Author Archives: Departament Tecnologia

Un acudit meteorològic

La meteorologia és una ciència que intenta predir el temps que farà. Hi ha previsions d’un dia per l’altre i d’altres a un termini més llarg. Quan més llarg és aquest termini, més costa encertar, sobretot pel fet que hi ha moltes més variables que intervenen. Konrad Lorenz ha ho va intentar al seu moment, però no se’n va sortir: petites variacions feien variar molt les previsions. El va anomenar l’efecte papallona (veure article)

Hi ha moltes variables per predir el temps que farà, com els del següent acudit:

Una tribu d’indis li demana al seu cap com serà  l’hivern. El cap, com que no en té ni idea i per curar-se en salut, els hi diu que serà fred, i que ja poden començar a recollir llenya. L’endemà el cap va a visitar als de l’agència meteorològica i els hi pregunta el mateix.

–         Els indicis diuen que serà molt fred.

Al tornar al poblat informa de nou que l’hivern serà molt fred i que recullin més llenya. Uns dies desprès, el cap torna a l’agència a preguntar de nou.

–         Tot apunta que serà molt i molt fred.

Torna al poblat i ordena que recullin tota la llenya possible. Uns dies desprès, i per assegurar-se, torna a l’agència per preguntar de nou per l’hivern.
–         Els indicis ens diuen que aquest serà l’hivern més fred dels darrers cent anys.
–         Però, com poden estar tant segurs?- va preguntar el cap.
–         Veurà, és que hem vist que els indis estan recollint molta llenya…

(acudit extret del llibre “Plató i un ornitorinc entren en un bar…”)

Un acudit meteorològic

La meteorologia és una ciència que intenta predir el temps que farà. Hi ha previsions d’un dia per l’altre i d’altres a un termini més llarg. Quan més llarg és aquest termini, més costa encertar, sobretot pel fet que hi ha moltes més variables que intervenen. Konrad Lorenz ha ho va intentar al seu moment, però no se’n va sortir: petites variacions feien variar molt les previsions. El va anomenar l’efecte papallona (veure article)

Hi ha moltes variables per predir el temps que farà, com els del següent acudit: Continue reading

Butoh: la dansa que va sortir d’Hiroshima

El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d’alguns supervivents d’aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o “la dansa cap a la foscor”.

Alguns el classifiquen com un pas intermedi entre la dansa i el teatre. Un dels creadors del Butoh, Tatsumi Hijikata pensava que el seu art tenia el propòsit de recobrar el cos primigeni, “el cos que ens ha estat robat”. Hijikata i la seva obra homo eròtica Kinjiki (“Colors Prohibits”) van escandalitzar la comunitat artística nipona el 1959, la que llavors conreava formes occidentals de ball. El mateix Hijikata va presentar diverses obres considerades repulsives i que mai no s’havien vist al Japó de postguerra ni a cap altra part del món. En una d’elles ballava amb els ulls desorbitats, una faldilla rosada i un penis metàl·lic de grans proporcions lligat al seu pubis. Així Hijikata, junt amb l’altre fundador del Butoh cridat Kazuo Ohno van donar un tomb de 180 graus desenvolupant una representació única del cos en moviment, que va desafiar el convencional i que avui es coneix al món sencer.

La idea del Butoh és impactar a l’espectador, i ho aconsegueix amb cossos grisos seminus i moviments lents angoixants. No és fàcil entendre aquesta mena d’art, però res millor que comprovar-ho que amb un vídeo on es pot veure un exemple d’aquesta dansa.


Butoh: la dansa que va sortir d’Hiroshima

El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d’alguns supervivents d’aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o “la dansa cap a la foscor”. Continue reading

Kennedy i Greenpeace


El del discurs és John F. Kennedy, president nord-americà assassinat l’any 1963 a la ciutat de Dallas. El discurs parla sobre les conseqüències del canvi climàtic i que hem d’actuar per evitar l’escalfament del planeta. Però Kennedy mai va pronunciar aquestes paraules, forma part d’un muntatge fer per Greenpeace, una organització ecologista que està a favor de l’escalfament del planeta per culpa de l’home.

Greenpeace ha aprofitat un famós discurs d’aquest president fet a Berlín l’any 1963 titulat “I’m a Berliner” (jo soc berlinès) on donava suport a l’Alemanya occidental desprès de la construcció del mur de Berlín. Kennedy és un del presidents nord-americans més apreciat al seu país, sobretot arran del seu assassinat. No se sap si Kennedy hagués fet un discurs a favor del canvi climàtic, però fa 40 anys la preocupació dels científics no era precisament l’escalfament global, sinó tot el contrari: un possible refredament del planeta.

La manipulació de Greenpeace sembla seguir la norma de “la finalitat justifica els mitjans”, on per conscienciar a la gent utilitzen la imatge de tot un símbol que no se sap si realment el faria o no aquest discurs. Fins i tot pot confondre a molt gent de que realment sí va pronunciar aquestes paraules.

Per cert, aquí teniu el discurs original. Dura una mica més, però no deixa de ser el que Kennedy va dir realment

Kennedy i Greenpeace

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/e7lc2dlCYd8" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

El del discurs és John F. Kennedy, president nord-americà assassinat l’any 1963 a la ciutat de Dallas. El discurs parla sobre les conseqüències del canvi climàtic i que hem d’actuar per evitar l’escalfament del planeta. Però Kennedy mai va pronunciar aquestes paraules, forma part d’un muntatge fer per Greenpeace, una organització ecologista que està a favor de l’escalfament del planeta per culpa de l’home. Continue reading

Fleming, Churchill i TV3

FLEMING   –    CHURCHILL
TV3 ha llençat una campanya per la Marató d’aquest any sobre “sempre reps més del que dónes” on en un curtmetratge s’explica que el pare d’Alexander Fleming va salvar de morir ofegat a Winston Churchil quan era jove. Com a recompensa, el pare de Churchil va pagar els estudis a Alexander que va esdevenir el descobridor de la penicilina. Anys més tard, Winston Churchil va caure malalt i, curiosament, la penicilina de Fleming va salvar de nou al primer ministre britànic. Però aquesta història podria ser falsa, ja que a cap de les biografies tant de Fleming com de Churchil surt aquesta anècdota.

Es veu que des de 1999, circula per Internet aquesta història on s’explica que el pare de Fleming, un pobre granger, va salvar un dia d’ofegar-se el fill d’un noble i que aquest, en agraïment, li va pagar al seu fill Alexander els seus estudis de Medicina. Anys després, el fill del noble, Winston Churchill, sent ja Primer Ministre del Regne Unit, va emmalaltir greument de pulmonia i va ser salvat per Fleming, que li va administrar la Penicil·lina que havia descobert.

Altres versions diuen que va ser el propi Alexander que va salvar al jove Winston d’ofegar-se i, anys després, de la pulmonia, o bé, que Alexander va ajudar al pare de Churchill a treure el seu carruatge embussat al llot i això va motivar el seu desig de recompensar-lo amb una bona educació.

Sembla ser que aquesta història va aparèixer per primera vegada al 1950 en una publicació religiosa dels Estats Units, “Programes de Devoció per a Joves”, al capítol titulat “El Poder de la Bondat”, amb la versió del nen granger Fleming salvant al nen ric Churchill. Les autores, Alice Bays i Elizabeth Jones, simplement van inventar l’anècdota.

El biògraf oficial de Churchill, Sir Martin Gilbert, explica que Alexander Fleming era 7 anys menor que Churchill, per la qual cosa seria improbable que un nen de 10 anys, per posar un exemple, salvés un jove de 17. No hi ha cap notícia que Winston Churchill hagi estat a punt d’ofegar-se a Escòcia a cap edat.

Finalment, Churchill sí que va estar malalt de pulmonia el 1943, però va ser tractat pels seus metges, Lord Moran i el Doctor Bedford, amb Sulfonamida, no amb Penicil·lina.  Fleming no va ser present ni va ser consultat. Ell i Churchill no es van conèixer fins a alguns anys després.Com a dada addicional, l’educació mèdica d’Alexander Fleming va ser finançada amb una herència de 250 lliures esterlines que li va deixar un oncle recentment mort i no per un agraït Randolph Churchill.

El vídeo en qüestió és aquest. Està molt ben fet, tot sigui dit, però no deixa de tenir el dubte de la seva veracitat. Vosaltres mateixos, podeu seguir buscant i mirar si us creieu aquesta història o no.

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/odSIChDRoNE” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]  

Fleming, Churchill i TV3

undefinedTV3 ha llençat una campanya per la Marató d’aquest any sobre “sempre reps més del que dónes” on en un curtmetratge s’explica que el pare d’Alexander Fleming va salvar de morir ofegat a Winston Churchil quan era jove. Com a recompensa, el pare de Churchil va pagar els estudis a Alexander que va esdevenir el descobridor de la penicilina. Anys més tard, Winston Churchil va caure malalt i, curiosament, la penicilina de Fleming va salvar de nou al primer ministre britànic. Però aquesta història podria ser falsa, ja que a cap de les biografies tant de Fleming com de Churchil surt aquesta anècdota.

Continue reading

La quarta xemeneia del Titànic

Una de les quatre xemeneies del Titànic era de mentida. El transatlàntic tenia un motor de vapor mogut per grans calderes que desprenien els gasos per tres xemeneies. La quarta es va construir per fer el vaixell més impressionant.

269 metres de llarg, 29 metres d’ample i 56 metres d’altura dels de quilla fins la xemeneia, eren les dimensions del Titànic. El motor de vapor generava 50.000 cavalls de potència. Era alternatiu de quatre cilindres amb una turbina tipus Parsons. Aquest motor era alimentat per 20 calderes i 159 forns que cremaven carbó. Tres xemeneies eren més que suficients per treure els gasos de la combustió i el projecte inicial contava amb això, tres xemeneies. Però els amos de la companyia naviliera que construïa el Titànic, la WHITE STAR LINE,  van pensar que posar una quarta xemeneia impressionaria molt més a la gent fent-li creure que amb tanta xemeneia aquell vaixell aniria molt més ràpid. La quarta xemeneia es va usar per la ventilació de la cuina entre d’altres coses, pel que tan sols sortia fum blanc i no negre com a la resta.

Més informació: