Category Archives: història

El gran error de Heisenberg

Werner Heisenberg va ser el director del programa Alemany per obtenir una bomba atòmica a la Segona Guerra mundial. Una de les decisions que va haver de prendre va ser la d’elegir el moderador de la bomba, el producte que frena els neutrons per a que puguin impactar sobre el nuclis d’urani amb més facilitat. Heisenberg dubtava entre dos productes: l’aigua pesada i el grafit. Una mala interpretació dels resultats dels experiments fets amb el grafit, el va desestimar com a moderador. Finalment, es va decidir per l’aigua pesada, i aquest va ser el seu gran error. Continue reading

Laika: el primer ésser viu en sortir a l’espai

L’any 1957 l’URSS va enviar a l’espai el seu primer satèl·lit, l’Sputnik 1, una esfera d’uns vint quilograms que acollia un transmissor. Un més desprès van enviar el primer ésser viu a l’espai: la gossa Laika, que aniria en la Sputnik 2.

La gossa deambulava pels carrers de Moscou i li van posar tres noms abans de quedar-se amb el definitiu: Kudryavka (rissadeta), Zhuchka (bitxet) i Limonchik (llimonet). Al final es va dir Laika, nom de la raça del gos.

En teoria, la cabina del Sputnik 2 proporcionava tot el que Laika necessitava per sobreviure, li subministraven aigua en forma de gelatina. També tenia espai suficient per ajeure’s o romandre incorporada. La gossa Laika estava encadenada per evitar que davant de l’absència de gravetat es posés a donar voltes.

L’URSS va dir als mitjans de comunicació  que Laika tornaria a la Terra, descendint a bord de la càpsula i més tard en paracaigudes, però després van admetre que no hi havia cap possibilitat que això hagués passat. La mentida té les potes molt curtes, i l’URSS en va anar dient una després d’una altra. De 10 dies orbitant fins que la gossa morís per falta d’oxigen o per eutanàsia en donar-li menjar enverinat, els rumors que només va sobreviure quatre dies es van estendre.

Més tard, en un congrés el 2002, Dimitri Malashenkov va reconèixer que Laika va morir de cinc a set hores després de l’enlairament, per la qual cosa només va poder orbitar quatre vegades la Terra. El motiu: estrès (va estar a 240 pulsacions per minut el triple de temps que l’esperat) o asfixia (el sistema tèrmic de la nau no funcionava correctament a causa de problemes a la nau i la càpsula).

El cable telegràfic transatlàntic

Des de que el codi Morse es va convertir en el llenguatge internacional de la telegrafia, la idea de comunicar Amèrica i Europa a través d’un cable submarí es va convertir en un objectiu prioritari.

L’any 1854 el financer nord-americà Cyrus Field, Samuel Morse i d’altres, van formar una companyia per promoure la idea d’un cable oceànic entre Terranova i Irlanda. Els governs nord-americà i britànic van proporcionar els vaixells, l’Agamemnon i el Niagara. El cable, amb aïllament i una coberta exterior de fils d’acer va ser fabricat a Londres i pesava una tona per milla. Dos mil cinc-centes milles del van ser carregades a parts iguals entre els dos vaixells, a causa que cap vaixell de l’època no era capaç d’acollir la longitud completa. Acompanyats per les fragates Leopard i Cyclops, els vaixells van arribar en la primera setmana d’agost al port irlandès de Valentia. Les operacions d’estesa del cable dutes a terme el 1857 van culminar sense èxit a causa que el cable va trencar a unes 300 milles de la costa irlandesa.

Cyrus Field va haver d’utilitzar tots els seus dots de persuasió perquè els seus companys directors acceptessin realitzar un altre intent. Els vaixells van salpar de Queenstown a mitjan juliol i el 29 es va realitzar l’entroncament dels cables enmig de l’Atlàntic i de nou els vaixells van navegar en direccions oposades. El 5 d’agost el Niagara va encallar un extrem del cable a Trinity Bay, Terranova i l’Agamemnon va assolir Valentia una hora més tard. Tan aviat com les connexions a les línees terrestres van ser realitzades, el primer missatge va ser enviat pels directors de la compañia a Londres als seus col·legues a Nova York; “Europa i America estan unides per telegrafia. Glòria a Déu en les altures i a la Terra pau als homes de bona voluntat“. Cyrus Field va ser rebut a Nova York amb focs artificials i redoblaments de campanes. Es van compondre poemes i balades i es va ballar la “Polka del Cable”. Les celebracions a Nova York van durar dues setmanes i van culminar amb una processó de torxes i focs artificials en l’ajuntament però un mes més tard, el cable va començar a fallar.

En 1864 Cyrus Field va tenir un cop de sort, dos rics inversors britànics van posar el capital i va ser posat en la seva disposició el Great Eastern, la “Meravella dels Mars”, cinc vegades més gran que qualsevol vaixell llavors a la superfície, era capaç de transportar el nou cable complet, el qual pesava 7000 tones. Les 2600 milles de cable podien ser esteses en una línea contínua des d’Irlanda a Terranova. Al mig de grans dificultats a causa d’averies, ruptures del cable, etc., i desprès de 12 anys des que es va començar aquesta gran aventura, el 7 de setembre de 1866 el viatge del Great Eastern va culminar amb un doble triomf en aconseguir reparar el cable antic i el nou, disposant-se de dos cables Atlàntics funcionant. Cyrus Field va tornar a la seva llar desprès d’haver creuat seixanta vegades l’Atlàntic fins a veure culminat el seu somni.

L’èxit del cable Atlàntic va comportar la ràpida expansió de la telegrafia submarina. El 1869 el Great Eastern va estendre 3000 milles de línea entre França i St. Pierre, illa francesa a prop de la costa de Terranova, i el 1873 i 74 dos més entre Valentia i Heart’s Content. El 1900 hi havia quinze cables a través de l’Atlàntic i pocs anys més tard Austràlia i Nova Zelanda van ser connectades al continent asiàtic i a Nord-america. Les millores tècniques i instrumentals van donar pas a l'”Operació Dúplex”, enviant missatges simultànis en direccions oposades, i més tard “Multiplexant”, enviant diversos missatges alhora.

Els cables eren sotmesos a sofrir averies per diversos motius, des de temporals al mar que afectaven en els extrems dels cables a la costa, pesquers d’arrossegament|ròssec i més rarament per canvis al llit marí o defectes de fabricació. Cap a 1870, els vaixells que tendien els cables havien evolucionat a ser també vaixells reparadors. Els vaixells reparadors eren generalment de 1500 a 2000 tones i de gran maniobrabilitat.

El cable telegràfic transatlàntic

Des de que el codi Morse es va convertir en el llenguatge internacional de la telegrafia, la idea de comunicar Amèrica i Europa a través d’un cable submarí es va convertir en un objectiu prioritari.

L’any 1854 el financer nord-americà Cyrus Field, Samuel Morse i d’altres, van formar una companyia per promoure la idea d’un cable oceànic entre Terranova i Irlanda. Els governs nord-americà i britànic van proporcionar els vaixells, l’Agamemnon i el Niagara. El cable, amb aïllament i una coberta exterior de fils d’acer va ser fabricat a Londres i pesava una tona per milla. Dos mil cinc-centes milles del van ser carregades a parts iguals entre els dos vaixells, a causa que cap vaixell de l’època no era capaç d’acollir la longitud completa. Acompanyats per les fragates Leopard i Cyclops, els vaixells van arribar en la primera setmana d’agost al port irlandès de Valentia. Les operacions d’estesa del cable dutes a terme el 1857 van culminar sense èxit a causa que el cable va trencar a unes 300 milles de la costa irlandesa. Continue reading

Butoh: la dansa que va sortir d’Hiroshima

El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d’alguns supervivents d’aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o “la dansa cap a la foscor”.

Alguns el classifiquen com un pas intermedi entre la dansa i el teatre. Un dels creadors del Butoh, Tatsumi Hijikata pensava que el seu art tenia el propòsit de recobrar el cos primigeni, “el cos que ens ha estat robat”. Hijikata i la seva obra homo eròtica Kinjiki (“Colors Prohibits”) van escandalitzar la comunitat artística nipona el 1959, la que llavors conreava formes occidentals de ball. El mateix Hijikata va presentar diverses obres considerades repulsives i que mai no s’havien vist al Japó de postguerra ni a cap altra part del món. En una d’elles ballava amb els ulls desorbitats, una faldilla rosada i un penis metàl·lic de grans proporcions lligat al seu pubis. Així Hijikata, junt amb l’altre fundador del Butoh cridat Kazuo Ohno van donar un tomb de 180 graus desenvolupant una representació única del cos en moviment, que va desafiar el convencional i que avui es coneix al món sencer.

La idea del Butoh és impactar a l’espectador, i ho aconsegueix amb cossos grisos seminus i moviments lents angoixants. No és fàcil entendre aquesta mena d’art, però res millor que comprovar-ho que amb un vídeo on es pot veure un exemple d’aquesta dansa.


Butoh: la dansa que va sortir d’Hiroshima

El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d’alguns supervivents d’aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o “la dansa cap a la foscor”. Continue reading

Kennedy i Greenpeace


El del discurs és John F. Kennedy, president nord-americà assassinat l’any 1963 a la ciutat de Dallas. El discurs parla sobre les conseqüències del canvi climàtic i que hem d’actuar per evitar l’escalfament del planeta. Però Kennedy mai va pronunciar aquestes paraules, forma part d’un muntatge fer per Greenpeace, una organització ecologista que està a favor de l’escalfament del planeta per culpa de l’home.

Greenpeace ha aprofitat un famós discurs d’aquest president fet a Berlín l’any 1963 titulat “I’m a Berliner” (jo soc berlinès) on donava suport a l’Alemanya occidental desprès de la construcció del mur de Berlín. Kennedy és un del presidents nord-americans més apreciat al seu país, sobretot arran del seu assassinat. No se sap si Kennedy hagués fet un discurs a favor del canvi climàtic, però fa 40 anys la preocupació dels científics no era precisament l’escalfament global, sinó tot el contrari: un possible refredament del planeta.

La manipulació de Greenpeace sembla seguir la norma de “la finalitat justifica els mitjans”, on per conscienciar a la gent utilitzen la imatge de tot un símbol que no se sap si realment el faria o no aquest discurs. Fins i tot pot confondre a molt gent de que realment sí va pronunciar aquestes paraules.

Per cert, aquí teniu el discurs original. Dura una mica més, però no deixa de ser el que Kennedy va dir realment

Kennedy i Greenpeace

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/e7lc2dlCYd8" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

El del discurs és John F. Kennedy, president nord-americà assassinat l’any 1963 a la ciutat de Dallas. El discurs parla sobre les conseqüències del canvi climàtic i que hem d’actuar per evitar l’escalfament del planeta. Però Kennedy mai va pronunciar aquestes paraules, forma part d’un muntatge fer per Greenpeace, una organització ecologista que està a favor de l’escalfament del planeta per culpa de l’home. Continue reading

Fleming, Churchill i TV3

FLEMING   –    CHURCHILL
TV3 ha llençat una campanya per la Marató d’aquest any sobre “sempre reps més del que dónes” on en un curtmetratge s’explica que el pare d’Alexander Fleming va salvar de morir ofegat a Winston Churchil quan era jove. Com a recompensa, el pare de Churchil va pagar els estudis a Alexander que va esdevenir el descobridor de la penicilina. Anys més tard, Winston Churchil va caure malalt i, curiosament, la penicilina de Fleming va salvar de nou al primer ministre britànic. Però aquesta història podria ser falsa, ja que a cap de les biografies tant de Fleming com de Churchil surt aquesta anècdota.

Es veu que des de 1999, circula per Internet aquesta història on s’explica que el pare de Fleming, un pobre granger, va salvar un dia d’ofegar-se el fill d’un noble i que aquest, en agraïment, li va pagar al seu fill Alexander els seus estudis de Medicina. Anys després, el fill del noble, Winston Churchill, sent ja Primer Ministre del Regne Unit, va emmalaltir greument de pulmonia i va ser salvat per Fleming, que li va administrar la Penicil·lina que havia descobert.

Altres versions diuen que va ser el propi Alexander que va salvar al jove Winston d’ofegar-se i, anys després, de la pulmonia, o bé, que Alexander va ajudar al pare de Churchill a treure el seu carruatge embussat al llot i això va motivar el seu desig de recompensar-lo amb una bona educació.

Sembla ser que aquesta història va aparèixer per primera vegada al 1950 en una publicació religiosa dels Estats Units, “Programes de Devoció per a Joves”, al capítol titulat “El Poder de la Bondat”, amb la versió del nen granger Fleming salvant al nen ric Churchill. Les autores, Alice Bays i Elizabeth Jones, simplement van inventar l’anècdota.

El biògraf oficial de Churchill, Sir Martin Gilbert, explica que Alexander Fleming era 7 anys menor que Churchill, per la qual cosa seria improbable que un nen de 10 anys, per posar un exemple, salvés un jove de 17. No hi ha cap notícia que Winston Churchill hagi estat a punt d’ofegar-se a Escòcia a cap edat.

Finalment, Churchill sí que va estar malalt de pulmonia el 1943, però va ser tractat pels seus metges, Lord Moran i el Doctor Bedford, amb Sulfonamida, no amb Penicil·lina.  Fleming no va ser present ni va ser consultat. Ell i Churchill no es van conèixer fins a alguns anys després.Com a dada addicional, l’educació mèdica d’Alexander Fleming va ser finançada amb una herència de 250 lliures esterlines que li va deixar un oncle recentment mort i no per un agraït Randolph Churchill.

El vídeo en qüestió és aquest. Està molt ben fet, tot sigui dit, però no deixa de tenir el dubte de la seva veracitat. Vosaltres mateixos, podeu seguir buscant i mirar si us creieu aquesta història o no.

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/odSIChDRoNE” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]