Author Archives: Departament Tecnologia

l’IPCC, les nuclears, el carbó i el CO2

ipcc.gifl’IPCC és un grup de persones que està investigant la relació entre l’escalfament global del planeta i el CO2. Aquest grup, creat per la ONU, va tenir un origen més aviat fruit de l’aprofitament de dos successos que van succeir gairebé al mateix temps…

Als anys 70, la gran preocupació dels científics no era precisament l’escalfament global de la Terra, sino més aviat el contrari: el refredament global. Molts meteoròlegs sortien a la televisió mostrant com als pols hi havia cada com més gel, els hiverns eren més freds, i temien que la Terra entrés en una nova era glacial. Però llavors van passar dues coses que van canviar el panorama d’una forma espectacular.

A la dècada dels 80, el carbó s’usava per fer electricitat a les centrals tèrmiques. L’any 1984, els miners britànics van anar a la vaga per demanar millors condicions a la presidenta del país, Margaret Thatcher. La presidenta no volia cedir a les seves peticions, pel que s’havia de buscar una solució. Si no hi havia carbó, usarien petroli, però la Thatcher no volia dependre dels països àrabs que eren els que tenien la producció. La solució venia amb les centrals nuclears, però les pressions de grups ecologistes feien difícil la seva implantació. O cedien a les pressions dels miners, o havien d’esperar un miracle.

I el miracle va arribar amb una sobtada pujada de les temperatures al planeta. Un científic anomenat Bert Bolin va suggerir en un programa de televisió que les emissions de CO2 podrien estar darrera d’aquest escalfament global i que podrien anar a més si se n’emetia més a l’atmosfera. Aquesta innocent apreciació hagués passat de llarg en altres circumstàncies, però el govern britànic va trobar la solució als seus problemes: el carbó emet CO2 a l’atmosfera, el CO2 provoca l’escalfament del planeta, les centrals nuclears no emeten CO2, per tant, la solució és fer centrals nuclears.

Ràpidament, el govern britànic es va posar a treballar amb aquest assumpte, i va instar a
la ONU l’any 1988 a crear un grup d’experts que investiguessin si aquella suposició feta per aquell científic era certa. Es va crear l’IPCC. Les investigacions fetes per aquests científics van començar a apuntar que realment el CO2 provocava l’escalfament global de la Terra.

Al llarg d’aquests vint anys d’existència, l’IPCC ha intentat corroborar aquesta teoria amb més o menys fortuna, canviant els números a mesura que les investigacions avançaven. Dels 3 metres que havia de pujar el nivell del mar, han passat als 20 centímetres actuals.

Es diu que aquestes investigacions són imparcials, però hi ha gent que creu que les dades estan manipulades per afavorir els interessos dels països més desenvolupats. D’altra banda, sempre s’afirma que hi ha consens científic en les conclusions finals d’aquest grup d’expert, però això no és cert. Molts científics de renom no hi estan d’acord, fins i tot de n’han sortir de l’IPCC al discrepar dels resultats. D’entre aquests científics destaca Paul Reiter, de l’institut Pasteur, i una eminència en paludisme. Aquest científic va amenaçar a l’IPCC si no retiraven el seu nom d’un informe del que estava en total desacord, afirmant que ell mai havia verificat aquelles paraules. Finalment l’IPCC va retirar el seu nom.

Tensió superficial: caminant sobre les aigües

sabater.jpgA la final van arribar Simó i l’Albert. El llançament de pedres al riu a veure quina rebota més havia estat molt renyida. Simó havia derrotat a les semifinals a Jaume, mentre que l’Albert s’havia desfet de Xavi amb una facilitat impressionant. El primer en llençar era l’Albert, que va optar per un llançament suau i molt tècnic: un… dos… tres… quatre… cinc… sis rebots fins caure al fons del riu. Simó ho tenia difícil, però havia preparat un llançament especial per aquella final. Va agafar la pedra i la va llançar amb molta força a sobre la superfície del riu: un… dos… tres… quatre rebots… i la pedra va fer cap a l’altra banda creuant tot el riu.

– He guanyat!!- va exclamar Simó.
– però que dius? La teva ha rebotat quatre vegades, la meva sis. He guanyat jo- va reclamar l’Albert.
– Però jo he arribat més lluny.
– Ets un trampós!

Aquella discussió va animar a la resta de la colla, on cadascú deia la seva. Tots menys un, Ignasi, que contemplava el riu embadalit. Es preguntava perquè les pedres podien rebotar sense caure a la primera dintre de l’aigua…

L’explicació que busca l’Ignasi és la tensió superficial. Una molècula d’aigua en estat líquid rep l’empenta de les que té al costat amb una força anomenada cohesió. Si aquesta molècula està al mig d’un got d’aigua, al estar envoltada d’aigua, es queda on és, ja que rep empentes per totes parts amb la mateixa força. Però una molècula situada a la superfície només empeny a les partícules que té a sota i al costat, i no amb les de l’aire que té a sobre. El resultat de tot això és que aquestes partícules tendeixen a tirar cap avall. Això fa que totes aquestes molècules s’ajuntin reduint la superfície en contacte amb l’aire. Doncs bé, si una pedra vol entrar dintre l’aigua, primer ha de separar les molècules de la superfície que estan més juntes del que ho haurien d’estar. Això és la tensió superficial. Si la pedra no pot trencar aquesta tensió, surt rebotada, fins que ho aconsegueix i llavors és quan es pot enfonsar.

Això explica també perquè les gotes són rodones: tota superfície s’ajunta cap a dintre formant una esfera. També explica perquè si et tires de panxa a una piscina, et fas mal: perquè el teu cos impacta contra una superfície comprimida i la trenca quan la toques per acabar enfonsant-te.

Hi ha animals que aprofiten aquesta propietat per caminar a sobre l’aigua. Els sabaters són uns insectes que poden posar-se sobre l’aigua sense enfonsar-se degut a que no trenquen la tensió superficial de l’aigua. Un altre cas més divertit és el del següent vídeo. Segur que entendràs perquè no s’enfonsa…

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/x4EL8Bo5Y-Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Tensió superficial: caminant sobre les aigües

sabater.jpgA la final van arribar Simó i l’Albert. El llançament de pedres al riu a veure quina rebota més havia estat molt renyida. Simó havia derrotat a les semifinals a Jaume, mentre que l’Albert s’havia desfet de Xavi amb una facilitat impressionant. El primer en llençar era l’Albert, que va optar per un llançament suau i molt tècnic: un… dos… tres… quatre… cinc… sis rebots fins caure al fons del riu. Simó ho tenia difícil, però havia preparat un llançament especial per aquella final. Va agafar la pedra i la va llançar amb molta força a sobre la superfície del riu: un… dos… tres… quatre rebots… i la pedra va fer cap a l’altra banda creuant tot el riu.

– He guanyat!!- va exclamar Simó.
– però que dius? La teva ha rebotat quatre vegades, la meva sis. He guanyat jo- va reclamar l’Albert.
– Però jo he arribat més lluny.
– Ets un trampós!

Aquella discussió va animar a la resta de la colla, on cadascú deia la seva. Tots menys un, Ignasi, que contemplava el riu embadalit. Es preguntava perquè les pedres podien rebotar sense caure a la primera dintre de l’aigua… Continue reading

Aerogeneradors: molins d’electricitat

aerogenerador.jpgL’autocar va sortir puntual de l’institut en direcció al coll de la Teixeta, on anirien a visitar un parc eòlic. Els de batxillerat estaven més pendents de les vacances que d’altra cosa, però aquella sortida ja els anava bé, tot sigui sortir de l’institut.

-Estarem tot el dia, no?- va preguntar l’Ignasi.
-Només pel matí, a la tarda tornem a l’institut- va contestar el professor.
– Au, va! No hi ha dret- va protestar l’Àlex.
– És que tampoc dóna per més, el parc eòlic està prop i la visita dura 2 hores.
– Podríem anar a Port Aventura a veure els mecanismes de transmissió del Dragon Khan- va suggerir Simó.

Finalment van arribar al parc i van contemplar majestuosos els aerogeneradors. Però hi havia una cosa que no entenien: estaven tots aturats a pesar que feia molt de vent.

– Això és per que si en fa massa es podrien espatllar.- va explicar el monitor de la visita
– Doncs aquell d’allà està girant molt ràpid- va informar l’Albert.

Al girar-se tots, van contemplar com un dels aerogeneradors girava molt de pressa fins que…

Els aerogeneradors són uns molins que generen electricitat a partir del moviment de les seves aspes. El seu funcionament és ben senzill: les aspes, en girar, fan moure uns engranatges situats al mateix eix. Aquest engranatges en fan moure uns altres, que a la vegada fan girar un alternador, que és l’encarregat de transformar aquest moviment de rotació en electricitat. Un alternador, bàsicament és un fil de coure que gira al voltant d’uns imans. Aquest moviment genera un camp magnètic que crea un corrent elèctric al fil de coure que gira.

Els aerogeneradors se situen a llocs on hi ha molt de vent, però això nio significa que funcionin sempre, sobretot quan hi ha ventades fortes. Les pales són molt pesades, i necessiten una quantitat mínima de vent que les faran girar.

Evidentment, quan més vent faci, millor, però tot té un límit. Si el vent és molt fort un mecanisme automàtic atura el moviment de les pales per que un excés de velocitat dintre el mecanisme d’engranatges el podria fer malbé. És per això, que en dies de vents molt forts, els aerogeneradors estan aturats.

Per cert, encara falta saber què li va passar a l’aerogenerador que girava tant ràpid…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/b3olh5UWfL4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aerogeneradors: molins d’electricitat

aerogenerador.jpgL’autocar va sortir puntual de l’institut en direcció al coll de la Teixeta, on anirien a visitar un parc eòlic. Els de batxillerat estaven més pendents de les vacances que d’altra cosa, però aquella sortida ja els anava bé, tot sigui sortir de l’institut.

-Estarem tot el dia, no?- va preguntar l’Ignasi.
-Només pel matí, a la tarda tornem a l’institut- va contestar el professor.
– Au, va! No hi ha dret- va protestar l’Àlex.
– És que tampoc dóna per més, el parc eòlic està prop i la visita dura 2 hores.
– Podríem anar a Port Aventura a veure els mecanismes de transmissió del Dragon Khan- va suggerir Simó.

Finalment van arribar al parc i van contemplar majestuosos els aerogeneradors. Però hi havia una cosa que no entenien: estaven tots aturats a pesar que feia molt de vent.

– Això és per que si en fa massa es podrien espatllar.- va explicar el monitor de la visita
– Doncs aquell d’allà està girant molt ràpid- va informar l’Albert.

Al girar-se tots, van contemplar com un dels aerogeneradors girava molt de pressa fins que… Continue reading

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

radar2.jpgEl 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini…

Uns anys abans d’aquest episodi, el ministeri de defensa britànic va contractar a William Watson-Watt per obtenir una arma contra els avions alemanys a la Segona Guerra Mundial. La idea del ministeri era usar les recentment descobertes ones electromagnètiques per enviar-les contra els avions enemics a fi d’escalfar-los i matar al pilot de calor. Ben aviat se’n va adonar que aquella idea era impossible que es pogués dur a terme, ja que les ones electromagnètiques eren incapaces d’escalfar un planxa de metall.

Però de retruc va trobar una altra cosa que li va interessar força: el metall, quan rebia les ones, també n’emetia. Actuaven com un mirall reflector, com si retornessin d’on havien sortit. El que passava en realitat era que els metalls tenen uns electrons lliures sobre la seva superfície. Quan reben una ona electromagnètica, aquests electrons lliures comencen a bellugar-se, emeten també ones de la mateixa freqüència que poden ser captades per un receptor.

Aquest fet les feia força interessants per que podien detectar els avions a certa distància, molt abans que es poguessin veure a simple vista. Quan va tenir enllestit l’invent detector, va fer una demostració amb un avió de la RAF britànica. Efectivament, l’avió va ser detectat amb un aparell a una distància considerable, molt abans que es pogués veure a simple vista. L’experiment va ser un èxit, malgrat que Watt va fer trampa: va afegir una planxa de metall a l’avió per facilitar que es pogués detectar sense que ningú ho sabés.

El ministeri de defensa de seguida va posar detectors a les costes britàniques per captar els senyals dels avions alemanys. Aquests, quan van començar la invasió de l’illa per l’aire, s’estranyaven que els avions britànics els esperessin per on tenien previst passar. Desprès de descobrir què eren els radars, els alemanys el van aconseguir millorar i en van posar al nord d’Europa per controlar el trànsit aeri provinent de les illes britàniques.

Però els britànics tenien una darrera sorpresa amb aquests aparells. Sabien que els metalls eren detectats pels radars alemanys, pel que se’ls va ocorre llençar milers de tires d’alumini pel cel. Això va col·lapsar els radars que detectaven senyals per tot arreu. Els senyals dels bombarders també es detectaven, però quedaven dissimulats entre tanta senyal falsa. els caces alemanys no sabien on s’havien de dirigir, ja que per allí on passaven només veien trossos d’alumini caient del cel. Els avions britànics van arribar intactes a Hamburg, on van començar la destrossa.

 

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

radar2.jpgEl 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini… Continue reading

“Never was so much owed by so many to so few”

raf.jpgAquesta frase, “mai tants han degut tant a tan pocs” la va pronunciar el primer ministre britànic Winston Churchil l’any 1940 quan van guanyar la batalla d’Anglaterra a la Segona Guerra Mundial sobre els alemanys. Els pocs als que fa referència són els pilots de la RAF, la Royal Air Force, l’aviació britànica que va fer front a la totpoderosa Luftwaffe alemanya.

A les guerres mai hi ha un guanyador, tots hi perden. Però no es pot negar que l’evolució de la tecnologia avança a passes de gegant quan hi ha conflictes. Els països en guerra inverteixen molts diners i gent capacitada en buscar eines per derrotar l’enemic, i el fet de tenir-les abans que ningú fa treballar als científics que, a base d’investigar molt, troben resultats que seran posteriorment aplicats a la vida quotidiana. L’aviació no va ser una excepció, i la flota aèria alemanya va ser fruit de molts fracassos fins convertir-se en una potent arma destructiva.

Un dels avions que formaven la Luftwaffe eren els Messerschmitt, d’un sol tripulant dotat d’un motor Daimler-Benz de 12 cilindres. La seva velocitat màxima era de 560 Km/h i podia volar a 10.000 metres amb una autonomia de vol de 700 Km. Eren avions que feien autèntiques destrosses per allà on passaven, fins que es van trobar amb un avions més petits i més manejables anomenats Spitfire.

Els Spitfire eren avions anglesos amb motor Rolls Royce capaços de volar a 600 Km/h. Eren segurament menys potents que els alemanys, però les necessitats angleses passaven per tenir una aviació menys pesada i manejable per poder fer front a avions que els hi costava més maniobrar a l’aire. Els alemany no s’esperaven que aquells petits caces els fessin perdre aquella batalla. Però la gran perícia dels pilots britànics al comandament dels Spitfire els va conduir a una victòria que en un principi semblava impossible.

Churchil no va poder deixar de mencionar a aquells homes que van saber usar una eina menys potent que l’alemanya. Es movien en un espai aeri més reduït, el que facilitava la maniobrabilitat dels seus avions, on als Messerchmitt els hi costava més fer-ho.

“Never was so much owed by so many to so few”

raf.jpgAquesta frase, “mai tants han degut tant a tan pocs” la va pronunciar el primer ministre britànic Winston Churchil l’any 1940 quan van guanyar la batalla d’Anglaterra a la Segona Guerra Mundial sobre els alemanys. Els pocs als que fa referència són els pilots de la RAF, la Royal Air Force, l’aviació britànica que va fer front a la totpoderosa Luftwaffe alemanya. Continue reading