El sis d’agost de 1945 els nord-americans van fer caure una bomba atòmica a Hiroshima. Tres dies desprès en van fer caure una altra a Nagasaki. Aquests episodis tràgics de la Segona Guerra Mundial van fer rendir als japonesos devant els nordamericans. La obtenció d’aquestes dues bombes va estar ple d’entrebancs i es va portar en secret per part de les autoritats nord-americanes amb l’anomenat Projecte Manhattan.

Sis anys abans del llençament de la primera bomba, científics alemanys van aconsseguir dividir en dos un nucli d’urani obtenint una gran quantitat d’energia. Hitler va veure un gran potencial en aquest descobriment i va fer posar a treballar als físics per obtenir una bomba atòmica amb urani. Lise Meiter, cientifica jueva exiliada a Suècia que va estar treballant a Alemanya amb aquests científics, va mostrar la seva preocupació explicant-ho a altres científics també exiliarts als Estats Units. Ràpidament, van enviar una carta signada pel propi Einstein al president Rooselvet explicant la preocupació que els Alemanys estaven darrera una terrible arma encara mai concebuda. El president va posar en marxa un pla secret per obtenir abans que ningú aquella potent i misteriosa arma: el Projecte Manhattan. Es va construir una ciutat sencera a Los Alamos per albergar als científics, personal i familiars que treballaven en totes les fases del projecte.

Al cap d’aquest monumental projecte estava Robert Oppenheimer, que va reunir sota les seves ordres un nombrós grup de científics (físics, químics, enginyers). El primer pas era obtenir la suficient quantitat d’urani 235 per obtenir una reacció en cadena. Aquest isòtop d’urani és molt rar, i s’ha de concentrar per obtenir-ne una bona quantitat. Els isòtops es diferencien pel nombre de neutrons del nucli. Van tardar prop de 3 anys per aconsseguir 20 quilograms, el suficient per aquesta reacció. Amb aquest urani van fabricar la primera de les bombes (Little Boy) que va caura a Hiroshima.

D’altra banda, i sense voler, van obtenir un material nou a partir de l’urani 238: el plutoni. L’urani 238 és molt més abundant, però no és gens reactiu, pel que no servia per a la reacció en cadena, però a partir d’aquest s’obté plutoni, molt més reactiu inclòs que l’urani 235. Amb aquest plutoni van fer la segona bomba (Fat Man) que va caure a Nagasaki.

El resultat van ser més de 200.000 morts en les dues explosions, a part dels cremats i els irradiats per les radiacions. Aquesta força de la naturalesa mostrada per l’urani al dividir-se es va poder controlar, podent així construir una de les formes d’obtenir electricitat que més coneixem: les centrals nuclears.

El grup musical OMD va fer una cançó titulada “Enola Gay”. És la del següent vídeo.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/l4q1OUK32Rk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La fissió nuclear és el que utilitzen les centrals nuclears per fer electricitat. La primera persona que va acunyar aquest terme va ser Lise Meitner, una brillant científica perseguida i oblidada pel simple fet de ser dona i jueva.

Lise Meitner, tercera de 8 germans d’una família jueva, va entrar el 1901 a estudiar física a la universitat de Viena. L’any 1905 es va doctorar, i es va traslladar a Berlín, estudiant amb el químic Otto Hahn, amb el qual treballaria els següents 30 anys. Com que el director de l’Institut no permetia que cap dona treballés als laboratoris, va obligar a Meitner a treballar al soterrani.

En aquells temps, l’urani era l’element més pesant que es coneixia, i Hahn i Meitner es van interessar en obtenir-ne un de més pesant. Per fer-ho van començar a bombardejar els nuclis d’urani amb neutrons.

Però Hitler va arribar poder, i  molts científics jueus van ser perseguits, entre els que hi havia Albert Einstein, i van marxar d’Alemanya degut a aquesta persecució. Meitner també va haver de fugir, esperonada també pel poc suport rebut dels seus col·legues, inclòs el mateix Hahn. Meitner va marxar a Suècia, i des d’Estocolm va seguir en contacte amb Hahn tot i la creixent desconfiança que hi havia entre ells.

Meitner i Hahn van planificar un seguit d’experiments al laboratori de Hahn a Berlín el novembre de 1938, i que donarien lloc a les primeres evidències de la fissió nuclear. Hahn no entenia els resultats que obtenia dels experiments i va demanar ajuda a Meitner. A ella se li va ocórrer què passava realment: l’àtom d’urani s’havia trencat en dos per formar-ne dos de més petits (bari i criptó), expulsant gran quantitat de neutrons i energia.

Hahn va publicar el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner. El nebot de Meitner es va adonar de l’enorme potencial energètic d’una reacció en cadena de l’urani (semblant al que passa amb peces de dominó, que al tirar-ne una en cauen moltes). Aquest fet va despertar un gran interès al veure la possibilitat de fabricar una bomba atòmica.  Per evitar que els alemanys la fabriquessin primer, els nord-americans van treballar amb el Projecte Manhattan per ser els primers en aconseguir-ho.

L’any 1944, Otto Hahn va rebre el Premi Nobel de química pel descobriment de la fissió nuclear, i Lise Meitner es va quedar sense el reconeixement que, en opinió de molts científics, mereixia. El reconeixement a Lise Meitner va venir al posar a l’element 109 de la taula periòdica el nom de Meitneri en el seu honor.