Charles Darwin i Alfred Russell Wallace van explicar la seva teoria de la evolució de les espècies ara fa prop de 150 anys. Tots dos van arribar a la mateixa conclusió per separat, i Darwin va utilitzar l’exemple de les papallones de Manchester per explicar aquesta teoria.
A Manchester, al nord d’Anglaterra, hi ha un bosc amb arbres d’escorça blanca anomenats bedolls. En aquest bosc habiten unes papallones (Biston Betularia) que solen posar-se sobre els arbres amb les ales obertes. La població d’aquestes papallones sempre havia estat amb ales blanques amb taques negres, ja que els ocells que s’alimenten d’elles no les trobaven al estar camuflades entre l’escorça dels bedolls, i només es podien menjar les que eren més fosques. Quan va arribar la Revolució Industrial a meitat del segle XIX, es van instal·lar fàbriques a la ciutat que anaven amb carbó. El fum que sortia d’aquestes fàbriques va ennegrir l’escorça dels arbres, de manera que les papallones blanques eren presa fàcil pels ocells. En canvi, els descendents que eren més foscos passaven desapercebuts, fins que va arribar un punt on la majoria de papallones eren amb ales negres. Quan va baixar la producció a les fàbriques, els bedolls van recuperar el color blanc de la seva escorça, de manera que un altre cop els descendents de les papallones que eren més blancs van tornar a passar desapercebuts fins assolir la totalitat de la població.
Aquesta variabilitat la va explicar Darwin per dir que les papallones més adaptades al medi eren les que podien donar descendència també adaptada al nou medi, de manera que s’anava perpetuant aquesta adaptació fins que el medi tornava a canviar i les millor adaptades donaven nova descendència també adaptada.
