Author Archives: Departament Tecnologia

L’origen de la Creu Roja

Aquest és un dels molts anuncis que ha fet la Creu Roja per captar voluntaris. Els origens d’aquesta institució es remunten a l’any 1859 quan un home anomenat Henry Dunant va contemplar a una batalla que els ferits es quedaven sense asistència. Llavors va pensar que podria fer alguna cosa.

Aquella batalla va ser la de Solferino entre les tropes austriaques i franceses. Dunant va concebre la idea de crear unes societats de socors en cas de guerra o desastre, constituïdes per voluntaris formats i preparats per a aquest tipus d’esdeveniments. Va estendre la seva idea a través d’un llibre imprès a Ginebra el 1862, titulat ” Un Record de Solferino”.

L’any 1863 es va constituir un comitè de cinc persones amb la intenció de donar forma al treball realitzat per Dunant fins llavors. Aquest comitè, que més tard es va anomenar ” Comitè Permanent Internacional”, va convocar una reunió a Ginebra. El Comitè estava presidit pel General Dufour, militar suís, el secretari era Dunant; i la resta dels membres eren Moynier i dos metges, els doctors Appia i Maunoir.

L’any 1864 es va cel.lebrar una Conferència Diplomàtica, celebrada a Ginebra el 8 d’Agost. Va comptar amb l’assistència de 24 representants de 16 països europeus i alguns observadors dels Estats Units. La Conferència va obtenir  la firma del Primer Conveni de Ginebra i la creació d’un emblema : la creu vermella sobre un fons blanc. El Dr. Appia, del comitè fundador, va ser el primer home que porta aquest símbol al seu braç durant la guerra entre Prusia i Dinamarca el 1864.

Mentrestant, aquest moviment comença a conèixer-se amb el nom de la Creu Roja, i el Comitè va prendre el nom de Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR). Després d’aquest Primer Conveni de Ginebra, hi va haver una successió de convenis i protocols per a la protecció de les mates de guerra, constituint, el seu conjunt, el que es coneix com a “Dret Internacional Humanitari”.

L’origen de la Creu Roja

 [kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/diXGSNRS_3Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aquest és un dels molts anuncis que ha fet la Creu Roja per captar voluntaris. Els origens d’aquesta institució es remunten a l’any 1859 quan un home anomenat Henry Dunant va contemplar a una batalla que els ferits es quedaven sense asistència. Llavors va pensar que podria fer alguna cosa. Continue reading

L’invent de la sacarina

La sacarina és un edulcorant artificial substitut del sucre. El seu descobriment va ser una casualitat provocada per un científic que no es va rentar les mans abans d’anar a dinar.

L’any 1879, un científic anomenat Fahlberg estava treballant amb hulla, un tipus de carbó mineral, a un laboratori  nord-americà. Un dia, Fahlberg va anar a dinar a un restaurant proper, quan va notar un gust molt dolç a la sopa. Va comprovar també que el pa tenia el mateix gust dolç. Li va fer notar a la cambrera que al provar tant el pa com la sopa va comprovar que el gust era ben normal. La sorpresa de Fahlerg va venir quan va llepar la seva ma: era dolça.  Resulta que no s’havia rentat les mans abans de seure per dinar, i un dels subproductes de la hulla en la que havia estat treballant la tenia enganxada a les mans. Ho va patentar amb el nom de sacarina.

Un altre edulcorant, l’asparmat, també va ser descobert per casualitat. L’any 1965, als laboratoris de l’empresa Searle. James Schlatter estava treballant amb un composts per la úlcera d’estomac quan va provar per casualitat el seu sabor. Es va fixar amb el gust tant dolç que tenia. Finalment, aquest producte es va convertir en un edulcorant.

Per a més informació:

Si l’home hagués prohibit el foc…

Res feia pensar que la humanitat tindria la capacitat de modificar el món. Dominar el foc va ser la primera de les grans fites tecnològiques de la humanitat i, sense pensar-s’ho, van començar a modificar el medi ambient. Les cavernes van deixar de ser fosques, però molts morien a causa del fum acumulat dintre. Per evitar aquestes morts, podien haver deixat de fer foc i el problema estava resolt, però no ho van fer, i les conseqüències van derivar en una canvi molt important a les seves vides.

Van començar a cuinar els aliments, més sans al matar microorganismes nocius. El foc va propiciar que poguessin treballar el bronze i crear noves armes per matar animals que els va proporcionar aliments al llarg de l’any, fins i tot van aprendre a conservar els excedents de cara a l’hivern. L’home tenia temps lliure al no necessitar anar a caçar, el que va despertar la seva curiositat per les coses que tenia al seu voltant.

Han passat molts anys des d’aquells dies i mai hem deixat de sentir curiositat per tot el que ens envolta. Això ens ha portar a la situació actual, amb unes tecnologies que van començar a sortir de les ments dels homes de les cavernes.

És possible que aquestes tecnologies tinguin la seva cara fosca: contaminació, radioactivitat, noves malalties, etc, i que probablement s’haurien de retirar per evitar aquests mals, però posats a retirar tecnologies, podríem retirar la electricitat, les màquines de vapor, les centrals hidroelèctriques, les cases fetes de fusta i, per últim, el foc.

Si aquells homes de les cavernes haguessin decidit prohibir el foc és molt possible que avui en dia encara estaríem dintre de les coves, o ben bé podríem haver desaparegut com a espècie…

Si l’home hagués prohibit el foc…

cavernes.jpgRes feia pensar que la humanitat tindria la capacitat de modificar el món. Dominar el foc va ser la primera de les grans fites tecnològiques de la humanitat i, sense pensar-s’ho, van començar a modificar el medi ambient. Les cavernes van deixar de ser fosques, però molts morien a causa del fum acumulat dintre. Per evitar aquestes morts, podien haver deixat de fer foc i el problema estava resolt, però no ho van fer, i les conseqüències van derivar en una canvi molt important a les seves vides.

Continue reading

Ginkgo biloba: el supervivent d’Hiroshima

La primavera del 1946 un arbre va rebrotar a Hiroshima, un any desprès de la caiguda d’una bomba atòmica que ho va deixar tot arrasat. Es tractava d’un Ginkgo biloba, un tipus d’arbre que ha esdevingut un símbol d’esperança al ser el primer senyal de vida vegetal desprès de la explosió nuclear.

Aquest arbre estava situat a un kilòmetre del centre de la explosió i va aconseguir sobreviure. Aquesta espècie d’arbre és molt antiga, fins i tot d’abans de l’aparició dels dinosaures. És molt resistent, sobretot a la radiació. Desprès del bombardeig de la ciutat el 6 d’agost de 1945 on res feia preveure que cap planta sobreviuria, aquest arbre va rebrotar. Estava situat al costat d’un tempre que va quedar derruït. Aquest temple el van reconstruir al mateix lloc amb la particularitat que les escales d’accés estan partides per la meitat per poder deixar l’arbre al mig.

Se’l considera l’arbre de la esperança per tot aquest fet, i es van repartir brots d’aquests Ginkgo arreu del món per a que els plantessin als jardins públics. La seva fulla és inconfusible, sembla un ventall i se’l sol trobar plantat en algun parc. Si t’hi fixes segur que en trobes un, i quan ho facis, pensa que un parent seu va sobreviure a una explosió nuclear.

 

Ginkgo biloba: el supervivent d’Hiroshima

ginkgohiroshima.jpgLa primavera del 1946 un arbre va rebrotar a Hiroshima, un any desprès de la caiguda d’una bomba atòmica que ho va deixar tot arrasat. Es tractava d’un Ginkgo biloba, un tipus d’arbre que ha esdevingut un símbol d’esperança al ser el primer senyal de vida vegetal desprès de la explosió nuclear.

Continue reading

L’emperador i el rossinyol

La Tecnologia molts cops intenta imitar a la natura i quasi mai ho aconsegueix. Aquesta fàbula de Hans Cristian Andersen és un exemple.

Hi havia una vegada un emperador que cada nit sortia a la terrassa del seu palau a escoltar el cant d’un rossinyol. Era un cant molt melodiós que alegrava a l’emperador. Tothom coneixia aquesta afició pels cants dels ocells de l’emperador, i algú va pensar que el podia complaure.

Un dia, per l’aniversari de l’emperador, li van fer un regal molt especial. Es tractava d’un rossinyol mecànic. Quan el van posar en marxa, va emetre uns sons que imitava a la perfecció al rossinyol de debò. L’emperador n’estava encantat, ara podria escoltar un rossinyol sense haver d’esperar a la nit, ho podria fer quan volgués.

Dia rere dia, hora rere hora, el mecanisme nou de l’emperador no parava mai de sonar. De fet, va deixar d’acudir a la seva cita amb el rossinyol, ja no li feia falta per a res.

Un dia, l’emperador va sentir un criat que xiulava una cançó que li era molt familiar.
–         Què cantes, criat?- li va dir.
–         És la cançó del rossinyol mecànic, sa majestat- va contestar.
–         Com és que te la saps?
–         És que sempre canta la mateixa. Tota la cort se la sap.
–         Sabries cantar-me la cançó del rossinyol que venia cada nit?
–         Oh! Això és impossible. El rossinyol de debò cantava cada dia una melodia diferent.

Aquella nit, l’emperador va sortir a la terrassa, però el rossinyol no hi era. Va decidir marxar al veure que ja no el necessitava per a res al ser substituït per un mecanisme. L’emperador va avorrir l’aparell mecànic i va emmalaltir. El metges van dir que estava deprimit, que trobava a faltar alguna cosa. Van pensar que anant a buscar el rossinyol el curaria, i així ho van fer. Van enviar emissaris per tot l’imperi per trobar al rossinyol. I una nit, quan l’emperador estava més malalt que mai, el rossinyol va tornar i va cantar per al seu senyor. L’alegria de l’emperador va ser tant gran que es va recuperar de seguida.

El mecanisme el van trencar i va decidir tornar a la vella costum d’escoltar al seu rossinyol per les nits. L’alegria era doble, no només per escoltar una melodia diferent, si no per la emoció que sentia en l’espera que representava l’arribada de la nit. Al cap i a la fi, les coses bones es fan esperar… o no?

L’emperador i el rossinyol

rossinyol.jpgLa Tecnologia molts cops intenta imitar a la natura i quasi mai ho aconsegueix. Aquesta fàbula de Hans Cristian Andersen és un exemple.

Hi havia una vegada un emperador que cada nit sortia a la terrassa del seu palau a escoltar el cant d’un rossinyol. Era un cant molt melodiós que alegrava a l’emperador. Tothom coneixia aquesta afició pels cants dels ocells de l’emperador, i algú va pensar que el podia complaure. Continue reading