Són les nou del matí. A la classe de Mecànica estàs parlant d’energia nuclear. Els alumnes et diuen que és molt dolenta, que provoca mutacions, deformacions, malformacions. Tu no dius res, només escoltes. L’endemà els hi portes un article científic que diu que l’accident nuclear de Txenòbil no va ser tan greu com diuen, els informes sobre aquell succés que va passar fa molts anys i que, segons aquell article, està magnificat. Ells no s’ho creuen, i es neguen a escoltar-te. En ple debat, sona el timbre.
Els alumnes marxen mentre tu reculls papers. Surts de l’aula i et dirigeixes a la sala de professors. Al final del passadís hi ha els alumnes que acabes de tenir, esperant per entrar a la següent classe. Al passar pel seu costat, sents un comentari amb una certa ironia: “Txernobil”. L’endemà tornes a passar pel mateix passadís. De nou el mateix comentari: “Txernobil”. Decideixes no fer-hi cas. Al cap d’una hora, tornes a tenir classe amb els de Mecànica. “Txernobil” és el primer que sents quan entren a l’aula on els estàs esperant. Et comenten que al “Youtube” hi ha vídeos que demostren que allò va ser seriós. Tu no negues la desgràcia, però segueixes informant-los de l’existència sobre aquell article, però no et volen escoltar. Quan acaba la classe, es repeteix el mateix d’ahir: “Txernobil” i rialles. T’acabes de convertir en un pro-nuclears, en el defensor del progrés costi el que costi, has passat de blanc a negre en qüestió de dies.
L’endemà passes als alumnes de Tecnologia Industrial dos vídeos sobre canvi climàtic totalment oposats, un culpant l’home i l’altre no. No dius res, però els alumnes es creuen que fas costat als que creuen que l’home no té la culpa, que tot és una mentida creada pels governs. A classe de filosofia, els mateixos alumnes desmenteixen a la mestra quan els explica les conseqüències de l’escalfament global amb la societat. Els alumnes volen que us poseu d’acord, o dieu una cosa o una altra. La de filosofia és blanc, tu ets negre.
Vius en un món sense matisos, on els grisos no existeixen, on la informació que difons és entesa com si fora propaganda d’algú que t’ha pagat per difondre-la. No tenen en compte que la teva missió és informar, discutir, crear opinions, però el que estàs aconseguint és que et posin una etiqueta a l’esquena: blanc o negre, no pots tenir una opinió a mig camí, amb matisos, amb peròs.
Aquests alumnes es faran grans i aprendran l’art del matís, començaran a veure amb el color gris, però ells ja no hi seran per comentar les opinions dels científics amb tu. Marxaran, i al seu lloc hi haurà alumnes nous, alumnes que només són capaços de veure en dos colors: blanc o negre. I rebràs de nou les seves etiquetes, rebràs de nou els comentaris als passadissos sobre Txernòbil, o sobre el canvi climàtic. Mai seràs l’home de gris, sinó l’home de blanc…o l’home de negre.
Al sortir del cinema estava totalment trasbalsat. El documental “una veritat incòmoda” em va fer veure que estic fent malbé el planeta amb les emissions de CO2 del meu cotxe i dels aparells elèctrics de casa meva. No podia estar equivocat, un premi Oscar de Hollywood l’avalava, a més d’haver estat vicepresident d’Estats Units. Fins i tot, va estar a punt de ser president, però va perdre contra George Bush per molt poc. Si, definitivament, Al Gore tenia raó: el CO2 està escalfant el planeta i alguna cosa havia de fer. Però un dia les coses van canviar.
Fa cent anys, l’home va aprendre a volar… fins que varem acabar per dominar els cels.
