s’haurien de fabricar dues centrals nuclears noves per poder abastir-les. Com que segurament això no passarà, s’haurà de comprar a França una quantitat d’electricitat que sortirà molt cara.

Espanya 7 – França 59

plantanuclear.jpgAquest és el nombre de centrals nuclears en funcionament a cada país. La diferència és tant gran perquè els francesos han apostat per les nuclears mentre que els espanyols ho volen fer per les energies alternatives. Dues de les propostes de l’actual govern espanyol són el tancament de les centrals nuclears i l’increment considerable de cotxes elèctrics. Malgrat ser dues mesures molt raonables, no deixen de ser contradictòries.

Continue reading

La moneda de Von Newman

Una moneda té dues cares amb la mateixa sort que surti una de les dues quan es llença a l’aire. Tenen el que es diu un 50% de probabilitat, el que significa que si la tires 10 vegades, poden sortir cinc cares i cinc creus, però que no té perquè ser així, ningú ho sap, però aquesta possibilitat existeix a parts iguals. Però, que passa si la modena està trucada i la probabilitat que surti cara és del 80%? Un matemàtic anomenat John Von Newman va trobar la solució: llençar-la dues vegades.

Von Newman va participar en el Projecte Manhattan, el que va crear les primeres bombes atòmiques. Hi va pensar amb el problema de les monedes trucades per evitar que algú tingués avantatge en el llençament d”una moneda. Imagina que treure cara té un 80% de probabilitat i creu un 20%. Doncs bé, es llença dues vegades la moneda. Les possibilitats són quatre, i la probabilitat de cadascuna són:

  • cara-cara: 64% (80% cara x 80% cara)
  • creu-creu: 4% (20% creu x 20% creu)
  • cara-creu: 16% (80% cara x 20% creu)
  • creu-cara: 16% (20% creu x 80% cara)

Per jugar, un dels contrincants agafa la seqüència cara-creu i l’altre la creu-cara ja que ténen la mateixa probabilitat de sortir. Si surten dues cares o dues creus, es torna a llençar.

La moneda de Von Newman

moneda.jpgUna moneda té dues cares amb la mateixa sort que surti una de les dues quan es llença a l’aire. Tenen el que es diu un 50% de probabilitat, el que significa que si la tires 10 vegades, poden sortir cinc cares i cinc creus, però que no té perquè ser així, ningú ho sap, però aquesta possibilitat existeix a parts iguals. Però, que passa si la modena està trucada i la probabilitat que surti cara és del 80%? Un matemàtic anomenat John Von Newman va trobar la solució: llençar-la dues vegades. Continue reading

Tennis for Two: el primer videojoc de la Història

Aquest és el primer videojoc de la història. Va ser creat per un científic que va treballar en el Projecte Manhattan, on es van fabricar les primeres bombes atòmiques. William Higinbotham, que era el nom d’aquest científic, el va crear l’any 1958 aprofitant un oscil·loscopi per crear un videojoc que simulava un partit de tennis. Malgrat sembli molt senzill, es podria triar l’altura de la xarxa i fins i tot la llargària de la pista.

Tennis for Two: el primer videojoc de la Història

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/UZZT4n1fzG8″ width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

Aquest és el primer videojoc de la història. Va ser creat per un científic que va treballar en el Projecte Manhattan, on es van fabricar les primeres bombes atòmiques. William Higinbotham, que era el nom d’aquest científic, el va crear l’any 1958 aprofitant un oscil·loscopi per crear un videojoc que simulava un partit de tennis. Malgrat sembli molt senzill, es podria triar l’altura de la xarxa i fins i tot la llargària de la pista.

 

Potències de 10

Deu elevat a un número qualsevol és una potència. Per veure fins a quin punt l’augment o la disminució d’un número a la potència és tant gran, mireu el següent vídeo.  

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/41gWUkVQ-9U" width="425" height="350" wmode="transparent" /]