Category Archives: materials

L’edifici dels pilars centrals

citicorp.jpgA Nova York van construir un gratacels a sobre d’una petita església. Degut a la situació d’aquest edifici, la Torre Citicorp, significava que els pilars de la torre haurien de ser ubicats al mig de cada una dels seus costats i no a les cantonades de l’edifici, situació que constituiria una gesta d’enginyeria sense precedents. Però algú se’n va adonar que aquella estructura tenia problemes… Continue reading

Origamis siderals

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme…

Un grup de científics japonesos encapçalats pel professor Shinichi Suzuki, de la Universitat de Tokio, està provant un avió de paper per llençar-lo des de l’Estació Espacial Internacional (ISS) per que torni planejant cap a la terra. Volen que un astronauta japonès que anirà a la ISS llenci 100 avions a l’espai a veure qui de tots arriba a terra.

L’equip de Suzuki està treballant amb un prototip dissenyat per l’Associació Japonesa d’aeroplans Origami, que són els que han dissenyat aquest avió especial, que té una retirada al transbordador espacial. Aquests avions estan tractats amb un compost que augmenta la seva resistència al calor. Fins ara han estat capaços de resistir vents de Mach 7 (set vegades la velocitat del so) i soportar temperatures de 300ºC, insuficients per al seu objectiu. Aquests científics japonesos estan convençuts de la utilitat d’aquest estrany experiment. Diuen que pot ajudar a inspirar el disseny de nous vehicles espacials més lleugers i molt més econòmics que els actuals. També pretenen que inspiri als nens a interessar-se per la ciència.

També tenen calculat on poden caure. Com que la majoria de la superfície terrestre és aigua, calculen que tan sols un 5% pugui tocar terra, dels que creuin l’atmosfera, per suposat. La ISS està a 400 Km orbitant sobre la superfície de la terra, i un vol amb èxit suposaria el major trajecte fet en la història dels avions de paper. De moment, encara no tenen cap sistema de detecció electrònic per rastrejar als avions, pel que s’han limitat a escriure als avions diversos missatges en diversos idiomes al paper demanant que si el troben, el torni al Japó. Aquest experiment, digne de guanyar un IgNobel, no deixa de ser interessant per a un futur en el disseny de les naus espacials del futur.

Origamis siderals

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme… Continue reading

Polietilentereftarat

pet.jpgUn home entra a una farmàcia i li diu al dependent:

–         Posi’m una capsa d’àcid acetilsalicílic.
–         Voldrà dir una capsa d’aspirines.
–         Això, d’aspirines. És que no me’n recordo mai del nom…

Els noms científics de les medecines soles ser molt llargs, pel que és habitual que se’ls hi posi noms més fàcils de recordar o es busquen abreviatures. Amb els plàstics passa exactament el mateix.

Els plàstics venen a ser com un collar de perles: estan fets unint moltes molècules iguals en forma de cadena, com si fora un collar. Depenent del tipus de molècula que s’ajunta, tenim un tipus de plàstic. Així, per exemple, si unim moltes molècules d’un compost que es diu etilè, s’obté polietilè, abreviat és PE, que és el plàstic que s’usa per fer bosses. O si s’ajunten molts estirens, s’obté poliestirè, abreviat és PS, que és l’envàs que s’usa per als iogurts. És per això que la majoria de plàstic comencem per la paraula poli, que ve a ser molts, o sigui moltes molècules juntes d’un compost químic.

Un dels plàstics on més s’agraeix l’abreviatura és el que s’utilitza per fer les ampolles d’aigua: el polietilentereftarat, el PET. Aquest plàstic en va substituir a un altre, al PVC (policlorur de vinil) per fer aquestes ampolles. El motiu va ser per què al cremar el PVC s’emeten un substàncies tòxiques anomenades dioxines. El PET és molt més net i serveixen bé com a recipient d’aigua.

A simple vista és impossible distingir que quin tipus de plàstic està fet un material, pel que normalment solen portar una identificació per saber de què està fet. Es posa un número o l’abreviatura dintre d’un triangle, que significa que es pot reciclar. Depenent del tipus de plàstic, hi haurà un 1 o PET, un 2 o HDPE, un 3 o PVC, i així fins a set, que són els més habituals. La següent taula té aquesta relació.

simbilsplastics.jpg

 

El següent video mostra com es fabriquen les ampolles de plàstic.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/51VRiGblY9U" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Polietilentereftarat

pet.jpgUn home entra a una farmàcia i li diu al dependent:

–         Posi’m una capsa d’àcid acetilsalicílic.
–         Voldrà dir una capsa d’aspirines.
–         Això, d’aspirines. És que no me’n recordo mai del nom…

Els noms científics de les medecines soles ser molt llargs, pel que és habitual que se’ls hi posi noms més fàcils de recordar o es busquen abreviatures. Amb els plàstics passa exactament el mateix. Continue reading

El terrorista mediambiental més gran del món

cfc.jpgUn dels personatges més desafortunats que ha donat la humanitat ha estat Thomas Middley. Aquests enginyer va descobrir dues aplicacions que han estat nefastes per la humanitat: el plom de les gasolines i els CFC. És cert també que la ignorància de les conseqüències d’aquests dos productes eren desconegudes per complert en aquella època.

Middley se’n va adonar que si es posava plom a les gasolines dels automòbils, els motors retronaven menys. Aquest fenomen es produeix degut a la violència del moviment del pistó dintre el cilindre dels motors, pel que es produeixen unes vibracions que feien retronar les parets del cilindre. El plom ho reduïa considerablement, pel que les gasolines amb plom van començar a ser les més usades. El problema era que aquest plom sortia pels tubs d’escapament dels cotxes en forma de gas que era inhalat per les persones sense saber-ho. El plom és un metall pesant molt contaminant que s’acumula al cos degut a que no som capaços d’extreure’l. Molta gent va començar a tenir problemes respiratoris, fins i tot van morir per unes causes que ningú sabia. Es van fer investigacions i es van relacionar les intoxicacions amb el plom, pel que van haver de ser retirats definitivament al ser extremadament perillós.

Middley va seguir investigant, però en un àmbit molt diferent: la refrigeració. Va inventar un gas refrigerant que va passar a ser un autèntic mal de cap per als científics: els clorofluorocarbonis, els CFC. Es van introduir els anys 30, i les neveres i frigorífics van començar a usar aquest gas per refrigerar els aliments, així com els aires condicionats i els aerosols. El que ningú sabia era que aquests gasos, al ser alliberats a l’atmosfera, destrueixen la capa d’ozó de la estratosfera. Aquesta cap ens protegeix de les radiacions ultraviolades. Es va detectar un forat a la capa i es va veure que era culpa dels CFC. De seguida es va retirar del mercat a finals dels anys 70.

La mort de Middley també va ser una desgràcia. Va quedar paralític per la polio i va inventar un aparell amb politges motoritzades que el permetien moure’s pel llit. L’any 1944 es va quedar enredat entre els cordons del seu invent quan es va posar en marxa i va morir estrangulat. Ja ho diu la frase: n’hi ha que neixen estrellats…

El terrorista mediambiental més gran del món

cfc.jpgUn dels personatges més desafortunats que ha donat la humanitat ha estat Thomas Middley. Aquests enginyer va descobrir dues aplicacions que han estat nefastes per la humanitat: el plom de les gasolines i els CFC. És cert també que la ignorància de les conseqüències d’aquests dos productes eren desconegudes per complert en aquella època. Continue reading

El plom de Beethoven

beethoven.jpgEl compositor alemany Ludwig van Beethoven va morir per una intoxicació per plom segon ha determinat un estudi recent. Es veu que un metge va tractar al músic d’una pulmonia amb unes sals amb plom molt habituals a l’època i que donaven bons resultats. Però degut a uns efectes secundaris, li van haver de fer unes puncions al ventre amb sabó de plom, que a més de rentar impedien la entrada de bactèries. L’ús del plom a una època on no hi havia antibiòtics era considerada bona idea, però resulta que Beethoven tenia un cirrosi hepàtica i l’acció del plom amb aquesta malaltia el va fer empitjorar de manera irreversible.

El plom és un metall pesant molt tòxic per al cos humà. Aquest metall era usat antigament a les canonades d’aigua, amb les més que probables intoxicacions de l’aigua que hi passava per dintre. Ha estat substituït per altres materials que no són perillosos per a la salut, com el plàstic o els coure.

Però al plom encara se li pot treure’n profit, i molt, i en dos camps molt especialitzats. El primer com a recipient de productes tant perillosos com els àcids. Les bateries estan fetes de plom per poder contenir àcid sulfúric, i les indústries petroquímiques l’utilitzen per als productes tòxics que obtenen.

Però el gran favor que ens fa el plom és com a absorbidor de les radiacions, com els raig gamma o els raig X. Les parets de les sales de les radiografies dels hospital tenen plom per absorbir radiacions, i les centrals nuclears també en tenen absorbir la radioactivitat.

El plom s’extreu d’un mineral anomenat galena (sulfur de plom, PbS). Una de les mines més importants a Catalunya es trobava a Bellmunt del Priorat, a la província de Tarragona. Aquestes mines es poden visitar, on s’ensenya com s’extreia el plom i la forma de vida que tenien els miners que es passaven moltes hores a la foscor de les profunditats dels pous.

El plom de Beethoven

beethoven.jpgEl compositor alemany Ludwig van Beethoven va morir per una intoxicació per plom segon ha determinat un estudi recent. Es veu que un metge va tractar al músic d’una pulmonia amb unes sals amb plom molt habituals a l’època i que donaven bons resultats. Però degut a uns efectes secundaris, li van haver de fer unes puncions al ventre amb sabó de plom, que a més de rentar impedien la entrada de bactèries. L’ús del plom a una època on no hi havia antibiòtics era considerada bona idea, però resulta que Beethoven tenia un cirrosi hepàtica i l’acció del plom amb aquesta malaltia el va fer empitjorar de manera irreversible. Continue reading