Monthly Archives: octubre 2008

L’home, la Lluna i el plató

Leave a reply
El 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató.

Nixon era el president dels estats units l’any 1969. Volia ser el primer en arribar a la Lluna abans que els russos que hi estaven molt a prop. Va donar pressa als científics de la NASA i aquests van contestar que estaven a punt d’enviar una nau que arribaria a la Lluna, però que no estaven segurs que les imatges per televisió que havien de transmetre en directe de la seva arribava arribessin amb claredat. Això era un gran problema, no podien arribar a la Lluna i dir que no tenien imatges, es tractava d’una qüestió d’orgull poder mostrar a tot el món que els nord-americans havien estat els primers en arribar. Li van proposar a Nixon de fer una pel·lícula on se simularia l’arribada de l’home a la Lluna. La proposta li van fer al director de cinema Stanley Kubrick que va acceptar. Desprès de rodar les escenes, les van guardar pendents que l’arribada real dels astronautes.

La nau Apol.lo11 aterra sense problemes, però les imatges no arriben, hi ha problemes amb les càmeres que han sofert, entre altres coses, un canvi sobtat de temperatura tant gran que moltes peces s’han fet malbé. És llavors quan s’usen les imatges gravades al plató de televisió.

Les fotografies que es van prendre i que van donar la volta al món també han estat motiu de polèmica: ombres que van en moltes direccions, banderes que onegen amb un vent que no existeix, reflexes que no hi haurien de ser. L’explicació és la mateixa que amb les imatges de televisió: les càmeres es van fer malbé i les fotos que tothom coneix van ser preses al mateix plató on es va gravar l’arribada falsa.

Tot això no deixa de ser una teoria. A Internet hi ha molta informació a favor i en contra de que si l’home va arribar a la Lluna o és un frau. Sobre les fotos, també hi ha molts vídeos que expliquen aquestes suposades incoherències fotogràfiques.

L’home, la Lluna i el plató

Leave a reply

alunizaje1.jpgEl 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató. Continue reading →

L’Efecte Shepard

Leave a reply
Escolta el següent vídeo. Quan hagis acabat, torna’l a escoltar. Fes-ho unes quantes vegades més. Quan te’n cansis, continua llegint.

No es tracta de cap truc, és el mateix vídeo i les notes que escoltes sempre són les mateixes: has sofert l’efecte Shepard.

Roger Shepard és un Californià que va crear uns sons que són una combinació d’unes quantes notes. Al següent so que sents, unes notes pugen de to i d’altres baixen, creant la sensació que el so també puja de to. Al tercer so passa el mateix, unes notes baixen i d’altres pugen, creant la sensació de nou que el so ha pujat de to. Per tant, tindràs sempre la sensació que les notes que sents són sempre ascendents, és per això que quan tornes a escoltar el vídeo et dóna aquesta sensació.

L’Efecte Shepard

Leave a reply

Escolta el següent vídeo. Quan hagis acabat, torna’l a escoltar. Fes-ho unes quantes vegades més. Quan te’n cansis, continua llegint.

[kml_flashembed movie=”http://es.youtube.com/v/ugriWSmRxcM” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /] 

No es tracta de cap truc, és el mateix vídeo i les notes que escoltes sempre són les mateixes: has sofert l’efecte Shepard. Continue reading →

L’ascensor de 36 Km de llarg

2 Replies
Volen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics.

Els nanotubs de carboni són unes estructures hexagonals de carboni  lligades entre sí i enrotllades formant un tub. Aquest tub és molt petit, amb unes dimensions d’una milmilionèsima de metre, o sigui, un nanòmetre. D’aquí el seu nom. Aquestes estructures resulta que tenen dues grans característiques que les fan excepcionals: són molt lleugeres i tenen una resistència 100 vegades més gran que l’acer. El cable que tenen pensat fer serà d’aquest material.

Però no es tracta d’un material nou, existeix des de fa molt de temps. Fa poc s’ha descobert que les espases de Damasc, unes espases fabricades per les creuades al segle XVII, tenien nanotubs de carboni a la seva estructura. A la seva fabricació intervenia el carbó, i es veu que unes reaccions químiques en el procès de forja de les espases van crear aquest nanotubs sense que el que les fabricava en fora conscient.

Aquest vídeo et pot ajudar e entendre millor la idea.


L’ascensor de 36 Km de llarg

2 Replies

nanotubos-de-carbono.pngVolen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics. Continue reading →

La memòria dels oceans

Leave a reply
Si vas a la platja te n’adonaràs que l’aigua està més calenta a les nou de la nit que a les dotze del migdia què és quan més calor fa. Això es deu a que l’aigua té més inèrcia tèrmica que l’aire, o sigui, li costa més escalfar-se, però també li costa més refredar-se. És el que es coneix com la memòria de l’aigua: si a les nou de la nit el mar està molt calent, vol dir que el dia ha estat molt calorós. Però al mar no només hi ha aigua, hi ha CO2 dissolt que el captura i allibera a l’atmosfera en funció de la seva temperatura.

Quan el mar està calent allibera CO2 a l’atmosfera, pujant la seva concentració. Si el mar està fred, el CO2 passa de l’atmosfera al mar de nou, reduint la quantitat de CO2 a l’aire. A un mar petit com el Mediterrani, l’atmosfera augmenta de concentració de CO2 per la nit quan fa fred, que és quan el mar està calent. En canvi, de dia és a l’inrevés, quan fa calor el mar està fred i absorbeix CO2.

El planeta Terra està cobert de tres quartes parts d’aigua, el que significa que la major part de l’escalfor del sol l’absorbeixen els oceans. D’altra banda, si entra més calor al planeta, l’aire s’escalfa al moment, mentre que l’aigua dels oceans reacciona més tard, concretament ho comença a notar al cap de 800 anys…

Això significa que si la temperatura de l’aire augmenta, els oceans estan freds, absorbint CO2. Al cap de 800 anys, si la temperatura de l’aire baixés, els oceans alliberarien CO2 a l’atmosfera perquè mantenen l’escalfor de fa 800 anys.

Si fessis una gràfica amb aquestes dades veuries que hi ha una relació entre la temperatura i la quantitat de CO2 a l’atmosfera: l’augment de temperatura produeix una pujada de CO2 al cap de 800 anys, mentre que una baixada de temperatura provoca una baixada de CO2 al cap de 800 anys. Aquesta relació és tot el contrari al que diuen els científics de l’IPCC que defensen que el CO2 fa variar la temperatura. Però segons aquesta teoria dels oceans, l’escalfament global no és conseqüència del CO2, si no que és la causa de l’augment del CO2 a l’atmosfera.

La memòria dels oceans

Leave a reply

oceans.jpgSi vas a la platja te n’adonaràs que l’aigua està més calenta a les nou de la nit que a les dotze del migdia què és quan més calor fa. Això es deu a que l’aigua té més inèrcia tèrmica que l’aire, o sigui, li costa més escalfar-se, però també li costa més refredar-se. És el que es coneix com la memòria de l’aigua: si a les nou de la nit el mar està molt calent, vol dir que el dia ha estat molt calorós. Però al mar no només hi ha aigua, hi ha CO2 dissolt que el captura i allibera a l’atmosfera en funció de la seva temperatura. Continue reading →

Els escacs i el rei

Leave a reply
Una llegenda explica una història sobre un rei a l’Índia que s’avorria molt a la cort. Tothom li portava jocs però cap el satisfeia. Un dia, un savi que va arribar a la cort li va ensenyar un joc que ningú havia vist mai: l’anomenava “escacs”.

El savi va ensenyar a jugar a escacs al rei que va quedar entusiasmat. Va aprendre de seguida a jugar, i va donar ordre als seus súbdits que també n’aprenguessin per poder jugar contra ell. El jocs es va fer molt popular i el rei va deixar d’avorrir-se. Del content que estava, va dir al savi que li demanés el que volgués com a recompensa.
–         Vull un gra de blat per la primesa casella del tauler d’escacs, el doble per la segona, el doble per la tercera, i així fins completar les 64 caselles del tauler.
–         El rei va riure pensant que demanava molt poc, però malgrat tot, va demanar que el satisfessin.

L’endemà, el tresorer del rei va entrar corrent a palau molt i molt preocupat.
–         Majestat!! No tenim prou blat a les sitges per satisfer al savi!!
–         Però… això és impossible!. N’ha d’haver de sobres, les sitges estan plenes!

El tresorer tenia raó. La primera casella té 1 gra, la segona, 2, la tercera 4, 8, 16, 32, 64, i així duplicant cada cop. La casella 10 té 512 grans; la 20, més de mig milió; la 30 més de 500 milions, la 40 un bilió, la 50 té 500 bilions, i la 64 té 10 milions de bilions de grans. En total sumen 19 trilions de grans (un 1 amb 18 zeros). Si un quilo de blat són uns 20.000 grans, la quantitat que fa falta per satisfer al savi és de 922 bilions de quilos, una quantitat extremadament alta.

S’explica que al savi el van fer primer ministre i que va assessorar al rei amb molta saviduria.