Category Archives: Curiositats

L’edifici dels pilars centrals

citicorp.jpgA Nova York van construir un gratacels a sobre d’una petita església. Degut a la situació d’aquest edifici, la Torre Citicorp, significava que els pilars de la torre haurien de ser ubicats al mig de cada una dels seus costats i no a les cantonades de l’edifici, situació que constituiria una gesta d’enginyeria sense precedents. Però algú se’n va adonar que aquella estructura tenia problemes…

Un any després de finalitzada la construcció de l’edifici, un estudiant d’enginyeria es va posar en contacte amb William J. LeMessurier, enginyer del projecte, per demanar-li que li expliqués algunes qüestions referents a la peculiar estructura de l’edifici. El professor de l’estudiant no les hi havia pogut resoldre perquè no estava d’acord amb el disseny elegit i considerava que d’alguna manera era erroni. Després d’aquesta conversa i després de realitzar alguns càlculs LeMessurier es va adonar que l’edifici estava en excés a la mercè del clima: simplement cauria si arribava una ràfega de vent de 112 km/h per qualsevol de les seves quatre cantonades.

LeMessurier creia que hi havia un greu perill, raó per la qual va decidir contactar a Alan Davenport, canadenc que havia servit com a consultor en el disseny de l’edifici.  Davenport, qui havia conduït originalment les proves de vents en túnels, les va realitzar novament usant nous càlculs en els quals es consideraven vents forts i el canvi de les soldadures. Sense alertar del perill la població, secretament durant la nit i al llarg de diverses setmanes just abans de la temporada d’huracans, es van soldar reforços d’acer en les unions de l’estructura d’acer de l’edifici, la qual cosa se suposa que va resoldre el problema afegint un plus de seguretat més enllà de l’exigit.

L’edifici dels pilars centrals

citicorp.jpgA Nova York van construir un gratacels a sobre d’una petita església. Degut a la situació d’aquest edifici, la Torre Citicorp, significava que els pilars de la torre haurien de ser ubicats al mig de cada una dels seus costats i no a les cantonades de l’edifici, situació que constituiria una gesta d’enginyeria sense precedents. Però algú se’n va adonar que aquella estructura tenia problemes… Continue reading

L’experiment més llarg del món

partnell.jpgL’any 1927, el professor Thomas Parnell volia demostrar que moltes substàncies que semblen sòlides en realitat són líquids molt viscosos. Parnell va agafar una mostra d’un àmbar i el va posar sobre un embut tancat per deixar-lo reposar. Al cap de 3 anys van trencar l’embut per veure com gotejava. Al moment de trencar-lo no van veure caure cap gota, pel que va haver d’esperar… vuit anys per veure la primera. L’experiment encara dura, i fins a dia d’avui han caigut un total de vuit gotes.

·  1ra gota: desembre 1938
·  2na gota: febrer 1947
·  3ra gota: abril 1954
·  4ta gota: maig 1962
·  5na gota: agost 1970
·  6na gota: abril 1979
·  7na gota: juliol 1988
·  8na gota: novembre 2000

Aquest experiment consta al Llibre Guinness de los Records com el més llarg del món en funcionament. Actualment el professor John Mainstone és l’encarregat de vigilar l’experiment. L’octubre de 2005, Mainstone i el difunt Thomas Parnell es van adjudicar el Premi Ig Nobel en Física, un parodia del Premi Nobel, per aquest curiós experiment. Fins a la data d’avui, ningú no ha estat testimoni de com cau una gota.

 

L’experiment més llarg del món

partnell.jpgL’any 1927, el professor Thomas Parnell volia demostrar que moltes substàncies que semblen sòlides en realitat són líquids molt viscosos. Parnell va agafar una mostra d’un àmbar i el va posar sobre un embut tancat per deixar-lo reposar. Al cap de 3 anys van trencar l’embut per veure com gotejava. Al moment de trencar-lo no van veure caure cap gota, pel que va haver d’esperar… vuit anys per veure la primera. L’experiment encara dura, i fins a dia d’avui han caigut un total de vuit gotes.

Continue reading

Mecanismes

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/eJORvDOTPvA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La tecnologia i l’art s’han ajuntat per fer aquest anunci. Els elements que surten són les peces d’un cotxe. Sabries identificar-les? Segueix llegint i ho trobaràs…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/3KkwoE069fY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Els eructes de les vaques

vaca_pensant.jpgNo és broma: científics australians han creat una herba per a que les vaques no eructin. La idea d’aquests científics és reduir les emissions del gas metà (CH4) que eructen les vaques per reduir l’efecte hivernacle.

Segons ha comptabilitzat el grup d’experts del IPCC, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic, el metà representa el 15% de la contribució humana a l’escalfament global, incloent a les vaques. S’estima que una sola vaca pot produït 700 litres de metà al dia, i que el 3% de les emissions de gas hivernacle de la Gran Bretanya està produït per totes les vaques del país.

Les vaques, com tots els remugants, tenen quatre estomacs per digerir l’herba. El metà el produeix la flora microbiana del seu sistema digestiu quan digereix herba. Aquests microbis descomponen la cel·lulosa generant metà que les vaques eructen. Aquesta herba “anti-eructes”, la Gramina, és més digerible i no és necessari tanta descomposició per part dels microorganismes, generant menys metà.

Tampoc és broma: un científic va suggerir que per reduir les emissions de metà per part de les vaques era no menjar carn de vaquí ni llet de vaca.

Més informació: desenvolupament herba anti-eructes

L’anècdota de l’edifici i el baròmetre

niels_bohr.jpgUn gran físic anomenat Ernest Rutherford, que va ser premi Nobel de química l’any 1908, explicava la següent anècdota:

Fa algun temps, vaig rebre la trucada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava que la seva resposta era correcta. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser elegit jo. Vaig llegir la pregunta de l’examen: “Demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”.

L’estudiant havia respost: “porti el baròmetre al terrat de l’edifici i lligui-li una corda molt llarga. Despengi’l fins a la base de l’edifici, marqui i mesuri. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici”.

L’estudiant havia respost a la pregunta correctament,  però aquella resposta no confirmava que l’estudiant tingués el nivell exigit de física. Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertència que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.

Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era elegir la millor de totes.  Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafi el baròmetre i el llanci al terra des del terrat de l’edifici, calculi el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després vaig aplicar la fórmula altura =0,5 a per T2. I així obtenim l’altura de l’edifici. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.

Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta. Bé, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre un dia assolellat i mesures l’altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l’altura de l’edifici.

Perfecte, li vaig dir, i d’una altra manera? Sí, va dir, aquest és un procediment molt bàsic per mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l’edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el numero de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel numero de marques que has fet i ja tens l’altura.
Si el que vol és un procediment mes sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està l’altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat en descendir el baròmetre en trajectòria circular en passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’altura de l’edifici. En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període de precisió.  Existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb el la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: Senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’altura d’aquest edifici, l’hi regalo. En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs) va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-lo a pensar.

Aquell estudiant  s’anomenava Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer en proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envoltaven.

L’anècdota de l’edifici i el baròmetre

niels_bohr.jpgUn gran físic anomenat Ernest Rutherford, que va ser premi Nobel de química l’any 1908, explicava la següent anècdota:

Fa algun temps, vaig rebre la trucada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava que la seva resposta era correcta. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser elegit jo. Vaig llegir la pregunta de l’examen: “Demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”. Continue reading