Category Archives: Curiositats

Els números del joc dels darts

dards.jpgEl joc de dards té una distribució dels números a la diana que aparentment no té cap sentit, però sí que el té. Aquesta distribució està feta per afavorir als que realment tenen punteria. La persona que va fer aquesta estructura va ser Brian Gamlin.
Gamlin era fuster al comtat de Lancashire, Anglaterra i la primera idea sobre això sorgeix per l’any 1896. Va morir el 1903 abans que ell pogués patentar la idea. Aquesta indústria té el seu origen al nord d’Anglaterra, i va ser un passatemps amb gran expansió a partir dels anys vint cap a endavant. La raó de produir dianes al país era vendre-les a persones de les zones pròximes, la qual cosa ajudava al suport de les diferents famílies que s’hi dedicaven, ja que tot es feia d’una manera artesanal i els principals clients eren els amos de les diferents tavernes.

L’enumeració d’una diana estàndard es dissenya a fi de reduir la incidència dels llançaments afortunats i reduir la possibilitat al màxim que un jugador amb menor punteria pugui obtenir major puntuació que un altre amb millor punteria. La col·locació de números petits al costat dels números grans, per exemple 1 i 5 al costat de 20, 3 i 2 al costat de 17, 4 i 1 al costat de 18, castiguen la poca punteria. Així, si tires per a la zona del 20, la penalització per a la poca punteria és aconseguir 5 o 1 punts per cada dard.

La sincronització de Huygens

rellotge.jpgUn dia qualsevol del segle XVIII, el físic Christiaan Huygens estava a casa seva amb grip. Avorrit, es va dedicar a observa els dos rellotges de paret que ell mateix havia fabricat quan se’n va adonar d’un fenomen molt curiós: els pèndols dels dos rellotges anaven sincronitzats. Allò era impossible que pogués passar, dos pèndols mai poden anar sincronitzats tanta estona seguida. Llavors s’hi va fixar amb la paret…´

 Si vols entendre què li va passar a Huygens observa el següent vídeo. 

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/W1TMZASCR-I" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

Huygens s’hi va fixar amb que tots dos rellotges estaven pegats a la mateixa paret. En va treure un i de seguida es van desincronitzar. El va tornar a posar a la paret, i al cap de poca estona tornava a estar amb sincronia amb l’altre. Això és degut a que la paret agafa les vibracions produïdes per un dels pènduls i el transmet a l’altre, i a l’inrevés. La conseqüència d’això és que s’acoblen totes dues vibracions i tots dos acaben amb la mateixa freqüència dictaminada per la pròpia paret. Amb els metrònoms del vídeo passa el mateix: la vibració de tots cinc la recull la fusta que comença a oscil·lar amb varies freqüències, fins que en troba una, que és quan tots cinc ja estan sincronitzats.

Però no tan sols hi ha sincronització amb les màquines, sinó amb la pròpia naturalesa humana. Quan acaba un concert a l’òpera, la gent aplaudeix. Cadascú ho fa amb una freqüència diferent, però al cap d’una bona estona aplaudint, es van acoblant fins obtenir uns aplaudiments que acaben sent unes palmes. 

Hi ha una branca de la física que s’hi dedica especialment a aquests casos: la teoria dels oscil·ladors acoblats, que estudia fenòmens com l’acoblament de parells d’electrons, o el llum làser, que no és més que trilions d’electrons oscil·lant a una mateixa freqüència, o perquè la lluna orbitant al voltant la terra mostra sempre la mateixa cara.

La sincronització de Huygens

rellotge.jpgUn dia qualsevol del segle XVIII, el físic Christiaan Huygens estava a casa seva amb grip. Avorrit, es va dedicar a observa els dos rellotges de paret que ell mateix havia fabricat quan se’n va adonar d’un fenomen molt curiós: els pèndols dels dos rellotges anaven sincronitzats. Allò era impossible que pogués passar, dos pèndols mai poden anar sincronitzats tanta estona seguida. Llavors s’hi va fixar amb la paret…´

 Si vols entendre què li va passar a Huygens observa el següent vídeo. 

Continue reading

La importància de les comes

popeye.jpgS’explica que al rei Carles V li va arribar una sentencia que deia: «Perdón imposible, que cumpla su condena». El rei, que aquell dia estava magnànim, va decidir canviar la coma de lloc: «Perdón, imposible que cumpla su condena». El presoner se’n va lliurar sense qui ningú se n’adonés. Als espinacs els hi va passar alguna cosa semblant: una coma els va fer molt forts…

Els espinacs (Spinacia oleracea) és una planta de la que s’aprofiten les fulles per menjar. És ben conegut de tothom la seva fama de ser riques amb ferro, popularitzat sobretot pel dibuixos animats de Popeye. Però aquesta fama és falsa i infundada per un error tipogràfic.

L’errada la va cometre el científic E. Von Wolf l’any 1870 quan va corre una coma de lloc al copiar la dada correcta del ferro que contenia una mostra d’espinacs, apareixent un número 10 vegades més alt del que tenia realment. L’any 1930 els dibuixants Dave i Max Fleischer van crear el personatge de Popeye, atribuint-li poders sobrenaturals quan prenia una llauna d’espinacs degut a la gran quantitat de ferro que suposadament contenia.

Va ser a la dècada dels anys 30 quan un grup de científics alemanys se’n van adonar de l’error de Wolf, i van decidir explicar la veritat. Però el mal ja estava fet, i Popeye i els seus espinacs eren molt més creïbles que un grup de senyors amb bata blanca anomenats científics.

La importància de les comes

popeye.jpgS’explica que al rei Carles V li va arribar una sentencia que deia: «Perdón imposible, que cumpla su condena». El rei, que aquell dia estava magnànim, va decidir canviar la coma de lloc: «Perdón, imposible que cumpla su condena». El presoner se’n va lliurar sense qui ningú se n’adonés. Als espinacs els hi va passar alguna cosa semblant: una coma els va fer molt forts… Continue reading

Pareidolia: veure el que no és

caracydonia.jpgLa foto del costat va ser presa per la sonda espacial Víking I l’any 1976 quan orbitava sobre el planeta Mart. Es coneix com la cara de Cydonia, la regió de Mart on es va fer la foto. Al veure-la, molta gent va especular en que es tractava de la resta d’una antiga civilització marciana. La primera impressió realment és la d’una cara, però en realitat no ho és. Anys després, altres sondes amb aparells més sofisticats van descobrir que es tractava d’una simple muntanya. Aquest fenomen d’associar imatges a objectes rep el nom de pareidolia.

La pareidolia és un fenomen psicològic que ens passa a la majoria de nosaltres i que consisteix en reconèixer una imatge, una cara per exemple, on no la hi ha realment. La paraula pareidolia prové del grec “eidolon” (imatge) i “par” (semblança). Una de les pareidolies més comuns és quan es mira passar els núvols, on van apareixent i desapareixent contínuament cares i figures.

A la següent pàgina web en trobaràs unes quantes, i al vídeo de sota també.

http://xenmate.blogspot.com/search/label/pareidolia

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/W7_co5cdV1c" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Pareidolia: veure el que no és

caracydonia.jpgLa foto del costat va ser presa per la sonda espacial Víking I l’any 1976 quan orbitava sobre el planeta Mart. Es coneix com la cara de Cydonia, la regió de Mart on es va fer la foto. Al veure-la, molta gent va especular en que es tractava de la resta d’una antiga civilització marciana. La primera impressió realment és la d’una cara, però en realitat no ho és. Anys després, altres sondes amb aparells més sofisticats van descobrir que es tractava d’una simple muntanya. Aquest fenomen d’associar imatges a objectes rep el nom de pareidolia.

Continue reading

L’origen del bàsket

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred…

James Naismith era instructor d’esports a una escola de Springfield. Els hiverns eren  molt freds en aquella ciutat, pel que fer educació física al pati era molt dur. Naismith no tenia més remei que fer activitats al gimnàs de l’escola. Volia mantenir en forma als seus alumnes, pel que volia crear un joc que combinés una sèrie de requisits: amb pilota, fàcil d’aprendre, que es pogués jugar a qualsevol lloc, que sempre s’ataqués, i que no fora agressiu. Amb aquestes bases, va inventar el bàsquet.

Naismith va anar millorant aquelles primeres idees, i va crear les primeres normes: equips de nou jugadors, no es pot tocar amb el peus, s’ha de botar si es vol avançar, la cistella serà petita. El primer partit d’aquell nou esport es va jugar el 20 de gener de 1892 al gimnàs d’aquella escola de Springfild. L’any 1984 es va introduir el tir lliure, i el 1987 es va reglamentar cinc jugadors per equip. L’any 1904 es van determinar les dimensions del camp. El bàsquet femení va començar l’any 1892 a la mateixa escola, quan Senda Berenson el va adaptar a les característiques de les noies.

Aquell esport es va difondre ràpidament per tot el món, sobretot als Estats Units, on a la dècada dels 40 es va fundar la NBA. El gran boom del bàsquet va sorgir a la dècada dels 80, quan van aparèixer jugadors com Magic Johnson, Larry Bird i, sobretot, Michael Jordan, que feien autèntiques meravelles amb aquella pilota.

El bàsquet és un esport molt espectacular i de vegades, també divertit, i si no t’ho creus, mira, mira…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/hVVt5fWyJDg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’origen del bàsket

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred… Continue reading