L’any 1962 un llibre va transvalsar la societat nord-americana: l’escriptora Rachel Carson escrivia “Primavera Silenciosa”. Denunciava l’abús de tractaments pesticides als camps Nord-americans amb conseqüències desastroses per al medi ambient i per a la salut de les persones. Va atacar a un dels pesticides amb més mal nom del món, el DDT, dient que provocava càncer. A conseqüència d’això, el govern Nord-americà va prohibir l’ús d’aquest insecticida. Però aquesta prohibició va anar molt més enllà i va ressuscitar un vell problema a països del Tercer Món on el DDT s’usava per combatre la malària.
La malària o paludisme és una infermetat provocada per un plasmodi, una mena de bactèria molt més gran i amb un nucli ben diferenciat. Aquest plasmodi destrueix els glòbuls vermells de la sang, produint anèmies, febres molt altes i, finalment, la mort. Però per poder anar d’un cos a un altre necessita un mitjà de transport: el mosquit. Aquest, quan pica un malalt de malària, s’emporta amb ell plasmodis, que són injectats a una persona sana quan aquest mosquit pica de nou. Aquesta malaltia estava molt estesa a països del Tercer Món on habiten tant el plasmodi com els mosquits que fan de transmissors. Els morts es podien comptar per milers. Però la solució va venir amb la fabricació d’un potent insecticida molt barat que podia combatre els mosquits per evitar la transmissió dels plasmodis: el DDT. La seva aplicació als llocs on hi havia malària va fer baixar la seva mortalitat de manera espectacular, fins arribar a la seva quasi eradicació.
Però el DDT no s’utilitzava només per combatre la malària. Agricultors Nord-americans van veure una gran arma contra les plagues del seu conreu, i el van utilitzar sense mesura. I aquí és quan entra Rachel Carson i el seu llibre. Va denunciar que molts ocells morien, els ous no creixien, els grills tampoc cantaven… era una Primavera silenciosa. Però el desencadenant per a la prohibició del DDT va ser l’augment de càncer de mama a la població atribuït, segons Carson, a l’ús del DDT. Deu anys desprès de denunciar-ho, el govern Nord-americà el prohibia. De retruc, els països on s’usava per combatre la malària també ho van fer. Els casos de paludisme van tornar a augmentar de forma espectacular i tornaven a estar com havien estat abans de l’ús del DDT. L’esperança de molta gent es va veure frustrada per aquella prohibició.
Han passat molts anys des de llavors, i encara no està demostrat que realment el DDT produís tots els efectes de Carson denunciava, sobretot el càncer de mama. És el principi de precaució: si no estàs segur de les conseqüències, millor no fer-ho. Però potser molta gent del Tercer Món preferiria conviure amb el risc incert de morir de càncer abans que veure com els seus fills moren als seus braços tremolant de febre per la picada d’un mosquit que no acaba d’entendre perquè ha guanyat una guerra que la tenia totalment perduda.
Carson va escriure el que va veure al seu voltant. Si hagués nascut a l’Àfrica, podria haver escrit un llibre amb el mateix nom, però en aquest cas molt probablement la Primavera silenciosa l’hagués protagonitzat el silenci dels somriures dels nens morts per la malària.
TV3 ha llençat una campanya per la Marató d’aquest any sobre “sempre reps més del que dónes” on en un curtmetratge s’explica que el pare d’Alexander Fleming va salvar de morir ofegat a Winston Churchil quan era jove. Com a recompensa, el pare de Churchil va pagar els estudis a Alexander que va esdevenir el descobridor de la penicilina. Anys més tard, Winston Churchil va caure malalt i, curiosament, la penicilina de Fleming va salvar de nou al primer ministre britànic. Però aquesta història podria ser falsa, ja que a cap de les biografies tant de Fleming com de Churchil surt aquesta anècdota.
