Author Archives: Departament Tecnologia

Un fraud probabilístic

Imagina que un dia reps una carta d’un expert que t’informa que les accions que tens a borsa d’una companyia baixaran i millor que les venguis ara. Decideixes fer-li cas i, efectivament, una setmana desprès de vendre les accions, baixen, estalviant-te 2000 €. Al cap d’una setmana, reps una segona carta del mateix expert informant-te que aquest cop les accions pujaran, i que és bon moment per comprar ara. Li tornes a fer cas i esperes: la torna a encertar, has guanyat 2000 € més. Al cap una setmana reps una tercera carta amb una altra predicció que també l’encerta. Una quarta, una cinquena, sempre encertant què faran les accions d’aquella companyia. I a la sisena carta que reps et diu que si vols una nova predicció, li tens que pagar 500 €. Què faries?

És possible que li paguis esperant la nova predicció, res et pot fer pensar que no l’encerti de nou, de fet ja ho ha fer cinc vegades. Però podries ser víctima d’un tim malgrat no t’ho sembli. La cosa podria funcionar així: l’expert envia 3200 cartes a 3200 persones diferents. A 1600 els hi diu que les accions pugen, i a les altres 1600 que baixen. Si baixen, envia 1600 cartes als que ha encertat el pronòstic, a 800 els hi diu  que tornaran a baixar, i 800 que pujaran. Si pugen, envia 800 cartes als que l’ha tornat a encertat, 400 dient que pujaran, i 400 que baixaran. Així fins la cinquena carta. Tots els que han rebut una carta han tingut una predicció correcta, però no perquè l’expert en sàpiga, si no per probabilitat. Seguint la proporció, queden 100 persones que han rebut cinc prediccions correcte. Si tots li paguen per la sisena, guanyarà 50.000 €, un negoci rodó on per guanyar tan sols ha jugat amb la probabilitat.

Un fraud probabilístic

borsa.jpgImagina que un dia reps una carta d’un expert que t’informa que les accions que tens a borsa d’una companyia baixaran i millor que les venguis ara. Decideixes fer-li cas i, efectivament, una setmana desprès de vendre les accions, baixen, estalviant-te 2000 €. Al cap d’una setmana, reps una segona carta del mateix expert informant-te que aquest cop les accions pujaran, i que és bon moment per comprar ara. Li tornes a fer cas i esperes: la torna a encertar, has guanyat 2000 € més. Al cap una setmana reps una tercera carta amb una altra predicció que també l’encerta. Una quarta, una cinquena, sempre encertant què faran les accions d’aquella companyia. I a la sisena carta que reps et diu que si vols una nova predicció, li tens que pagar 500 €. Què faries? Continue reading

“Profe, que és la Fira!!!”

Aquesta serà l’expressió més usada aquesta setmana pels alumnes del nostre institut: dijous s’inaugura la Fira de Móra la Nova. Posar un examen o deures durant aquests dies és rebut per un amenaçador “Profe, que és la Fira”.

La Fira és un esdeveniment social molt important per a la comarca, sobretot pels adolescents, ja que són dies on surten, gasten, compren, es reuneixen, arriben tard a casa, i altres permisos que no tenen al llarg de l’any. És per això que ho volen aprofitar al màxim, i els deures són un pal a les rodes que els impedeix sortir.

També resulta molt curiosa la cara d’incredulitat quan es troben a algun professor passejant per la Fira, com si els sobtés que també tenen vida fora de les aules.

Que passeu una bona Fira i la gaudiu en la mesura que us deixem tant els pares com els professors.

L’home, la Lluna i el plató

El 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató.

Nixon era el president dels estats units l’any 1969. Volia ser el primer en arribar a la Lluna abans que els russos que hi estaven molt a prop. Va donar pressa als científics de la NASA i aquests van contestar que estaven a punt d’enviar una nau que arribaria a la Lluna, però que no estaven segurs que les imatges per televisió que havien de transmetre en directe de la seva arribava arribessin amb claredat. Això era un gran problema, no podien arribar a la Lluna i dir que no tenien imatges, es tractava d’una qüestió d’orgull poder mostrar a tot el món que els nord-americans havien estat els primers en arribar. Li van proposar a Nixon de fer una pel·lícula on se simularia l’arribada de l’home a la Lluna. La proposta li van fer al director de cinema Stanley Kubrick que va acceptar. Desprès de rodar les escenes, les van guardar pendents que l’arribada real dels astronautes.

La nau Apol.lo11 aterra sense problemes, però les imatges no arriben, hi ha problemes amb les càmeres que han sofert, entre altres coses, un canvi sobtat de temperatura tant gran que moltes peces s’han fet malbé. És llavors quan s’usen les imatges gravades al plató de televisió.

Les fotografies que es van prendre i que van donar la volta al món també han estat motiu de polèmica: ombres que van en moltes direccions, banderes que onegen amb un vent que no existeix, reflexes que no hi haurien de ser. L’explicació és la mateixa que amb les imatges de televisió: les càmeres es van fer malbé i les fotos que tothom coneix van ser preses al mateix plató on es va gravar l’arribada falsa.

Tot això no deixa de ser una teoria. A Internet hi ha molta informació a favor i en contra de que si l’home va arribar a la Lluna o és un frau. Sobre les fotos, també hi ha molts vídeos que expliquen aquestes suposades incoherències fotogràfiques.

L’home, la Lluna i el plató

alunizaje1.jpgEl 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató. Continue reading

L’Efecte Shepard

Escolta el següent vídeo. Quan hagis acabat, torna’l a escoltar. Fes-ho unes quantes vegades més. Quan te’n cansis, continua llegint.

No es tracta de cap truc, és el mateix vídeo i les notes que escoltes sempre són les mateixes: has sofert l’efecte Shepard.

Roger Shepard és un Californià que va crear uns sons que són una combinació d’unes quantes notes. Al següent so que sents, unes notes pugen de to i d’altres baixen, creant la sensació que el so també puja de to. Al tercer so passa el mateix, unes notes baixen i d’altres pugen, creant la sensació de nou que el so ha pujat de to. Per tant, tindràs sempre la sensació que les notes que sents són sempre ascendents, és per això que quan tornes a escoltar el vídeo et dóna aquesta sensació.

L’Efecte Shepard

Escolta el següent vídeo. Quan hagis acabat, torna’l a escoltar. Fes-ho unes quantes vegades més. Quan te’n cansis, continua llegint.

[kml_flashembed movie=”http://es.youtube.com/v/ugriWSmRxcM” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /] 

No es tracta de cap truc, és el mateix vídeo i les notes que escoltes sempre són les mateixes: has sofert l’efecte Shepard. Continue reading

L’ascensor de 36 Km de llarg

Volen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics.

Els nanotubs de carboni són unes estructures hexagonals de carboni  lligades entre sí i enrotllades formant un tub. Aquest tub és molt petit, amb unes dimensions d’una milmilionèsima de metre, o sigui, un nanòmetre. D’aquí el seu nom. Aquestes estructures resulta que tenen dues grans característiques que les fan excepcionals: són molt lleugeres i tenen una resistència 100 vegades més gran que l’acer. El cable que tenen pensat fer serà d’aquest material.

Però no es tracta d’un material nou, existeix des de fa molt de temps. Fa poc s’ha descobert que les espases de Damasc, unes espases fabricades per les creuades al segle XVII, tenien nanotubs de carboni a la seva estructura. A la seva fabricació intervenia el carbó, i es veu que unes reaccions químiques en el procès de forja de les espases van crear aquest nanotubs sense que el que les fabricava en fora conscient.

Aquest vídeo et pot ajudar e entendre millor la idea.


L’ascensor de 36 Km de llarg

nanotubos-de-carbono.pngVolen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics. Continue reading