l’IPCC és un grup de persones que està investigant la relació entre l’escalfament global del planeta i el CO2. Aquest grup, creat per la ONU, va tenir un origen més aviat fruit de l’aprofitament de dos successos que van succeir gairebé al mateix temps… Continue reading
L’autocar va sortir puntual de l’institut en direcció al coll de la Teixeta, on anirien a visitar un parc eòlic. Els de batxillerat estaven més pendents de les vacances que d’altra cosa, però aquella sortida ja els anava bé, tot sigui sortir de l’institut.
Finalment van arribar al parc i van contemplar majestuosos els aerogeneradors. Però hi havia una cosa que no entenien: estaven tots aturats a pesar que feia molt de vent.
– Això és per que si en fa massa es podrien espatllar.- va explicar el monitor de la visita – Doncs aquell d’allà està girant molt ràpid- va informar l’Albert.Al girar-se tots, van contemplar com un dels aerogeneradors girava molt de pressa fins que…
Els aerogeneradors són uns molins que generen electricitat a partir del moviment de les seves aspes. El seu funcionament és ben senzill: les aspes, en girar, fan moure uns engranatges situats al mateix eix. Aquest engranatges en fan moure uns altres, que a la vegada fan girar un alternador, que és l’encarregat de transformar aquest moviment de rotació en electricitat. Un alternador, bàsicament és un fil de coure que gira al voltant d’uns imans. Aquest moviment genera un camp magnètic que crea un corrent elèctric al fil de coure que gira.
Els aerogeneradors se situen a llocs on hi ha molt de vent, però això nio significa que funcionin sempre, sobretot quan hi ha ventades fortes. Les pales són molt pesades, i necessiten una quantitat mínima de vent que les faran girar.
Evidentment, quan més vent faci, millor, però tot té un límit. Si el vent és molt fort un mecanisme automàtic atura el moviment de les pales per que un excés de velocitat dintre el mecanisme d’engranatges el podria fer malbé. És per això, que en dies de vents molt forts, els aerogeneradors estan aturats.
Per cert, encara falta saber què li va passar a l’aerogenerador que girava tant ràpid…
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/b3olh5UWfL4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
L’autocar va sortir puntual de l’institut en direcció al coll de la Teixeta, on anirien a visitar un parc eòlic. Els de batxillerat estaven més pendents de les vacances que d’altra cosa, però aquella sortida ja els anava bé, tot sigui sortir de l’institut.
Finalment van arribar al parc i van contemplar majestuosos els aerogeneradors. Però hi havia una cosa que no entenien: estaven tots aturats a pesar que feia molt de vent.
– Això és per que si en fa massa es podrien espatllar.- va explicar el monitor de la visita – Doncs aquell d’allà està girant molt ràpid- va informar l’Albert.Al girar-se tots, van contemplar com un dels aerogeneradors girava molt de pressa fins que… Continue reading
La mina estava molt fosca, i Bart es va quedar atrapat dintre un pou. Quan es van assaventar, tot el poble es va posar a cavar un altre pou al costat per poder treure’l sa i estalvi. De sobte, el canari que havien baixat es va morir. Tots van pujar corrents esporuguits a la superfície.
Aquesta història va passar a un capítol de la sèrie els Simpsons: volent fer una broma, Bart es queda atrapat dintre un pou i no pot sortir. Però, què feia un canari dintre un pou?
El carbó mineral és un fòssil format per restes de plantes vegetals que van quedar enterrades dintre el que era un llac. Això va passar al període anomenat Carbonífer, d’aquí el nom de carbó. Altes pressions i temperatures i l’absència d’oxigen van crear el mineral. Depenent de l’altura a la que es troben, reben diferents noms: torba, lignit, hulla, antracita. Però també es va formar un gas format per metà i altres gasos que va quedar atrapat formant bosses entre les vetes de carbó. Aquest gas s’anomena grisú, i és el gran mal de cap dels miners. És altament inflamable, i quan queda alliberat, pot explotar amb una petita flama.
Els miners usaven làmpades de gas per poder il·luminar-se, pel que amb contacte amb el grisú explotava, produint morts i despreniments. El problema era que no podien saber quan sortia el gas mentre estaven picant, ja que el gas no fa cap tipus d’olor. Tenien un problema, i gros.
Les morts per grisú cada cop eren més comuns, i se’ls va ocórrer utilitzar canaris com a detectors de grisú. Els canaris són molt més sensibles que l’esser humà al gas, i amb una petita quantitat morien. Així que baixaven un canari amb ells i el posaven prop la zona on extreien carbó. Si el canari es moria, senyal que havien perforat una bossa de grisú i havien d’apagar les làmpades. Però a pesar dels canaris la gent seguia morint. El gas sortia de vegades amb tanta força que no eren a temps d’apartar-se per no a que no explotés.
La solució els va venir d’un inventor anglès l’any 1814. Un dia, els miners d’un poble escocès van demanar a George Stephenson que inventés una làmpada de seguretat. Stephenson va acceptar i s’hi va posar. Quan l’invent el va tenir llest, l’havien de provar. El que va fer va ser cobrir amb una tela metàl·lica soldada al cos de la làmpada. El metall és bon conductor, i l’escalfor de la làmpada es dissipava. Com que estava menys calenta, el gas ja no esclatava. Els miners, contents d’haver resolt el seu gran problema, li van donar mil lliures esterlines (uns dos mil euros), molts diners per aquella època.
George Stephenson també va tenir temps de guanyar un concurs per fer una locomotora de vapor per la primera via fèrria del món… però això ja és una altra història…
La mina estava molt fosca, i Bart es va quedar atrapat dintre un pou. Quan es van assaventar, tot el poble es va posar a cavar un altre pou al costat per poder treure’l sa i estalvi. De sobte, el canari que havien baixat es va morir. Tots van pujar corrents esporuguits a la superfície.
Aquesta història va passar a un capítol de la sèrie els Simpsons: volent fer una broma, Bart es queda atrapat dintre un pou i no pot sortir. Però, què feia un canari dintre un pou? Continue reading
Era un fred matí de febrer de 1944. El ferri estava creuant el llac Tinnsjo a Noruega amb la seva valuosa càrrega. Ningú esperava que passés res, ja que els alemanys ho tenien tot controlat i el transport es feia sota estrictes mesures de seguretat. Però va passar: a les 10:45, quan estaven a 400 metres de la costa, les bombes que ningú sabia que estaven col·locades van esclatar i van enfonsar el Ferri.
Per a que una bomba nuclear entri en una reacció en cadena, fa falta un element que freni els neutrons que provoquen la partició del nucli d’urani. Hi ha dos elements que ho poden fer: el grafit i l’aigua pesada. Els nord-americans van optar per usar grafit, mentre que els alemanys volien fer servir aigua pesada en una cursa a la Segona Guerra Mundial per veure qui seria el primer en aconseguir-ho. El lloc d’hidrogen, l’aigua pesada conté deuteri, que és un isòtop de l’hidrogen (té un neutron al seu nucli a diferència de l’hidrògen que no en té cap). Els aliats sabien on treien l’aigua pesada els alemanys, d’una fàbrica d’aigües de Noruega, i es van proposar que no arribés al seu destí per preparar la bomba.
La valuosa càrrega del Ferri era aigua pesada. Els aliats van aconseguir bombardejar la fàbrica situada a Noruega, però els alemanys la van fer funcionar de nou. Tornar-la a sabotejar era ja impossible, ja que els alemanys van prendre moltes mesures de seguretat. El ferri era la seva esperança. Per poder enviar l’aigua a Alemanya, el tren havia de creuar un llac per seguir per terra. Per poder sabotejar-lo, van confiar amb el noruec Knut Haukelid. La nit abans del sabotatge, Haukelid i dos paisans seus van entrar al port de Vemork i van pujar al Ferri sense problemes. Van posar les bombes, i van marxar sense cap tipus de contratemps.
Però el problema va sorgir aquella mateixa nit. El cap de Haukelid, Alf Larsen, estava a un sopar on hi havia un violinista que li va dir que l’endemà agafaria el ferri. Larsen va intentar d’impedir-ho, però no va ser possible. La mare d’un treballador del port també l’havia d’agafar, però com que la operació era secreta, van intentar de persuadir-los als dos per no agafar el ferri. Quan va esclatar, el violinista hi era dintre, però no la mare del treballador noruec que li va impedir que sortís de casa.
El final de la cursa per la bomba atòmica la van guanyar els nord-americans, que van fer gala del seu poder destructiu el dia 6 d’agost de 1945 a Hiroshima. Hi ha una pel·licula anomenada “Los heroes de Telemark” on es narra el sabotatge a la fàbrica d’aigües de Noruega per part dels aliats.
Era un fred matí de febrer de 1944. El ferri estava creuant el llac Tinnsjo a Noruega amb la seva valuosa càrrega. Ningú esperava que passés res, ja que els alemanys ho tenien tot controlat i el transport es feia sota estrictes mesures de seguretat. Però va passar: a les 10:45, quan estaven a 400 metres de la costa, les bombes que ningú sabia que estaven col·locades van esclatar i van enfonsar el Ferri. Continue reading
Les piles de combustible s’estan convertint en una de les alternatives més serioses per substituir als cotxes de gasolina i de gasoli. Una de les seves grans avantatges és que el que surt pel tub d’escapament és vapor d’aigua. Com és possible?
Les piles de combustible són unes cel·les dividides amb dues parts: a una hi ha l’hidrogen (H2) i a l’altra hi h l’oxigen (O2). Al mig d’aquestes cel·les hi ha una membrana. L’objectiu és fet passar l’hidrogen a la cel·la de l’oxigen. Per fer-ho, un catalitzador separa els components de l’hidrogen, o sigui, els protons que són positius i els electrons que són negatius. Els protons de l’hidrogen poden travessar la membrana que el separa de l’oxigen, però els electrons no ho poden fer. Per fer-los passar a l’altra banda, se’ls fa circular per uns cables de coure, produint electricitat. Aquest cable està connectat a un motor elèctric que es mou gràcies al pas dels electrons. El motor elèctric és el que fa moure al vehicle. Un cop han passat tots a la cel·la de l’oxigen, es recombinen formant vapor d’aigua que és el que surt pel tub d’escapament.
Aquesta energia és inesgotable, ja que l’hidrogen es pot obtenir des de moltes fonts: aigua, matèria orgànica, etc. Hi ha diverses tècniques per obtenir aquest H2, però encara estan una mica lluny de ser rendibles.
S’està especulant molt sobre quan sortiran aquests vehicles al mercat, però el més probable és que sigui d’aquí uns vint o trenta anys més o menys. Totes les cases comercials de vehicles ja disposen de prototips de piles d’hidrogen pensant en un futur no gaire llunyà on s’imposaran aquests vehicles. Si ara el problema de les ciutats és la contaminació pels gasos com el CO2, el CO i d’altres, que produeixen una boira de fum (anomenada SMOG), potser el problema dels vehicles de piles d’hidrogen serà una boira permanent però de vapor d’aigua, com si fóra Londres o Móra a l’hivern.
Actualment, les energies més rendibles en quant a obtenció d’electricitat són les tèrmiques i les nuclears. Les anomenades energies alternatives (hidràulica, eòlica, solar) són poc eficients i mont intermitents, ja que depenen de les condicions climatològiques per poder funcionar. Hi ha una alternativa on s’han abocat moltes esperances que és la fusió nuclear, que, a diferencia de les nuclears que actualment funcionen, no generen residus radioactius. És el que passa al sol: la escalfor que ens arriba són per la fusió. Serà com tenir un petit sol en miniatura a la Terra.
Les centrals nuclears que actualment estan en funcionament són de fissió. Aquesta tècnica consisteix en dividir àtoms d’urani per obtenir energia en forma de calor. A part d’aquesta calor, de la divisió surten neutrons que serveixen per seguir dividint altres àtoms d’urani en una reacció en cadena. Però encara surten més coses de la fissió: electrons disparats, protons i neutrons junts, energia en forma d’ones. Aquestes manifestacions s’anomenen radioactivitat. El que la fa espacialment perillosa és que actua com a petits projectils que poden impactar sobre les mateixes cèl·lules i produir desequilibris que poden conduir a un càncer. Per poder frenar la seva activitat es necessiten molts anys, i s’han d’emmagatzemar a llocs on sigui impossible que pugui sortir durant períodes llarguíssims.
En canvi, la fusió nuclear és tot en contrari: en la unió de dos elements per formar-ne un de més gran, alliberant una gran quantitat d’energia. Els elements que s’utilitzen per fer la unió són dos isòtops de l’hidrògen: el deuteri i el trití. Els isòtops són elements que tenen diferent nombre de neutrons al nucli, però mantenen el mateix nombre de protons. La unió del deuteri i del trití formen heli i desprèn molta energia. L’avantatge que té respecte la fusió és que la matèria primera per fer la reacció és inesgotable, i que pràcticament no es desprèn radioactivitat en aquest procés, el que la fa que sigui una gran esperança de futur per la crisi energètica.
Però aconseguir-ho no és gens fàcil: es necessita posar aquests elements en l’estat de plasma. En aquest estat els electrons estan lliures de l’atracció dels nuclis, pel que la fusió es pot dur a terme. Per poder aconseguir aquest plasma és necessari altíssimes temperatures, cosa que encara no és possible actualment. Per fer-ho possible, s’està duent a terme el projecte ITER, que és la construcció a França del primer reactor de fusió nuclear al món. L’estat de plasma es vol aconseguir amb un gran toroide (un donut, per entendre’ns) os amb uns potentíssims imans es vol obtenir unes pressions i temperatures suficientment altes per arribar a l’estat de plasma.
Encara falten molts anys d’investigacions per poder aconseguir-ho, però podria ser la gran solució per obtenir una energia neta i inesgotable.
Aquest video mostra la diferència entre la fissió i la fusió nuclear.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/9GrIDucBnkg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Les piles de combustible s’estan convertint en una de les alternatives més serioses per substituir als cotxes de gasolina i de gasoli. Una de les seves grans avantatges és que el que surt pel tub d’escapament és vapor d’aigua. Com és possible? Continue reading