Category Archives: Curiositats

L’efecte papallona

1 Reply

papallona.jpgL’any 1960, el meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera, intentant trobar un model matemàtic (un conjunt d’equacions) que permetés preveure, a partir de variables senzilles mitjançant simulacions d’ordinador, el comportament de grans masses d’aire. En definitiva, volia trobar un model que permetés fer prediccions climatològiques d’una forma segura. Però alguna cosa li va sortir malament…

Lorenz va realitzar diferents aproximacions fins que va aconseguir ajustar el model a la influència de tres variables que expressen com canvien la velocitat i la temperatura de l’aire al llarg del temps. El model es va concretar en tres equacions matemàtiques bastant simples, conegudes com el model de Lorenz.

Però Lorenz va rebre una gran sorpresa quan va observar que petites diferències en les dades de partida (una cosa aparentment tant simple com utilitzar 6 decimals enlloc de 3) portaven a grans diferències en les prediccions del model. De tal manera que qualsevol petita pertorbació, en les condicions inicials del sistema pot tenir una gran influència sobre el resultat final. Degut a això es fa molt difícil fer prediccions climatològiques a llarg plaç. Les dades que proporcionen les estacions meteorològiques tenen errors inevitables, encara que només sigui perquè hi ha un número limitat d’observatoris incapaços de cobrir tots els punts del planeta. I això fa que les prediccions es vagin desviant del comportament real del sistema.

Lorenz va intentar explicar aquesta idea mitjançant un exemple hipotètic. Va suggerir que imaginéssim a un meteoròleg que hagués aconseguit fer una predicció molt exacta del comportament de l’atmosfera, mitjançant càlculs molt precisos i a partir de dades molt exactes. Podria trobar-se una predicció totalment errònia per no haver tingut en compte l’aleteig d’una papallona en un altre costat del planeta. Aquest simple aleteig podria introduir pertorbacions al sistema que portessin a la predicció d’una tempesta a l’altra punta del món. D’aquí va sorgir el nom d’efecte papallona que, des de llavors, ha donat lloc a moltes variants i recreacions.

Per saber-ne més:
La Bella Teoria:  “El efecto mariposa, un atractor extraño”
Viquipèdia:  “L’efecte papallona”
Viquipèdia:  “La teoria del caos”
El Rincón de la Ciencia:  “El caos y la física”

L’efecte papallona

1 Reply

papallona.jpgL’any 1960, el meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera, intentant trobar un model matemàtic (un conjunt d’equacions) que permetés preveure, a partir de variables senzilles mitjançant simulacions d’ordinador, el comportament de grans masses d’aire. En definitiva, volia trobar un model que permetés fer prediccions climatològiques d’una forma segura. Però alguna cosa li va sortir malament… Continue reading →

L’origen de les tapes

1 Reply

tapes.jpgLa colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.
– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre. 
– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?
– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?
– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo…

Una tapa és qualsevol porció d’aliment sòlid que acompanya a una beguda. Les tapes s’han diversificat molt i s’han convertit en un dels reclams més populars dels bars. Els origen de les tapes són espanyols, però hi ha dues versions que expliquen aquest origen.

Un d’ells explica que les tapes van sorgir a principi del segle XX arran d’una anècdota que li va passar al rei Alfonso XIII quan estava amb una visita oficial per Cadis. Al passar per una venta del camí per descansar, li van portar una copa de xerès. Com que feia vent, el cambrer va posar una porció de pernil a sobre el got. Al preguntar-li al cambrer de perquè ho havia fet, li va explicar que havia “tapat” el got per a que no entrés sorra dintre. Al rei li va fer gràcia, i desprès de menjar-se el pernil i veure’s el xerès, en va demanar un altre amb una “tapa”.

Però la versió més estesa situa els seus orígens més enllà, al segle XIII, quan el rei Alfonso X el sabi, va disposar als cambrers dels mesons que, juntament amb el vi, servissin alguna cosa de menjar per evitar que el vi pugés ràpidament al cap. L’alcohol amb la panxa buida puja molt al cap, i la idea del rei era precisament evitar-ho amb les racions. Aquest menjar es posava amb un plat que “tapava” el got de vi per evitar que entressin mosques. El aquell temps, aquelles tapes consistien en pernil, embotits o formatge.

L’origen de les tapes

1 Reply

tapes.jpgLa colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.
– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre. 
– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?
– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?
– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo… Continue reading →

La pastanaga dels pilots de la RAF

3 Replies

pastanaga.jpgEl mercat estava ple de gent. Paco, Jaume i Xavi estaven comprant per al sopar de la colla d’aquella nit. Celebraven… bé, això és igual, la qüestió és fer un sopar, què més dóna. Teníen el cistell ple: pizzes, coca-coles,  xocolatines, i altres aliments igual de nutritius. Xavi es va aturar devant de la parada de verdures i va agafar pastanagues.

–          On vas amb això?- va dir Jaume.
–          La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.
–          Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?
–          Has vist mai un conill amb ulleres…?

Xavi no va mal encaminat, i de fet, algú va usar aquesta característica a la guerra. La pastanaga conté molta vitamina A, entre altres de les seves virtuts. Aquesta vitamina afavoreix a la vista, el que fa molt recomanable el seu consum. A la Segona Guerra Mundial, els britànics van inventar el Radar gràcies a Robert Watson-Watt. Aparells com aquest es van instal·lar a les costes britàniques per avisar de l’arribada de l’aviació alemanya. Aquests estaven desesperats al comprovar que sempre sabien per on atacaven, sobretot quan ho feien de nit. No sabien encara que era gràcies als electrons lliures de la carcassa dels seus avions que emetien ones electromagnètiques quan eren caçats per les ones enviades els radars. Aquests aparells simplement detectaven d’on venien aquesta ona rebotada, i era llavors quan podien enviar als caces britànics per fer fora als alemanys.

Però la intel·ligència britànica tenia por que els alemanys se n’enteressin d’aquest invent, pel que van decidir enviar titulars als diaris explicant que la detecció dels avions alemanys era gràcies a la gran vista dels pilots britànics deguda a que menjaven moltes pastanagues. Tot i que la pastanaga afavoreix la vista, no era cert que els pilots poguessin veure de nit, però aquella notícia va propiciar que la població mengés més pastanagues i es fes popular aquesta característica.

Els alemanys, per la seva banda, van estar despistats amb aquella notícia, i va ajudar a que detectessin els radars com als realment culpables de la detecció dels seus avions uns quants mesos més tard del que ho haurien d’haver fet.

La pastanaga dels pilots de la RAF

2 Replies

pastanaga.jpgEl mercat estava ple de gent. Paco, Jaume i Xavi estaven comprant per al sopar de la colla d’aquella nit. Celebraven… bé, això és igual, la qüestió és fer un sopar, què més dóna. Teníen el cistell ple: pizzes, coca-coles,  xocolatines, i altres aliments igual de nutritius. Xavi es va aturar devant de la parada de verdures i va agafar pastanagues.

–          On vas amb això?- va dir Jaume.
–          La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.
–          Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?
–          Has vist mai un conill amb ulleres…? Continue reading →

Origamis siderals

3 Replies

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme…

Un grup de científics japonesos encapçalats pel professor Shinichi Suzuki, de la Universitat de Tokio, està provant un avió de paper per llençar-lo des de l’Estació Espacial Internacional (ISS) per que torni planejant cap a la terra. Volen que un astronauta japonès que anirà a la ISS llenci 100 avions a l’espai a veure qui de tots arriba a terra.

L’equip de Suzuki està treballant amb un prototip dissenyat per l’Associació Japonesa d’aeroplans Origami, que són els que han dissenyat aquest avió especial, que té una retirada al transbordador espacial. Aquests avions estan tractats amb un compost que augmenta la seva resistència al calor. Fins ara han estat capaços de resistir vents de Mach 7 (set vegades la velocitat del so) i soportar temperatures de 300ºC, insuficients per al seu objectiu. Aquests científics japonesos estan convençuts de la utilitat d’aquest estrany experiment. Diuen que pot ajudar a inspirar el disseny de nous vehicles espacials més lleugers i molt més econòmics que els actuals. També pretenen que inspiri als nens a interessar-se per la ciència.

També tenen calculat on poden caure. Com que la majoria de la superfície terrestre és aigua, calculen que tan sols un 5% pugui tocar terra, dels que creuin l’atmosfera, per suposat. La ISS està a 400 Km orbitant sobre la superfície de la terra, i un vol amb èxit suposaria el major trajecte fet en la història dels avions de paper. De moment, encara no tenen cap sistema de detecció electrònic per rastrejar als avions, pel que s’han limitat a escriure als avions diversos missatges en diversos idiomes al paper demanant que si el troben, el torni al Japó. Aquest experiment, digne de guanyar un IgNobel, no deixa de ser interessant per a un futur en el disseny de les naus espacials del futur.

Origamis siderals

3 Replies

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme… Continue reading →

Tensió superficial: caminant sobre les aigües

1 Reply

sabater.jpgA la final van arribar Simó i l’Albert. El llançament de pedres al riu a veure quina rebota més havia estat molt renyida. Simó havia derrotat a les semifinals a Jaume, mentre que l’Albert s’havia desfet de Xavi amb una facilitat impressionant. El primer en llençar era l’Albert, que va optar per un llançament suau i molt tècnic: un… dos… tres… quatre… cinc… sis rebots fins caure al fons del riu. Simó ho tenia difícil, però havia preparat un llançament especial per aquella final. Va agafar la pedra i la va llançar amb molta força a sobre la superfície del riu: un… dos… tres… quatre rebots… i la pedra va fer cap a l’altra banda creuant tot el riu.

– He guanyat!!- va exclamar Simó.
– però que dius? La teva ha rebotat quatre vegades, la meva sis. He guanyat jo- va reclamar l’Albert.
– Però jo he arribat més lluny.
– Ets un trampós!

Aquella discussió va animar a la resta de la colla, on cadascú deia la seva. Tots menys un, Ignasi, que contemplava el riu embadalit. Es preguntava perquè les pedres podien rebotar sense caure a la primera dintre de l’aigua…

L’explicació que busca l’Ignasi és la tensió superficial. Una molècula d’aigua en estat líquid rep l’empenta de les que té al costat amb una força anomenada cohesió. Si aquesta molècula està al mig d’un got d’aigua, al estar envoltada d’aigua, es queda on és, ja que rep empentes per totes parts amb la mateixa força. Però una molècula situada a la superfície només empeny a les partícules que té a sota i al costat, i no amb les de l’aire que té a sobre. El resultat de tot això és que aquestes partícules tendeixen a tirar cap avall. Això fa que totes aquestes molècules s’ajuntin reduint la superfície en contacte amb l’aire. Doncs bé, si una pedra vol entrar dintre l’aigua, primer ha de separar les molècules de la superfície que estan més juntes del que ho haurien d’estar. Això és la tensió superficial. Si la pedra no pot trencar aquesta tensió, surt rebotada, fins que ho aconsegueix i llavors és quan es pot enfonsar.

Això explica també perquè les gotes són rodones: tota superfície s’ajunta cap a dintre formant una esfera. També explica perquè si et tires de panxa a una piscina, et fas mal: perquè el teu cos impacta contra una superfície comprimida i la trenca quan la toques per acabar enfonsant-te.

Hi ha animals que aprofiten aquesta propietat per caminar a sobre l’aigua. Els sabaters són uns insectes que poden posar-se sobre l’aigua sense enfonsar-se degut a que no trenquen la tensió superficial de l’aigua. Un altre cas més divertit és el del següent vídeo. Segur que entendràs perquè no s’enfonsa…

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/x4EL8Bo5Y-Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Tensió superficial: caminant sobre les aigües

1 Reply

sabater.jpgA la final van arribar Simó i l’Albert. El llançament de pedres al riu a veure quina rebota més havia estat molt renyida. Simó havia derrotat a les semifinals a Jaume, mentre que l’Albert s’havia desfet de Xavi amb una facilitat impressionant. El primer en llençar era l’Albert, que va optar per un llançament suau i molt tècnic: un… dos… tres… quatre… cinc… sis rebots fins caure al fons del riu. Simó ho tenia difícil, però havia preparat un llançament especial per aquella final. Va agafar la pedra i la va llançar amb molta força a sobre la superfície del riu: un… dos… tres… quatre rebots… i la pedra va fer cap a l’altra banda creuant tot el riu.

– He guanyat!!- va exclamar Simó.
– però que dius? La teva ha rebotat quatre vegades, la meva sis. He guanyat jo- va reclamar l’Albert.
– Però jo he arribat més lluny.
– Ets un trampós!

Aquella discussió va animar a la resta de la colla, on cadascú deia la seva. Tots menys un, Ignasi, que contemplava el riu embadalit. Es preguntava perquè les pedres podien rebotar sense caure a la primera dintre de l’aigua… Continue reading →