Category Archives: opinió

Els dos documentals

Al sortir del cinema estava totalment trasbalsat. El documental “una veritat incòmoda” em va fer veure que estic fent malbé el planeta amb les emissions de CO2 del meu cotxe i dels aparells elèctrics de casa meva. No podia estar equivocat, un premi Oscar de Hollywood l’avalava, a més d’haver estat vicepresident d’Estats Units. Fins i tot, va estar a punt de ser president, però va perdre contra George Bush per molt poc. Si, definitivament, Al Gore tenia raó: el CO2 està escalfant el planeta i alguna cosa havia de fer. Però un dia les coses van canviar.

Continue reading

Fa cent anys…

Fa cent anys, l’home va aprendre a volar… fins que varem acabar per dominar els cels.
Fa cent anys, l’home va saber com generar electricitat… fins que varem acabar per il·luminar les nostres ciutats.
Fa cent anys, l’home va saber com fer fotografies… fins que varem dominar l’art de fer pel•lícules.
Fa cent anys, l’home va aprendre com parlar a distància… fins que varem dominar el telèfon mòbil i Internet.
Fa cent anys, les fàbriques cremaven CO2 sense mesura… fins que hem acabat per controlar les emissions per por a escalfar el planeta…

La humanitat sempre ha estat curiosa i tossuda. No ha parat fins que ha aconseguit el que ha volgut fins satisfer les seves necessitats. I si no hi ha necessitats, s’inventen, que per això està la publicitat, per crear necessitats. Però no sempre ha estat possible, hi ha hagut intents de l’home que no han pogut prosperar, com transformar el plom amb or, o la teletransportació.

Totes les fites tecnològiques que hem aconseguit en aquests darrers cent anys eren impensables a principis del segle XX, de la mateixa manera que fites que ara es veuen lluny però que sabem com s’han de fer, ens semblen impossibles. Què ens diran d’aquí cent anys? Potser ens diran que …

Fa cent anys, l’home va aprendre a fer fusió nuclear… fins que l’hem acabat per dominar.

Fa cent anys, l’home va aprendre a anar a 5.000 Km/k… fins que ho hem acabat fent a 20.000 Km/h.

Fa cent anys, l’home sabia com anar a Mart, fins que hem acabat colonitzant-la.

Fa cent anys, l’home lluitava contra el canvi climàtic reduint el CO2 de les seves fàbriques… fins que hem acabat intentant reescalfar el planeta cremant carbó per combatre la època glacial que estem vivint…

Fa cent anys…

Fa cent anys, l’home va aprendre a volar… fins que varem acabar per dominar els cels.

Fa cent anys, l’home va saber com generar electricitat… fins que varem acabar per il·luminar les nostres ciutats.

Fa cent anys, l’home va saber com fer fotografies… fins que varem dominar l’art de fer pel•lícules.

Fa cent anys, l’home va aprendre com parlar a distància… fins que varem dominar el telèfon mòbil i Internet.

Fa cent anys, les fàbriques cremaven CO2 sense mesura… fins que hem acabat per controlar les emissions per por a escalfar el planeta…

Continue reading

Si l’home hagués prohibit el foc…

Res feia pensar que la humanitat tindria la capacitat de modificar el món. Dominar el foc va ser la primera de les grans fites tecnològiques de la humanitat i, sense pensar-s’ho, van començar a modificar el medi ambient. Les cavernes van deixar de ser fosques, però molts morien a causa del fum acumulat dintre. Per evitar aquestes morts, podien haver deixat de fer foc i el problema estava resolt, però no ho van fer, i les conseqüències van derivar en una canvi molt important a les seves vides.

Van començar a cuinar els aliments, més sans al matar microorganismes nocius. El foc va propiciar que poguessin treballar el bronze i crear noves armes per matar animals que els va proporcionar aliments al llarg de l’any, fins i tot van aprendre a conservar els excedents de cara a l’hivern. L’home tenia temps lliure al no necessitar anar a caçar, el que va despertar la seva curiositat per les coses que tenia al seu voltant.

Han passat molts anys des d’aquells dies i mai hem deixat de sentir curiositat per tot el que ens envolta. Això ens ha portar a la situació actual, amb unes tecnologies que van començar a sortir de les ments dels homes de les cavernes.

És possible que aquestes tecnologies tinguin la seva cara fosca: contaminació, radioactivitat, noves malalties, etc, i que probablement s’haurien de retirar per evitar aquests mals, però posats a retirar tecnologies, podríem retirar la electricitat, les màquines de vapor, les centrals hidroelèctriques, les cases fetes de fusta i, per últim, el foc.

Si aquells homes de les cavernes haguessin decidit prohibir el foc és molt possible que avui en dia encara estaríem dintre de les coves, o ben bé podríem haver desaparegut com a espècie…

Si l’home hagués prohibit el foc…

cavernes.jpgRes feia pensar que la humanitat tindria la capacitat de modificar el món. Dominar el foc va ser la primera de les grans fites tecnològiques de la humanitat i, sense pensar-s’ho, van començar a modificar el medi ambient. Les cavernes van deixar de ser fosques, però molts morien a causa del fum acumulat dintre. Per evitar aquestes morts, podien haver deixat de fer foc i el problema estava resolt, però no ho van fer, i les conseqüències van derivar en una canvi molt important a les seves vides.

Continue reading

Primavera Silenciosa

L’any 1962 un llibre va transvalsar la societat nord-americana: l’escriptora Rachel Carson escrivia “Primavera Silenciosa”. Denunciava l’abús de tractaments pesticides als camps Nord-americans amb conseqüències desastroses per al medi ambient i per a la salut de les persones. Va atacar a un dels pesticides amb més mal nom del món, el DDT, dient que provocava càncer. A conseqüència d’això, el govern Nord-americà va prohibir l’ús d’aquest insecticida. Però aquesta prohibició va anar molt més enllà i va ressuscitar un vell problema a països del Tercer Món on el DDT s’usava per combatre la malària.

La malària o paludisme és una infermetat provocada per un plasmodi, una mena de bactèria molt més gran i amb un nucli ben diferenciat. Aquest plasmodi destrueix els glòbuls vermells de la sang, produint anèmies, febres molt altes i, finalment, la mort. Però per poder anar d’un cos a un altre necessita un mitjà de transport: el mosquit. Aquest, quan pica un malalt de malària, s’emporta amb ell plasmodis, que són injectats a una persona sana quan aquest mosquit pica de nou. Aquesta malaltia estava molt estesa a països del Tercer Món on habiten tant el plasmodi com els mosquits que fan de transmissors. Els morts es podien comptar per milers. Però la solució va venir amb la fabricació d’un potent insecticida molt barat que podia combatre els mosquits per evitar la transmissió dels plasmodis: el DDT. La seva aplicació als llocs on hi havia malària va fer baixar la seva mortalitat de manera espectacular, fins arribar a la seva quasi eradicació.

Però el DDT no s’utilitzava només per combatre la malària. Agricultors Nord-americans van veure una gran arma contra les plagues del seu conreu, i el van utilitzar sense mesura. I aquí és quan entra Rachel Carson i el seu llibre. Va denunciar que molts ocells morien, els ous no creixien, els grills tampoc cantaven… era una Primavera silenciosa. Però el desencadenant per a la prohibició del DDT va ser l’augment de càncer de mama a la població atribuït, segons Carson, a l’ús del DDT. Deu anys desprès de denunciar-ho, el govern Nord-americà el prohibia. De retruc, els països on s’usava per combatre la malària també ho van fer. Els casos de paludisme van tornar a augmentar de forma espectacular i tornaven a estar com havien estat abans de l’ús del DDT. L’esperança de molta gent es va veure frustrada per aquella prohibició.

Han passat molts anys des de llavors, i encara no està demostrat que realment el DDT produís tots els efectes de Carson denunciava, sobretot el càncer de mama. És el principi de precaució: si no estàs segur de les conseqüències, millor no fer-ho. Però potser molta gent del Tercer Món preferiria conviure amb el risc incert de morir de càncer abans que veure com els seus fills moren als seus braços tremolant de febre per la picada d’un mosquit que no acaba d’entendre perquè ha guanyat una guerra que la tenia totalment perduda.

Carson va escriure el que va veure al seu voltant. Si hagués nascut a l’Àfrica, podria haver escrit un llibre amb el mateix nom, però en aquest cas molt probablement la Primavera silenciosa l’hagués protagonitzat el silenci dels somriures dels nens morts per la malària.

Primavera Silenciosa

primavera-silenciosa.jpg

L’any 1962 un llibre va transvalsar la societat nord-americana: l’escriptora Rachel Carson escrivia “Primavera Silenciosa”. Denunciava l’abús de tractaments pesticides als camps Nord-americans amb conseqüències desastroses per al medi ambient i per a la salut de les persones. Va atacar a un dels pesticides amb més mal nom del món, el DDT, dient que provocava càncer. A conseqüència d’això, el govern Nord-americà va prohibir l’ús d’aquest insecticida. Però aquesta prohibició va anar molt més enllà i va ressuscitar un vell problema a països del Tercer Món on el DDT s’usava per combatre la malària. Continue reading

L’home de negre

blancnegre.jpgSón les nou del matí. A la classe de Mecànica estàs parlant d’energia nuclear. Els alumnes et diuen que és molt dolenta, que provoca mutacions, deformacions, malformacions. Tu no dius res, només escoltes. L’endemà els hi portes un article científic que diu que l’accident nuclear de Txenòbil no va ser tan greu com diuen, els informes sobre aquell succés que va passar fa molts anys i que, segons aquell article, està magnificat. Ells no s’ho creuen, i es neguen a escoltar-te. En ple debat, sona el timbre.

Els alumnes marxen mentre tu reculls papers. Surts de l’aula i et dirigeixes a la sala de professors. Al final del passadís hi ha els alumnes que acabes de tenir, esperant per entrar a la següent classe. Al passar pel seu costat, sents un comentari amb una certa ironia: “Txernobil”. L’endemà tornes a passar pel mateix passadís. De nou el mateix comentari: “Txernobil”. Decideixes no fer-hi cas. Al cap d’una hora, tornes a tenir classe amb els de Mecànica. “Txernobil” és el primer que sents quan entren a l’aula on els estàs esperant. Et comenten que al “Youtube” hi ha vídeos que demostren que allò va ser seriós. Tu no negues la desgràcia, però segueixes informant-los de l’existència sobre aquell article, però no et volen escoltar. Quan acaba la classe, es repeteix el mateix d’ahir: “Txernobil” i rialles. T’acabes de convertir en un pro-nuclears, en el defensor del progrés costi el que costi, has passat de blanc a negre en qüestió de dies.

L’endemà passes als alumnes de Tecnologia Industrial dos vídeos sobre canvi climàtic totalment oposats, un culpant l’home i l’altre no. No dius res, però els alumnes es creuen que fas costat als que creuen que l’home no té la culpa, que tot és una mentida creada pels governs. A classe de filosofia, els mateixos alumnes desmenteixen a la mestra quan els explica les conseqüències de l’escalfament global amb la societat. Els alumnes volen que us poseu d’acord, o dieu una cosa o una altra. La de filosofia és blanc, tu ets negre.

Vius en un món sense matisos, on els grisos no existeixen, on la informació que difons és entesa com si fora propaganda d’algú que t’ha pagat per difondre-la. No tenen en compte que la teva missió és informar, discutir, crear opinions, però el que estàs aconseguint és que et posin una etiqueta a l’esquena: blanc o negre, no pots tenir una opinió a mig camí, amb matisos, amb peròs.

Aquests alumnes es faran grans i aprendran l’art del matís, començaran a veure amb el color gris, però ells ja no hi seran per comentar les opinions dels científics amb tu. Marxaran, i al seu lloc hi haurà alumnes nous, alumnes que només són capaços de veure en dos colors: blanc o negre. I rebràs de nou les seves etiquetes, rebràs de nou els comentaris als passadissos sobre Txernòbil, o sobre el canvi climàtic. Mai seràs l’home de gris, sinó l’home de blanc…o l’home de negre.

L’home de negre

blancnegre.jpgSón les nou del matí. A la classe de Mecànica estàs parlant d’energia nuclear. Els alumnes et diuen que és molt dolenta, que provoca mutacions, deformacions, malformacions. Tu no dius res, només escoltes. L’endemà els hi portes un article científic que diu que l’accident nuclear de Txenòbil no va ser tan greu com diuen, els informes sobre aquell succés que va passar fa molts anys i que, segons aquell article, està magnificat. Ells no s’ho creuen, i es neguen a escoltar-te. En ple debat, sona el timbre. Continue reading

Ens van dir…

ensvandir.jpgEns van dir que la terra era plana… fins que ens van demostrar que era rodona.

Ens van dir que el Sol girava al voltant de la Terra… fins que ens van demostrar el contrari.

Ens van dir que l’home no podia volar… fins que van inventar els avions.

Ens van dir que l’home era creació de Deu… fins que es va demostrar que venia del mono.

Ens van dir que el temps sempre durava el mateix… fins que es va demostrar que el temps és relatiu, que et va més a poc a poc a mesura que corres més.

Actuem segons ens dicten els científics del moment, el pensament actual és molt diferent del de fa cinc-cents anys, i aquest diferent del de fa mil. La tecnologia avança i permet desmentir coses que es creien certes. Llavors decidim rectificar per que allò que fèiem ja no serveix per a res, ja que s’imposen aires nous, noves idees que requereixen noves solucions.

Ara ens diuen que l’escalfament global del planeta és per culpa nostra… fins que algú demostri el contrari. De fet hi ha veus que diuen que ja no s’ho creuen, que qui té la culpa d’això és el Sol que escalfa més del compte, i es clar, no podem enviar ningú per apagar-lo. Si tenen raó, llavors tractaran d’ignorants als que ara defensen la teoria de l’escalfament pel CO2 humà, com ara tractem d’ignorants als que defensaven unes creences totalment obsoletes avui dia. Si es demostra que el Sol és el causant, canviarem la nostra forma de pensar: podrem cremar carbó per fer electricitat per que és més econòmic malgrat emeti gasos, ja no importarà fer més fum, fins i tot ens diran que la terra s’està refredant i que s’ha d’escalfar el planeta a base d’anar cremant i cremant els pocs combustibles fòssils que ens quedaran per potenciar l’efecte hivernacle i no patir una edat de gel…

O potser no… potser aquesta vegada els científics tenen raó i això de l’escalfament global sí que és culpa nostra, i que res ni ningú podrà demostrar el contrari. Ara per ara ningú sap quines idees s’imposaran d’aquí cinquanta anys,  però el que sí és cert és que no fa molt tothom s’ho creia, fins fa poc, on una sèrie de científics estan canviant el rumb del pensament i estan mirant al Sol com el culpable d’aquest escalfament global. Serà que estan canviant les coses, i s’està demostrant, com ara fa molts anys, que la Terra no és plana i gira al voltant del Sol, que l’home pot volar i ve del mono, i que el temps és relatiu…