Category Archives: fàbules

L’emperador i el rossinyol

La Tecnologia molts cops intenta imitar a la natura i quasi mai ho aconsegueix. Aquesta fàbula de Hans Cristian Andersen és un exemple.

Hi havia una vegada un emperador que cada nit sortia a la terrassa del seu palau a escoltar el cant d’un rossinyol. Era un cant molt melodiós que alegrava a l’emperador. Tothom coneixia aquesta afició pels cants dels ocells de l’emperador, i algú va pensar que el podia complaure.

Un dia, per l’aniversari de l’emperador, li van fer un regal molt especial. Es tractava d’un rossinyol mecànic. Quan el van posar en marxa, va emetre uns sons que imitava a la perfecció al rossinyol de debò. L’emperador n’estava encantat, ara podria escoltar un rossinyol sense haver d’esperar a la nit, ho podria fer quan volgués.

Dia rere dia, hora rere hora, el mecanisme nou de l’emperador no parava mai de sonar. De fet, va deixar d’acudir a la seva cita amb el rossinyol, ja no li feia falta per a res.

Un dia, l’emperador va sentir un criat que xiulava una cançó que li era molt familiar.
–         Què cantes, criat?- li va dir.
–         És la cançó del rossinyol mecànic, sa majestat- va contestar.
–         Com és que te la saps?
–         És que sempre canta la mateixa. Tota la cort se la sap.
–         Sabries cantar-me la cançó del rossinyol que venia cada nit?
–         Oh! Això és impossible. El rossinyol de debò cantava cada dia una melodia diferent.

Aquella nit, l’emperador va sortir a la terrassa, però el rossinyol no hi era. Va decidir marxar al veure que ja no el necessitava per a res al ser substituït per un mecanisme. L’emperador va avorrir l’aparell mecànic i va emmalaltir. El metges van dir que estava deprimit, que trobava a faltar alguna cosa. Van pensar que anant a buscar el rossinyol el curaria, i així ho van fer. Van enviar emissaris per tot l’imperi per trobar al rossinyol. I una nit, quan l’emperador estava més malalt que mai, el rossinyol va tornar i va cantar per al seu senyor. L’alegria de l’emperador va ser tant gran que es va recuperar de seguida.

El mecanisme el van trencar i va decidir tornar a la vella costum d’escoltar al seu rossinyol per les nits. L’alegria era doble, no només per escoltar una melodia diferent, si no per la emoció que sentia en l’espera que representava l’arribada de la nit. Al cap i a la fi, les coses bones es fan esperar… o no?

L’emperador i el rossinyol

rossinyol.jpgLa Tecnologia molts cops intenta imitar a la natura i quasi mai ho aconsegueix. Aquesta fàbula de Hans Cristian Andersen és un exemple.

Hi havia una vegada un emperador que cada nit sortia a la terrassa del seu palau a escoltar el cant d’un rossinyol. Era un cant molt melodiós que alegrava a l’emperador. Tothom coneixia aquesta afició pels cants dels ocells de l’emperador, i algú va pensar que el podia complaure. Continue reading

L’ascensor de 36 Km de llarg

Volen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics.

Els nanotubs de carboni són unes estructures hexagonals de carboni  lligades entre sí i enrotllades formant un tub. Aquest tub és molt petit, amb unes dimensions d’una milmilionèsima de metre, o sigui, un nanòmetre. D’aquí el seu nom. Aquestes estructures resulta que tenen dues grans característiques que les fan excepcionals: són molt lleugeres i tenen una resistència 100 vegades més gran que l’acer. El cable que tenen pensat fer serà d’aquest material.

Però no es tracta d’un material nou, existeix des de fa molt de temps. Fa poc s’ha descobert que les espases de Damasc, unes espases fabricades per les creuades al segle XVII, tenien nanotubs de carboni a la seva estructura. A la seva fabricació intervenia el carbó, i es veu que unes reaccions químiques en el procès de forja de les espases van crear aquest nanotubs sense que el que les fabricava en fora conscient.

Aquest vídeo et pot ajudar e entendre millor la idea.


Els escacs i el rei

Una llegenda explica una història sobre un rei a l’Índia que s’avorria molt a la cort. Tothom li portava jocs però cap el satisfeia. Un dia, un savi que va arribar a la cort li va ensenyar un joc que ningú havia vist mai: l’anomenava “escacs”.

El savi va ensenyar a jugar a escacs al rei que va quedar entusiasmat. Va aprendre de seguida a jugar, i va donar ordre als seus súbdits que també n’aprenguessin per poder jugar contra ell. El jocs es va fer molt popular i el rei va deixar d’avorrir-se. Del content que estava, va dir al savi que li demanés el que volgués com a recompensa.
–         Vull un gra de blat per la primesa casella del tauler d’escacs, el doble per la segona, el doble per la tercera, i així fins completar les 64 caselles del tauler.
–         El rei va riure pensant que demanava molt poc, però malgrat tot, va demanar que el satisfessin.

L’endemà, el tresorer del rei va entrar corrent a palau molt i molt preocupat.
–         Majestat!! No tenim prou blat a les sitges per satisfer al savi!!
–         Però… això és impossible!. N’ha d’haver de sobres, les sitges estan plenes!

El tresorer tenia raó. La primera casella té 1 gra, la segona, 2, la tercera 4, 8, 16, 32, 64, i així duplicant cada cop. La casella 10 té 512 grans; la 20, més de mig milió; la 30 més de 500 milions, la 40 un bilió, la 50 té 500 bilions, i la 64 té 10 milions de bilions de grans. En total sumen 19 trilions de grans (un 1 amb 18 zeros). Si un quilo de blat són uns 20.000 grans, la quantitat que fa falta per satisfer al savi és de 922 bilions de quilos, una quantitat extremadament alta.

S’explica que al savi el van fer primer ministre i que va assessorar al rei amb molta saviduria.

Què és l’LCH?

Imagina que circules amb un cotxe per una pista circular de 27 Km. Imagina que ho fas prop de la velocitat de la llum. Imagina que et trobes un cotxe de cara que va a la mateixa velocitat que tu. Ara imagina que en lloc de cotxes són protons. Això és l’accelerador de partícules més gran del mon.

El gran colisionador d’hadrons (LHC) és una instal·lació construïda a Suïssa per fer un dels experiments més cars de la història: recrear el Big Bang. És un tub cilíndric de 27 Km de circumferència a 100 metres sota terra per on faran circular protons a gran velocitat per fer-los colisionar. El que busquen és intentar fer miques els protons per veure de què estan fets. Es veu que hi ha una teoria que diu que tota la matèria de l’Univers està formada pe runa partícula anomenada Bosó de Higgs. Aquesta partícula va existir als pocs segons del Big Bang, l’explosió que va crear l’Univers. De seguida els bossons de Higgs es van unir per formar els hadrons (neutrons, protons i electrons). Mai s’han descobert, i creuen que amb aquest experiment ho aconseguiran.

Però la polèmica ha sortit de la boca d’uns quants científics que diuen que aquests impactes poden provocar petits forats negres que s’engoliria la Terra. Els científics del CERN, els que l’han construït, diuen que la probabilitat que això passi és molt remota i que no entranya cap risc per ningú. Des d’un punt de vista tecnològic, l’interessant de l’experiment és que per fer circular els protons per dintre el tub a una velocitat propera a la de la llum, aquest té que estar el més fred possible. Han aconseguit arribar al 271 graus sota zero, prop del zero absolut que és de 273 sota zero (no pot haver res més fred sota aquesta temperatura). Per accelerar-los s’usen uns potents electroimants que van desplaçant les partícules en tots dos sentits esperant que vagin colisionant.

Hi ha un curiòs “rap” que explica què és i com funciona:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/LZInlOGmCtU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Espanya 7 – França 59

Aquest és el nombre de centrals nuclears en funcionament a cada país. La diferència és tant gran perquè els francesos han apostat per les nuclears mentre que els espanyols ho volen fer per les energies alternatives. Dues de les propostes de l’actual govern espanyol són el tancament de les centrals nuclears i l’increment considerable de cotxes elèctrics. Malgrat ser dues mesures molt raonables, no deixen de ser contradictòries.

Els cotxes elèctric funcionen amb unes bateries que per carregar-les s’han d’endollar als endolls elèctrics. L’electricitat surt de les centrals elèctriques, la meitat de la qual surt de les nuclears. La resta s’obté de les tèrmiques, hidràuliques, eòliques, i d’altres de minoritàries. Les tèrmiques produeixen CO2 i altres gasos, pel que també són un problema. Les hidràuliques estan en hores baixes degut a la sequera del país, i les i les eòliques tenen un rendiment molt baix.
Actualment, la demanda a l’estiu d’electricitat supera la generació de les centrals elèctriques, pel que n’han d’anar a comprar a França que, irònicament, surt de les seves centrals nuclears. Les previsions del govern d’augmentar els cotxes elèctrics en un futur suposaria una demanda elèctrica tang gran, que s’haurien de fabricar dues centrals nuclears noves per poder abastir-les. Com que segurament això no passarà, s’haurà de comprar a França una quantitat d’electricitat que sortirà molt cara.

Les al.lucinacions del canvi climàtic

Un noi de 17 anys ha estat ingressat en un hospital de Melbourne, Australia, amb una al·lucinació neuròtica sobre el canvi climàtic. El noi creia que, a causa del canvi climàtic, el seu propi consum d’aigua podria portar en pocs dies la mort de milions de persones per l’esgotament de les reserves d’aigua al món. Al sentir-se culpable,  havia intentat deixar de beure’n.

Aquest efecte de la neurosi de l’escalfament global i el canvi climàtic s’està agreujat després que molts nens han vist el documental d’Al Gore, “Una Veritat Incomoda”, on  una junta d’educadors nord-americans han observat que els nens de primària tenen malsons relacionats a fi del món, i un comportament erràtic i problemàtic a l’escola. Van recomanar que el documental de Gore no fos mostrat als nens perquè no té l’esperit crític necessari per comprendre els límits de la ciència, on acaba la realitat i comença la fantasia i la propaganda política.

Per altra banda, un francès, Patrick Geryl, va deixar la seva feina a un laboratori d’una companyia d’olis. Havia estalviat suficients diners com perquè li durés fins al desembre del 2012. Segons ell, després d’aquesta data no ho necessitaria més ja que el món s’acabaria per culpa de l’escalfament global.

Geryl li va dir que no quedarà res, res de res, que s’hauria de començar una nova civilització des de zero. Geryl havia estudiat química des de molt jove i havia començat a preparar-se per a l’apocalipsi. Va fundar un grup de supervivència per a qui pensaven igual, entrenar-los per viure i sobreviure a la catàstrofe que ell sabia que estava arribant.

Quan Groenlàndia era verda

Es veu que Groenlàndia es desglaça, segons les darreres informacions. Aquest fenomen, però, no és nou. Aquest lloc ja va estar desglaçat no fa tant, uns 800 anys més o menys. De fet, el seu nom significa “Terra verda”, i va ser batejat així pels víkings.


Els víkings es van establir a Groenlàndia des dels anys 800 fins al 1200. Aquest període es coneix amb el nom de Període Càlid Medieval, caracteritzat per unes altes temperatures que permetien la navegació pels mars de l’Àrtic normalment glaçats. Aquest període coincideix amb una gran activitat solar, documentada amb les presència d’un major nombre de taques solars.

Al segle IX els Víkings buscaven noves terres d’expansió per a la seva creixent població. Primer van arribar a Islàndia, i van tirar més amunt fins trobar una gran extensió verda que els recordava el seu país natal, Noruega. El van batejar Green Land, terra verda: Groenlàndia. Van establir poblacions amb granges, ports, i cultivaven ordi per fer cervesa. L’any 1250 les temperatures van començar a baixar i els víkings van haver de marxar de Groenlàndia per tornar cap a Noruega. Els mars del nord es van gelar de nou.

Els canvis climàtics existeixen des de que el món és món, i la història demostra que Groenlàndia no ha estat sempre coberta de gel. El seu desglaç sembla una catàstrofe de grans dimensions, com si mai hagués passat. Potser els seus habitants podran tornar a conrear les terres glaçades i convertir-se en una gran potència. Diuen que mai plou a gust de tothom. Ara es podria dir que l’escalfament global no va malament a tothom…

Benvinguts al cicle 24

ciclesolar.jpgEl cicle solar és un període d’activitat magnètica que es va repetint periòdicament, i té que veure amb la complexa activitat termonuclear que sosté el Sol. Aquests cicles són teríodes de més o menys presència de taques, i va ser descobert el 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, quan estudiava l’evolució d’aquestes taques. El primer cicle va ser observat el 1755; a partir d’ell s’han continuat anotant fins a la nostra època, en la qual acabem d’iniciar el cicle 24.

El cicle solar té una durada mitjana d’11 anys, encara que s’han observat cicles curts de 9 anys i cicles llargs de fins 14. Un nou cicle comença quan apareixen les primeres taques solars, després d’un període d’absència de les mateixes. L’origen de les taques solars i la seva aparició cíclica va ser estudiat per primera vegada per George Ellery Hale. El 1908, va demostrar que les taques solars estan molt magnetitzades. L’aparició de taques solars (el cicle magnètic) és un dels factors, entre d’altres, que contribueix a les variacions de lluminositat del sol. El denominat cicle de Gleissberg va durar uns 80 anys. Aquest cicle va ser el responsable del mínim de Maunder, ocorregut entre 1645 i 1715, que sembla ser el causant de la coneguda com a petita edat de gel. A més, existeixen altres cicles de major durada, que no només involucren al sol sinó també als moviments de l’òrbita terrestre, que influeixen en el clima a una escala molt més gran. Així s’expliquen, per exemple, les grans glaciacions ocorregudes en el passat.

Segons l’opinió d’alguns científics, i en contra de les idees generalitzades sobre l’escalfament global de la terra, ens encaminem cap a una època de fred. L’efecte es podria notar ja en aquest cicle solar, el 24. En especial, a partir de 2030, entraríem en el mínim de Gleissberg corresponent, i el refredament global seria més notori. Aquests científics sostenen que l’escalfament a causa de l’efecte hivernacle és molt petit i de molta menor influència que els canvis en l’activitat solar.