Category Archives: fàbules

Las Vegas de Los Monegros

granscala.jpgAl desert de los Monegros, a la província de Saragossa, hi ha el projecte de construcció d’una gran complex a l’estil de Las Vegas dels Estat Units. La comparació no pot ser més encertada, ja que estarà situat a un desert i estarà alimentat per un gran canal provinent del riu Ebre. El projecte s’anomena Gran Scala, i ocuparà una superfície de 2.000 hectàrees de terreny, i inclourà camps de golf, 32 hotels, cinc parcs temàtics, un hipòdrom, casinos i una plaça de toros. Serà el complex d’oci i joc més gran d’Europa, on la inversió prevista triplica el pressupost anual de la Comunitat Autònoma de l’Aragó.

El propi govern d’Aragó està entusiasmat amb el projecte, però el gran problema que existeix en tot aquest afer és el gran consum d’aigua que això representa, i més si temin en compte la sequera que està patint el país. Aquest fet xoca bastant amb el fet que la ciutat de Saragossa acull aquests any una Exposició Universal on el tema central és ni més ni menys “Aigua i desenvolupament sostenible”.

L’altre problema surt amb el tema que molts agricultors de l’Aragó podrien perdre el privilegi de poder regar els seus camps si, en cas de manca d’aigua, s’hagi de fer servir per cobrir les necessitats de boca de la gran quantitat de gent que es pot allotjar al complex.

Aquest vídeo il·lustra com serà la Gran Scala, Las Vegas de los Monegros.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/6bbFGBCdMP0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

El Parkinson i la Wii

wii.jpgIngrid Bell està jugant amb la Wii. Ingrid Bell juga a bitlles llençant la bola virtual a través del comandament a distància. Ingrid Bell té 70 anys. Ingrid Bell té Parkinson…

Les video consoles es van idear per a l’oci. Però han trobat nous usos molt diferent per al seu propòsit inicial. La PS3 l’han adquirit moltes universitats per fer càlculs en els seus estudis, ja que són molt més ràpides que qualsevol ordinador. La Wii, en canvi, degut a la seva forma de jugar inalàmbrica, l’estan provant com a teràpia en malalts de Parkinson.

El Parkinson és una infermetat que afecta a una substància anomenada dopamina que produeixen les cèl·lules nervioses del cervell. Aquesta substància coordina els moviments del cos, pel que la no presència de la dopamina fa que els malalts de Parkinson no puguin controlar certs moviment del seu cos, com els braços o les mans. Fer tasques diàries senzilles resulten un gran problema degut a la falta de control de les extremitats dels malalts. Però ara, un centre mèdic nord-americà està fent una teràpia a malats de Parkinson amb la consola Wii per que facin exercicis de coordinació.

El joc Wii Sports és l’usat en aquesta teràpia. Ensenyen als pacients a fer exercicis de coordinació i d’equilibri jugant a bitlles, o donant cops a la raqueta de tenis amb el comandament a distància. Els primers resultats han donat una petita millora als pacients. Ingid Bell, una de les pacients de Parkinson , pot ara pujar escales tota sola quan fa sis mesos ho havia de fer ajudada del seu marit. Els resultats semblen esperançadors.

Per saber-ne més:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2005/09/parkinson/que_es.html

http://actualidad.terra.es/ciencia/articulo/wii_parkinson_consola_utilizada_estudio_2382245.htm

Les Centrals Nuclears de Tori

reaccionuclear.gifEl tren es dirigia a Florència amb la classe de batxillerat. l’Albert estava llegint  “Il Corriere della sera”. L’Albert no sabia italià, però al assemblar-se al català, anava entenent la majoria de coses. De sobte, es va espantar al llegir una notícia.

– Mireu que posa aquí!  “La ciutat de Turí s’ha fissionat al entrant-hi molta radiació elèctrica!!!”

L’Àlex, que sí sabia parlar italià, el va corregir de seguida:

– T’equivoques. Aquí posa: “La utilització del tori pot fissionar urani per generar calor i electricitat”

Les centrals nuclears utilitzen urani com a combustible, concretament un tipus anomenat U235. aquests U235 és poc abundant i es troba al mig de masses d’una altre isòtop d’urani no radioactiu: el U238. Al dividir-se l’U235,  genera calor que fa moure les turbines elèctriques. Apart de calor es desprèn radioactivitat i es genera un producte anomenat Plutoni, que es forma quan el  U238 absorbeix neutrons.  Però aquesta tendència pot canviar amb un nou combustible impensable ara fa uns  anys: el tori. 

El tori, Th, té un número atòmic de 90, dos menys que l’urani que en té 92. el tori té un isòtop anomenat tori 232, que significa que té 90 protons al nucli i la resta fins 232 són neutrons. Quan aquest tori absorbeix un nou neutró, dos dels neutrons es poden transformar en protons, pel que en lloc de 90 en passa a tenir 92, convertint-se amb urani, concretament urani 233. Aquest urani és el que realment es fissiona, obtenint calor per fer moure les turbines.Però hi ha una diferència d’aquest urani amb el U235: la radioactivitat és molt més baixa, i no s’obté plutoni al no haver tampoc urani 238. Altres avantatges que té l’ús del tori és que es molt abundant i no s’ha d’enriquir com l’urani 325. Un cop passat 30 anys, quan es desmantellin aquestes centrals, es redueix un 90% el volum de residus radioactius. 

El tori és molt més abundant que l’urani, però encara falten uns quant anys per veure aquest tipus de centrals perquè s’han de resoldre molts problemes, però obre la possibilitat d’obtenir electricitat d’una manera barata i menys perillosa. 

Més informació: 

http://www.dauvergne.com/spanish/pages/advantages.htm
http://www.thorium.tv/es/index.php
http://www.thorium.tv/es/torio_uranio/torio_uranio.php
http://www.thorium.tv/es/torio_reactor/torio_reactor.php 

El gel de l’Antàrtida

antartida2.jpgRecentment es va desprendre una enorme plataforma de gel a l’Antàrtida. Aquest plataforma, anomenada Wilkins, està situada a l’extrem occidental d’aquest continent. Tothom ho atribueix a l’escalfament global del planeta, i totes les televisions del món ho han mostrat com a prova irrefutable de que està passant al planeta. Però es veu que no és cert del tot.

L’any 1979 es va començar a calcular la superfície d’aquest continent amb satèl·lits. Això donava unes dades molt precises d’extensió de gel. Doncs bé, el passat mes de setembre, l’Antàrtida va batre un rècord d’extensió de gel dels de l’any 1979. El següent gràfic marca l’evolució de la extensió al llarg d’aquests anys.

antartida.jpg

El gràfic puja i baixa com dents de serra, però corresponen a l’estiu quan es gel es desglaça, i a l’hivern quan es torna a formar. Es pot veure que els pics de d’hivern cada cop són més alts, senyal que hi ha més gel.

Però, què li ha passat a la plataforma Wilkins per a que es desprengui? Dues coses: la primera és que el pes de gel ara és més gran al haver-ne més, i la segona és que ha sofert l’acció de corrents càlides que l’han escalfat i ha acabat caient. S’ha de dir que aquests corrents càlids són bastant habituals, i que no es poden atribuir al canvi climàtic.

El manifest de Heidelberg

terra.jpgL’any 1992 els científics es van reunir a Rio de Janeiro, al Brasil, per parlar sobre l’escalfament global del planeta. Es va determinar que la culpa d’aquest escalfament era l’home i les seves emissions de CO2, i que s’haurien de prendre mesures per reduir-les. Però un grup de científics i intel·lectuals es van preocupar per una posició molt radical de determinats grups ecologistes que volien prendre mesures dràstiques per salvar el planeta d’una mort anunciada. Es negaven a tot: nuclears, tèrmiques, fàbriques, i altres coses que estan en mans de l’home, sense cap fonament científic i frenant clarament el progrés.

Aquests científics van decidir llavors fer una manifest anomenat Manifest de Heidelberg, una declaració d’intencions per mostrar la seva preocupació d’aquestes mesures radicals i posar una mica de seny en tot aquest afer. Aquell primer manifest el van signar 425 persones, entre científics i intel·lectuals. Avui dia hi ha més de 4.000 signataris de 106 països que inclouen 72 Premis Nobel.

El manifest està dividit amb diversos punts, i ve a dir que no es pot frenar el progrés científic, i que ha de ser precisament la ciència la que té que resoldre els problemes de la humanitat i del planeta, amb solucions reals i demostrades científicament, i que no ens hem de deixar portar per catastrofismes apocalíptics sense estar demostrats. Malgrat aquest gran suport, ha rebut molt poc ressò dels diaris i televisions.  Els punts del manifest són aquests:

El manifest de Heidelberg

  • Nosaltres volem fer la nostra contribució total per a la preservació de la nostra herència comuna, La Terra.
  • Estem preocupats en les albors del segle 21, per l’aparició d’una ideologia irracional que s’oposa al progrés científic i industrial, i que impedeix el progrés econòmic i social.
  • Sostenim que un Estat Natural, algunes vegades idealitzat per moviments amb tendència a mirar cap al passat, no existeix i probablement mai no hagi existit des de la primera aparició de l’home en la biosfera, ja que la Humanitat ha progressat sempre dominant i transformant progressiva esmenti a la Naturalesa a les seves necessitats, i no al revés.
  • Subscrivim totalment els objectius d’una ecologia científica per a un univers els recursos del qual han de ser nventariats, han de monitorar-se i ser preservat.
  • Però també exigim que aquest inventari, monitoratge i preservació estiguin basats en criteris científics i no en preconceptes irracionals.
  • Fem èmfasi en el qual moltes activitats humanes essencials es realitzen manipulant substancies perilloses o en les seves proximitats, i que el progrés i el desenvolupament han involucrat sempre un control incrementat sobre forces hostils, per a benefici de la Humanitat.
  • Considerem, per tant, que l’ecologia Científica no és més que una extensió d’aquest progrés continuat en direcció d’una vida millorada de futures generacions.
  • Intentem fer valer la responsabilitat i deures de la Ciència cap a la Societat com un tot. Prevenim, tanmateix, les autoritats a càrrec de les destinacions|destins del nostre planeta en contra de decisions basades en arguments  seudocientífics, o informació falsa o sense rellevància.
  • Cridem l’atenció de tots cap a l’absoluta necessitat d’ajudar a què els països pobres assoleixin un nivell de  desenvolupament sostingut que sigui igual que la resta del planeta, protegint-los dels problemes i perills provinents de les nacions desenvolupades, i evitar el seu embolic en embolics d’obligacions irreals que comprometrien la seva independència i dignitat.
  • Els majors mals que sotgen a la nostra Terra són la ignorància i l’opressió, i no la Ciència, la Tecnologia i la Indústria, els instruments del qual, quan adequadament manejats, són eines indispensables d’un futur format per la Humanitat, per ella i per a ella mateixa, salvant els principals problemes com la Superpoblació, la Gana i les Malalties del Món.

El Sol: culpable o no?

sun.jpgLa Universitat de Lancaster ha desmentit en un estudi recent que el Sol sigui el culpable de l’escalfament global, tal com defensava el científic danès Henrik Svensmark en un estudi de ja fa uns anys. Segons ells, els rajos solars no han variat en aquests darrers 20 anys, pel que no poden haver influït en l’escalfament. Per altra banda, el laboratori britànic Rutherford-Appleton i el Centre Mundial de Radiacions Suís han arribat a demostrar el mateix. Han arribat a acusar a Svensmark  de manipular les dades que indicaven que el Sol sí influeix. Per tant, sembla que  la teoria dels rajos solars no tingui cap validesa, però la cosa no acaba aquí.

Un grup de científics universitaris i de la NASA han elaborat un estudi de la influència de les radiacions solars relacionades amb el riu Nil. Expliquen que les crescudes del riu al llarg de la història i les aurores boreals tenen relació. Les aurores mostren una major activitat solar, pel que a més activitat, més aurores. Tant les crescudes del riu Nil i les aurores boreals estan molt ben documentades pels historiadors, i es veu que han trobat una relació molt directa: a més creix el Nil, més aurores boreals i més activitat solar. Segons aquests científics, el riu Nil és un gran indicador climàtic, ja que està molt influenciat per les variacions climàtiques dels oceans Índic i Atlàntic: a més calor, més creix el riu. Ja tenim la relació entre les aurores i el creixement del riu. Aquest estudi, per tant, corrobora els estudis de Henrik Svensmark.

Qui té raó? Els estudis es contradiuen, hi ha dues tendències per explicar el mateix. Els que asseguren que la culpa del Sol van a buscar dades de fa molts anys, mil i dos mil anys abans, mentre que els que ho desmenteixen ho han fet agafant les dades dels darrers 20 anys. Potser és poc, però suficient? Menteixen els altres?

I tú, què en penses?

Per saber-ne més:

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=33872

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=31039 

http://www.astroseti.org/noticia_2770_Cambio_climatico_poderosa_influencia_del_Sol.htm

 

La presa de les tres Gorges

3gargantasclarin.jpgInundar 13 ciutats, 140 pobles i 1352 petites vil·les; més d’un milió de pagesos evacuats. Aquesta és la idea de la construcció de la presa més gran del món: la de les tres gorges al riu Yangtzé a la xina, el tercer riu més llarg del món darrera el Nil i l’Amazones. S’ha creat un llac de més de 600 Km de llarg, com la distància entre Barcelona i Madrid. Per construir-lo, han hagut de morir més de 100 obrers.

Controlar les aigües d’aquest riu sempre ha estat un somni dels emperadors xinesos. Durant l’època de pluges, el riu baixa amb molta força sortint de la seva llera i inundant les planes més baixes amb un balanç de pèrdues considerable. Les autoritats xineses han estimat que al llarg del segle XX han mort 300.000 persones degut a les inundacions del riu. La única solució és frenar-lo, i la millor forma de fer-ho era amb una presa per contenir les seves aigües i poder regular el cabal per protegir als més de 15 milions de persones que viuen als seus marges, molta gent.

Aquesta presa no ha estat lliure de polèmica per grups ecologistes, a l’advertir de l’impacte ambiental de la presa degut a la inundació de molts paratges verds i la eliminació d’ecosistemes sencers.

La presa disposa d’una enclusa capaç de manipular vaixells de fins 3.000 tones. Però la presa servirà per altres coses, com per fer electricitat aprofitant el salt d’aigua. Constarà de 32 turbines de 700 MW de potència cadascuna, generant 100 TeraWattshora a l’any, o el que és el mateix, 100 bilions Watthora, o sigui, 100 milions de milions de Wattshora al llarg de l’any. Molta energia.

Està previst que s’acabi la seva construcció l’any 2009. El següent vídeo mostra com serà un cop finalitzada.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nWHn3t6IglI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La teoria del pal d’Hoquei

plahoquei2.gifEl pal d’hoquei és un gràfic que mostra la variació de la temperatura global del planeta al llarg dels darrers 1000 anys. Aquest gràfic és gairebé pla amb petites fluctuacions al voltant dels 0ºC, excepte als darrers 100 anys, on creix de forma espectacular fins a 1ºC, adoptant una forma que recorda un pal d’hoquei. Això significa que la temperatura al mon ha crescut 1ºC els darrers 100 anys, cosa que no ha fet al llarg de 1000 anys. Aquest gràfic va ser elaborat per Michael Mann, autor d’un dels informes del IPCC (panell intergovernamental pel canvi climàtic de la ONU). Ràpidament, l’IPCC el va adoptar com a clau per determinar que l’home estava darrera d’aquets escalfament. Però un grup de científics s’ha posat a investigar aquest curiós gràfic, i han trobar tres grans errades.

El primer de tot és que, per elaborar-lo, es van usar els anells dels arbres de 22 llocs diferents. Els anells mesuren el ritme de creixement, a més calor, més gran és l’anell. Però això es pot mesurar al l’estiu, i no a l’hivern quan els arbres no creixen, pel que el registre de les temperatures a l’hivern no existeix. 22 llocs són molt pocs, i probablement si haguessin agafat altres llocs, possiblement sortiria una altra cosa. A més, els arbres representen un 15% de la superfície terrestre, la resta són oceans, i d’aquests llocs tampoc hi ha registres.

En segon lloc, s’ha obviat la enorme quantitat de literatura que existeix sobre el clima que hi ha hagut al llarg d’aquests mil anys. Un grup de científics de la universitat de Harvard ha revisat més de 250 d’aquests estudis científics relacionats amb el clima amb el mètode “peer-review” (es comparen les mateixes dades provinents de diferents fonts per comprovar la seva veracitat) i s’ha comprovat l’existència d’un gran període càlid a l’edat mitjana, entre els segles IX i XIV,  i una petita edat de gel al voltant de l’any 1.300.

I en tercer lloc, dos científics canadencs han detectat una errada en el model matemàtic per reproduir el gràfic. Han demostrat que el programa usava una seqüència de dades que sempre donaven la mateixa forma de pal d’hoquei, independentment de les dades que s’entressin. Si s’eliminava aquesta seqüència, curiosament el gràfic mostrava el període càlid a la edat mitjana i la petita edat de gel del 1.300, corroborant els resultats dels científics de Harvard.

Els dos gràfics següents mostren el mateix període de temps amb les variacions de temperatura segons el model pal d’hoquei, el de dalt, i el revisat per científics independents, el de sota. La diferència és notable.

palhokey.jpg

I tú, a qui et creus?

Si vols més informació, pots consultar els següents webs:

http://desdelos50omas.blogspot.com/2007/11/el-engao-del-calentamiento-global-ltimo.html
http://valdeperrillos.com/node/1099
http://www.mitosyfraudes.org/Calen/HockeyMk2.html
http://www.mitosyfraudes.org/Calen/Debacle.html
http://liberal-venezolano.net/blog/teoria_del_calentamiento_global_basada_e

l’IPCC, les nuclears, el carbó i el CO2

ipcc.gifl’IPCC és un grup de persones que està investigant la relació entre l’escalfament global del planeta i el CO2. Aquest grup, creat per la ONU, va tenir un origen més aviat fruit de l’aprofitament de dos successos que van succeir gairebé al mateix temps…

Als anys 70, la gran preocupació dels científics no era precisament l’escalfament global de la Terra, sino més aviat el contrari: el refredament global. Molts meteoròlegs sortien a la televisió mostrant com als pols hi havia cada com més gel, els hiverns eren més freds, i temien que la Terra entrés en una nova era glacial. Però llavors van passar dues coses que van canviar el panorama d’una forma espectacular.

A la dècada dels 80, el carbó s’usava per fer electricitat a les centrals tèrmiques. L’any 1984, els miners britànics van anar a la vaga per demanar millors condicions a la presidenta del país, Margaret Thatcher. La presidenta no volia cedir a les seves peticions, pel que s’havia de buscar una solució. Si no hi havia carbó, usarien petroli, però la Thatcher no volia dependre dels països àrabs que eren els que tenien la producció. La solució venia amb les centrals nuclears, però les pressions de grups ecologistes feien difícil la seva implantació. O cedien a les pressions dels miners, o havien d’esperar un miracle.

I el miracle va arribar amb una sobtada pujada de les temperatures al planeta. Un científic anomenat Bert Bolin va suggerir en un programa de televisió que les emissions de CO2 podrien estar darrera d’aquest escalfament global i que podrien anar a més si se n’emetia més a l’atmosfera. Aquesta innocent apreciació hagués passat de llarg en altres circumstàncies, però el govern britànic va trobar la solució als seus problemes: el carbó emet CO2 a l’atmosfera, el CO2 provoca l’escalfament del planeta, les centrals nuclears no emeten CO2, per tant, la solució és fer centrals nuclears.

Ràpidament, el govern britànic es va posar a treballar amb aquest assumpte, i va instar a
la ONU l’any 1988 a crear un grup d’experts que investiguessin si aquella suposició feta per aquell científic era certa. Es va crear l’IPCC. Les investigacions fetes per aquests científics van començar a apuntar que realment el CO2 provocava l’escalfament global de la Terra.

Al llarg d’aquests vint anys d’existència, l’IPCC ha intentat corroborar aquesta teoria amb més o menys fortuna, canviant els números a mesura que les investigacions avançaven. Dels 3 metres que havia de pujar el nivell del mar, han passat als 20 centímetres actuals.

Es diu que aquestes investigacions són imparcials, però hi ha gent que creu que les dades estan manipulades per afavorir els interessos dels països més desenvolupats. D’altra banda, sempre s’afirma que hi ha consens científic en les conclusions finals d’aquest grup d’expert, però això no és cert. Molts científics de renom no hi estan d’acord, fins i tot de n’han sortir de l’IPCC al discrepar dels resultats. D’entre aquests científics destaca Paul Reiter, de l’institut Pasteur, i una eminència en paludisme. Aquest científic va amenaçar a l’IPCC si no retiraven el seu nom d’un informe del que estava en total desacord, afirmant que ell mai havia verificat aquelles paraules. Finalment l’IPCC va retirar el seu nom.

El principi de precaució

cautionsign.gifAl laboratori de química de l’institut, Simó, Albert, Jaume i David estaven preparant un experiment. Jaume estava encaparrat en barrejar les dues solucions que havien preparat.

– No ho facis, no sabem que pot passar si ho barreges- va dir David.

– Això ha de canviar de color, si surt bé tindrem un excel·lent- defensava Jaume.

–  I si no surt explotarà el laboratori – va dir Simó.

– Va, deixem-ho córrer – va dir l’Albert-. prefereixo tenir el notable a sortir pels aires.

El que l’Albert vol aplicar és el principi de precaució, que diu que si no saps les conseqüències de fer alguna cosa, millor que no ho facis. Aquest principi, que sembla lògic i amb bon criteri, es pot convertir en un problema quan s’aplica a determinats programes de desenvolupament que queden frenats per la precaució al desconèixer l’abast de les seves conseqüències sense tenir en compte els possibles beneficis d’aquests programes.

Un d’aquest programes és la manipulació genètica de les plantes i animals. Aquests podrien ser una solució a les collites de països africans al obtenir plantes manipulades genèticament resistents a les sequeres, a les plagues i malalties, molt més productives i amb molt més valor nutritiu. També podrien criar bestiar que doni més carn  i més llet. Molts països han vist esperances amb aquests aliments, però el principi de precaució els impedeix el seu ús al ser aconsellats per determinades organitzacions que els diuen que les conseqüències poden ser desastroses, sense saber quines són exactament ni sense que hagin estat demostrades.

Una altre cas és el del canvi climàtic i les centrals tèrmiques de carbó. Resulta que l’Àfrica és ric amb aquest mineral, i fer centrals tèrmiques amb carbó per generar electricitat resulta econòmic per a ells. Però l’escalfament global del planeta degut al CO2 segons ha dictaminat l’ONU, fa que s’aconselli a aquests països a usar fonts d’energia que no emetin gasos, com les fotovoltaiques o eòliques. Aquestes fonts són molt més cares i la majoria de països africans no s’ho poden permetre. El principi de precaució no té en compte en aquest cas el beneficis que els africans tindrien si poguessin electrificar moltes poblacions amb els avantatges que això suposa: poder conservar aliments amb neveres, o no haver d’escalfar-se cremant llenya amb el perjudicial fum que es respira dintre les cases com es fa a molts poblats. En aquest cas, i tenint en compte els dictàmens de l’ONU, és preferible que aquests països no puguin créixer econòmicament a expenses de salvar el planeta d’un escalfament que no està demostrat que sigui per culpa del CO2.

Les plantes i animals modificats genèticament, i poder usar carbó per fer electricitat és coneix com el Somni Africà. Però tenen molts entrebancs per dur-los a terme, i entre ells, el principi de precaució.