El concurs consistia en tombar un gran bloc de formigó de 5 metres d’altura. El primer dels finalistes, un home molt corpulent, va empènyer amb totes les seves forces des de l’alçada del seu pit. El bloc no es va ni tan sols bellugar una mica. El segon finalista era un home molt escanyolit, però que a les proves anteriors havia mostrat una gran habilitat. Es va mirar el bloc de dalt a baix i, desprès d’estudiar-s’ho una mica, va demanar una escala. L’home escanyolit va pujar fins assolir els cinc metres del bloc. Amb una petita empenta, el bloc va començar a caure davant la sorpresa de tothom
Category Archives: història
El dia negre de 1780
El migdia era tan negre com la nit. Era el 19 de maig de 1780 i alguna gent de Nova Anglaterra va pensar que el dia del judici havia arribat. Les cròniques d’aquest dia, el qual es coneix com el “Dia Negre de Nova Anglaterra”, inclouen mencions d’ocells nocturns que començaven a cantar, les flors tancant els seus pètals i estranyes conductes animals. El misteri d’aquest dia ha quedat resolt per investigadors de la Universitat de Missouri que diuen que els anells dels arbres revelen incendis massius com la causa probable.
El dia negre de 1780 va ser causat per incendis llunyans, diuen els experts de la Universitat de Missouri (MU). “Els patrons als anells dels arbres ens expliquen una història”, va dir Erin McMurry, investigador ajudant al Laboratori d’anells d’arbres de la Facultat d’agricultura de la MU. “Pensem en els anells dels arbres com artefactes ecològics. Sabem com datar els anells i crear una cronologia, de tal manera que podem dir quan ha tingut lloc un incendi o una sequera i desvetllar la història que han mantingut els arbres durant anys”.
La capacitat limitada per a la comunicació a llarga distància va evitar que els colons sapiguessin la causa de l’obscuritat. Estava fosc a Maine i al llarg de la costa de Nova Anglaterra amb la més gran intensitat al nord-est de Massachusetts, al sud de New Hampshire i al sud-oest de Maine. En el bell mig de la Guerra d’independència, el General George Washington va anotar el dia fosc en el seu diari mentre era a Nova Jersei.
El foc recorre i escalfa l’escorça, matant el teixit viu. Un parell d’anys més tard, l’escorça cau revelant la fusta i la ferida de l’arbre. Quan observes els anells, veus la formació de carbó a l’exterior i la formació de resina al cim que crea]un punt negre”, va dir Richard Guyette, director del Laboratori d’anells dels Arbres.
Els investigadors van estudiar els anells dels arbres d’Algonquin Highlands al sud d’Ontari i moltes altres localitzacions. Van trobar que un gran foc havia cremat en 1780 afectant les condicions atmosfèriques a centenars de quilòmetres de distància. Es van crear grans columnes de fum i van ser transportades a l’atmosfera superior.
El dia negre de 1780
El migdia era tan negre com la nit. Era el 19 de maig de 1780 i alguna gent de Nova Anglaterra va pensar que el dia del judici havia arribat. Les cròniques d’aquest dia, el qual es coneix com el “Dia Negre de Nova Anglaterra”, inclouen mencions d’ocells nocturns que començaven a cantar, les flors tancant els seus pètals i estranyes conductes animals. El misteri d’aquest dia ha quedat resolt per investigadors de la Universitat de Missouri que diuen que els anells dels arbres revelen incendis massius com la causa probable. Continue reading
El setge de Siracusa
El soldat creuava la ciutat en busca de presoners. L’havien acabat de conquerir desprès de moltes penúries, i ja era hora de rendir comptes amb aquella gent. Va entrar dintre una casa on regnava un gran silenci, però no estava buida. A terra, envoltat de papers, hi havia un home vell amb barba blanca que no feia cas al soldat que acabava d’entrar. Estava enfeinat mirant els plànols que tenia davant i fent anotacions. El soldat, molest per la seva indiferència, va advertir de nou la seva presència, però el vell no li feia cas. Amb un atac d’ira, el soldat va agafar la seva espasa i …
Així explica la llegenda de com va morir Arquímedes. El soldat era romà, i acabaven de conquerir la ciutat de Siracusa desprès de molts mesos d’infortunats atacs repel·lits contínuament pels ciutadans de la ciutat. El que no sabia aquell soldat romà era que el culpable dels seus infortunis era aquell vell.
Siracusa era una ciutat de la illa de Sicília que estava a mans dels grecs. El poderós imperi romà va conquerir la illa fins arribar a la ciutat, on conquerir-la seria bufar i fer ampolles. Però es van trobar amb una resistència inusual, amb unes màquines mai vistes que feien inútils les incursions dels romans. Darrera aquelles màquines estava Arquímedes i els seus invents
Un d’ells era la catapulta, inventada per ell mateix. Disposava de diferents models de llarg i de curt abast, de manera que grans pedres queien tant als soldats que encara eren lluny, com dels vaixells que rondaven pel mar.
Un segon invent era una mena de pinça gegant que agafava els vaixells que volien entrar a la cuitat pel mar, els aixecava, i els tornava a soltar des d’una alçada considerable, fent grans destrosses.
Però hi havia un invent que molts consideren una llegenda: era que va disposar unes planxes de bronze en forma de mirall per concentrar els rajos solars i cremar les veles dels vaixells. Aquest invent ha estat descrit i s’ha provat per veure si realment podria haver estat cert. Un grup d’investigadors de Massachussetts van intentar reproduir aquesta llegenda. Es van dirigir a la badia de San Francisco, a l’oest dels Estats Units, on van enfocar un vaixell situat a 45 metres dels miralls. Els rajos de sol concentrats van fer un petit foc al vaixell, però es va extingir ràpidament. Van demostrar que, en un principi, aquest mite no és cert, però tractant-se d’Arquímedes no es pot descartar res.
Més informació
http://www.educared.net/PrimerasNoticias/hemero/2005/nov/cien/arquimedes/arquimedes.htm
http://www.elmundo.es/2005/10/25/ciencia/1878970.html
El setge de Siracusa
El soldat creuava la ciutat en busca de presoners. L’havien acabat de conquerir desprès de moltes penúries, i ja era hora de rendir comptes amb aquella gent. Va entrar dintre una casa on regnava un gran silenci, però no estava buida. A terra, envoltat de papers, hi havia un home vell amb barba blanca que no feia cas al soldat que acabava d’entrar. Estava enfeinat mirant els plànols que tenia davant i fent anotacions. El soldat, molest per la seva indiferència, va advertir de nou la seva presència, però el vell no li feia cas. Amb un atac d’ira, el soldat va agafar la seva espasa i … Continue reading
L’origen del bàsket
La Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred…
James Naismith era instructor d’esports a una escola de Springfield. Els hiverns eren molt freds en aquella ciutat, pel que fer educació física al pati era molt dur. Naismith no tenia més remei que fer activitats al gimnàs de l’escola. Volia mantenir en forma als seus alumnes, pel que volia crear un joc que combinés una sèrie de requisits: amb pilota, fàcil d’aprendre, que es pogués jugar a qualsevol lloc, que sempre s’ataqués, i que no fora agressiu. Amb aquestes bases, va inventar el bàsquet.
Naismith va anar millorant aquelles primeres idees, i va crear les primeres normes: equips de nou jugadors, no es pot tocar amb el peus, s’ha de botar si es vol avançar, la cistella serà petita. El primer partit d’aquell nou esport es va jugar el 20 de gener de 1892 al gimnàs d’aquella escola de Springfild. L’any 1984 es va introduir el tir lliure, i el 1987 es va reglamentar cinc jugadors per equip. L’any 1904 es van determinar les dimensions del camp. El bàsquet femení va començar l’any 1892 a la mateixa escola, quan Senda Berenson el va adaptar a les característiques de les noies.
Aquell esport es va difondre ràpidament per tot el món, sobretot als Estats Units, on a la dècada dels 40 es va fundar la NBA. El gran boom del bàsquet va sorgir a la dècada dels 80, quan van aparèixer jugadors com Magic Johnson, Larry Bird i, sobretot, Michael Jordan, que feien autèntiques meravelles amb aquella pilota.
El bàsquet és un esport molt espectacular i de vegades, també divertit, i si no t’ho creus, mira, mira…
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/hVVt5fWyJDg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
L’origen del bàsket
La Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred… Continue reading
L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini
El 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini…
Uns anys abans d’aquest episodi, el ministeri de defensa britànic va contractar a William Watson-Watt per obtenir una arma contra els avions alemanys a la Segona Guerra Mundial. La idea del ministeri era usar les recentment descobertes ones electromagnètiques per enviar-les contra els avions enemics a fi d’escalfar-los i matar al pilot de calor. Ben aviat se’n va adonar que aquella idea era impossible que es pogués dur a terme, ja que les ones electromagnètiques eren incapaces d’escalfar un planxa de metall.
Però de retruc va trobar una altra cosa que li va interessar força: el metall, quan rebia les ones, també n’emetia. Actuaven com un mirall reflector, com si retornessin d’on havien sortit. El que passava en realitat era que els metalls tenen uns electrons lliures sobre la seva superfície. Quan reben una ona electromagnètica, aquests electrons lliures comencen a bellugar-se, emeten també ones de la mateixa freqüència que poden ser captades per un receptor.
Aquest fet les feia força interessants per que podien detectar els avions a certa distància, molt abans que es poguessin veure a simple vista. Quan va tenir enllestit l’invent detector, va fer una demostració amb un avió de la RAF britànica. Efectivament, l’avió va ser detectat amb un aparell a una distància considerable, molt abans que es pogués veure a simple vista. L’experiment va ser un èxit, malgrat que Watt va fer trampa: va afegir una planxa de metall a l’avió per facilitar que es pogués detectar sense que ningú ho sabés.
El ministeri de defensa de seguida va posar detectors a les costes britàniques per captar els senyals dels avions alemanys. Aquests, quan van començar la invasió de l’illa per l’aire, s’estranyaven que els avions britànics els esperessin per on tenien previst passar. Desprès de descobrir què eren els radars, els alemanys el van aconseguir millorar i en van posar al nord d’Europa per controlar el trànsit aeri provinent de les illes britàniques.
Però els britànics tenien una darrera sorpresa amb aquests aparells. Sabien que els metalls eren detectats pels radars alemanys, pel que se’ls va ocorre llençar milers de tires d’alumini pel cel. Això va col·lapsar els radars que detectaven senyals per tot arreu. Els senyals dels bombarders també es detectaven, però quedaven dissimulats entre tanta senyal falsa. els caces alemanys no sabien on s’havien de dirigir, ja que per allí on passaven només veien trossos d’alumini caient del cel. Els avions britànics van arribar intactes a Hamburg, on van començar la destrossa.
L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini
El 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini… Continue reading
“Never was so much owed by so many to so few”
Aquesta frase, “mai tants han degut tant a tan pocs” la va pronunciar el primer ministre britànic Winston Churchil l’any 1940 quan van guanyar la batalla d’Anglaterra a la Segona Guerra Mundial sobre els alemanys. Els pocs als que fa referència són els pilots de la RAF, la Royal Air Force, l’aviació britànica que va fer front a la totpoderosa Luftwaffe alemanya.
A les guerres mai hi ha un guanyador, tots hi perden. Però no es pot negar que l’evolució de la tecnologia avança a passes de gegant quan hi ha conflictes. Els països en guerra inverteixen molts diners i gent capacitada en buscar eines per derrotar l’enemic, i el fet de tenir-les abans que ningú fa treballar als científics que, a base d’investigar molt, troben resultats que seran posteriorment aplicats a la vida quotidiana. L’aviació no va ser una excepció, i la flota aèria alemanya va ser fruit de molts fracassos fins convertir-se en una potent arma destructiva.
Un dels avions que formaven la Luftwaffe eren els Messerschmitt, d’un sol tripulant dotat d’un motor Daimler-Benz de 12 cilindres. La seva velocitat màxima era de 560 Km/h i podia volar a 10.000 metres amb una autonomia de vol de 700 Km. Eren avions que feien autèntiques destrosses per allà on passaven, fins que es van trobar amb un avions més petits i més manejables anomenats Spitfire.
Els Spitfire eren avions anglesos amb motor Rolls Royce capaços de volar a 600 Km/h. Eren segurament menys potents que els alemanys, però les necessitats angleses passaven per tenir una aviació menys pesada i manejable per poder fer front a avions que els hi costava més maniobrar a l’aire. Els alemany no s’esperaven que aquells petits caces els fessin perdre aquella batalla. Però la gran perícia dels pilots britànics al comandament dels Spitfire els va conduir a una victòria que en un principi semblava impossible.
Churchil no va poder deixar de mencionar a aquells homes que van saber usar una eina menys potent que l’alemanya. Es movien en un espai aeri més reduït, el que facilitava la maniobrabilitat dels seus avions, on als Messerchmitt els hi costava més fer-ho.