Monthly Archives: abril 2008

La teoria del pal d’Hoquei

plahoquei2.gifEl pal d’hoquei és un gràfic que mostra la variació de la temperatura global del planeta al llarg dels darrers 1000 anys. Aquest gràfic és gairebé pla amb petites fluctuacions al voltant dels 0ºC, excepte als darrers 100 anys, on creix de forma espectacular fins a 1ºC, adoptant una forma que recorda un pal d’hoquei. Això significa que la temperatura al mon ha crescut 1ºC els darrers 100 anys, cosa que no ha fet al llarg de 1000 anys. Aquest gràfic va ser elaborat per Michael Mann, autor d’un dels informes del IPCC (panell intergovernamental pel canvi climàtic de la ONU). Ràpidament, l’IPCC el va adoptar com a clau per determinar que l’home estava darrera d’aquets escalfament. Però un grup de científics s’ha posat a investigar aquest curiós gràfic, i han trobar tres grans errades.

El primer de tot és que, per elaborar-lo, es van usar els anells dels arbres de 22 llocs diferents. Els anells mesuren el ritme de creixement, a més calor, més gran és l’anell. Però això es pot mesurar al l’estiu, i no a l’hivern quan els arbres no creixen, pel que el registre de les temperatures a l’hivern no existeix. 22 llocs són molt pocs, i probablement si haguessin agafat altres llocs, possiblement sortiria una altra cosa. A més, els arbres representen un 15% de la superfície terrestre, la resta són oceans, i d’aquests llocs tampoc hi ha registres.

En segon lloc, s’ha obviat la enorme quantitat de literatura que existeix sobre el clima que hi ha hagut al llarg d’aquests mil anys. Un grup de científics de la universitat de Harvard ha revisat més de 250 d’aquests estudis científics relacionats amb el clima amb el mètode “peer-review” (es comparen les mateixes dades provinents de diferents fonts per comprovar la seva veracitat) i s’ha comprovat l’existència d’un gran període càlid a l’edat mitjana, entre els segles IX i XIV,  i una petita edat de gel al voltant de l’any 1.300.

I en tercer lloc, dos científics canadencs han detectat una errada en el model matemàtic per reproduir el gràfic. Han demostrat que el programa usava una seqüència de dades que sempre donaven la mateixa forma de pal d’hoquei, independentment de les dades que s’entressin. Si s’eliminava aquesta seqüència, curiosament el gràfic mostrava el període càlid a la edat mitjana i la petita edat de gel del 1.300, corroborant els resultats dels científics de Harvard.

Els dos gràfics següents mostren el mateix període de temps amb les variacions de temperatura segons el model pal d’hoquei, el de dalt, i el revisat per científics independents, el de sota. La diferència és notable.

palhokey.jpg

I tú, a qui et creus?

Si vols més informació, pots consultar els següents webs:

http://desdelos50omas.blogspot.com/2007/11/el-engao-del-calentamiento-global-ltimo.html
http://valdeperrillos.com/node/1099
http://www.mitosyfraudes.org/Calen/HockeyMk2.html
http://www.mitosyfraudes.org/Calen/Debacle.html
http://liberal-venezolano.net/blog/teoria_del_calentamiento_global_basada_e

La teoria del pal d’Hoquei

plahoquei2.gifEl pal d’hoquei és un gràfic que mostra la variació de la temperatura global del planeta al llarg dels darrers 1000 anys. Aquest gràfic és gairebé pla amb petites fluctuacions al voltant dels 0ºC, excepte als darrers 100 anys, on creix de forma espectacular fins a 1ºC, adoptant una forma que recorda un pal d’hoquei. Això significa que la temperatura al mon ha crescut 1ºC els darrers 100 anys, cosa que no ha fet al llarg de 1000 anys. Aquest gràfic va ser elaborat per Michael Mann, autor d’un dels informes del IPCC (panell intergovernamental pel canvi climàtic de la ONU). Ràpidament, l’IPCC el va adoptar com a clau per determinar que l’home estava darrera d’aquets escalfament. Però un grup de científics s’ha posat a investigar aquest curiós gràfic, i han trobar tres grans errades. Continue reading

La pastanaga dels pilots de la RAF

pastanaga.jpgEl mercat estava ple de gent. Paco, Jaume i Xavi estaven comprant per al sopar de la colla d’aquella nit. Celebraven… bé, això és igual, la qüestió és fer un sopar, què més dóna. Teníen el cistell ple: pizzes, coca-coles,  xocolatines, i altres aliments igual de nutritius. Xavi es va aturar devant de la parada de verdures i va agafar pastanagues.

–          On vas amb això?- va dir Jaume.
–          La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.
–          Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?
–          Has vist mai un conill amb ulleres…?

Xavi no va mal encaminat, i de fet, algú va usar aquesta característica a la guerra. La pastanaga conté molta vitamina A, entre altres de les seves virtuts. Aquesta vitamina afavoreix a la vista, el que fa molt recomanable el seu consum. A la Segona Guerra Mundial, els britànics van inventar el Radar gràcies a Robert Watson-Watt. Aparells com aquest es van instal·lar a les costes britàniques per avisar de l’arribada de l’aviació alemanya. Aquests estaven desesperats al comprovar que sempre sabien per on atacaven, sobretot quan ho feien de nit. No sabien encara que era gràcies als electrons lliures de la carcassa dels seus avions que emetien ones electromagnètiques quan eren caçats per les ones enviades els radars. Aquests aparells simplement detectaven d’on venien aquesta ona rebotada, i era llavors quan podien enviar als caces britànics per fer fora als alemanys.

Però la intel·ligència britànica tenia por que els alemanys se n’enteressin d’aquest invent, pel que van decidir enviar titulars als diaris explicant que la detecció dels avions alemanys era gràcies a la gran vista dels pilots britànics deguda a que menjaven moltes pastanagues. Tot i que la pastanaga afavoreix la vista, no era cert que els pilots poguessin veure de nit, però aquella notícia va propiciar que la població mengés més pastanagues i es fes popular aquesta característica.

Els alemanys, per la seva banda, van estar despistats amb aquella notícia, i va ajudar a que detectessin els radars com als realment culpables de la detecció dels seus avions uns quants mesos més tard del que ho haurien d’haver fet.

La pastanaga dels pilots de la RAF

pastanaga.jpgEl mercat estava ple de gent. Paco, Jaume i Xavi estaven comprant per al sopar de la colla d’aquella nit. Celebraven… bé, això és igual, la qüestió és fer un sopar, què més dóna. Teníen el cistell ple: pizzes, coca-coles,  xocolatines, i altres aliments igual de nutritius. Xavi es va aturar devant de la parada de verdures i va agafar pastanagues.

–          On vas amb això?- va dir Jaume.
–          La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.
–          Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?
–          Has vist mai un conill amb ulleres…? Continue reading

Origamis siderals

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme…

Un grup de científics japonesos encapçalats pel professor Shinichi Suzuki, de la Universitat de Tokio, està provant un avió de paper per llençar-lo des de l’Estació Espacial Internacional (ISS) per que torni planejant cap a la terra. Volen que un astronauta japonès que anirà a la ISS llenci 100 avions a l’espai a veure qui de tots arriba a terra.

L’equip de Suzuki està treballant amb un prototip dissenyat per l’Associació Japonesa d’aeroplans Origami, que són els que han dissenyat aquest avió especial, que té una retirada al transbordador espacial. Aquests avions estan tractats amb un compost que augmenta la seva resistència al calor. Fins ara han estat capaços de resistir vents de Mach 7 (set vegades la velocitat del so) i soportar temperatures de 300ºC, insuficients per al seu objectiu. Aquests científics japonesos estan convençuts de la utilitat d’aquest estrany experiment. Diuen que pot ajudar a inspirar el disseny de nous vehicles espacials més lleugers i molt més econòmics que els actuals. També pretenen que inspiri als nens a interessar-se per la ciència.

També tenen calculat on poden caure. Com que la majoria de la superfície terrestre és aigua, calculen que tan sols un 5% pugui tocar terra, dels que creuin l’atmosfera, per suposat. La ISS està a 400 Km orbitant sobre la superfície de la terra, i un vol amb èxit suposaria el major trajecte fet en la història dels avions de paper. De moment, encara no tenen cap sistema de detecció electrònic per rastrejar als avions, pel que s’han limitat a escriure als avions diversos missatges en diversos idiomes al paper demanant que si el troben, el torni al Japó. Aquest experiment, digne de guanyar un IgNobel, no deixa de ser interessant per a un futur en el disseny de les naus espacials del futur.

Origamis siderals

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme… Continue reading

l’IPCC, les nuclears, el carbó i el CO2

ipcc.gifl’IPCC és un grup de persones que està investigant la relació entre l’escalfament global del planeta i el CO2. Aquest grup, creat per la ONU, va tenir un origen més aviat fruit de l’aprofitament de dos successos que van succeir gairebé al mateix temps…

Als anys 70, la gran preocupació dels científics no era precisament l’escalfament global de la Terra, sino més aviat el contrari: el refredament global. Molts meteoròlegs sortien a la televisió mostrant com als pols hi havia cada com més gel, els hiverns eren més freds, i temien que la Terra entrés en una nova era glacial. Però llavors van passar dues coses que van canviar el panorama d’una forma espectacular.

A la dècada dels 80, el carbó s’usava per fer electricitat a les centrals tèrmiques. L’any 1984, els miners britànics van anar a la vaga per demanar millors condicions a la presidenta del país, Margaret Thatcher. La presidenta no volia cedir a les seves peticions, pel que s’havia de buscar una solució. Si no hi havia carbó, usarien petroli, però la Thatcher no volia dependre dels països àrabs que eren els que tenien la producció. La solució venia amb les centrals nuclears, però les pressions de grups ecologistes feien difícil la seva implantació. O cedien a les pressions dels miners, o havien d’esperar un miracle.

I el miracle va arribar amb una sobtada pujada de les temperatures al planeta. Un científic anomenat Bert Bolin va suggerir en un programa de televisió que les emissions de CO2 podrien estar darrera d’aquest escalfament global i que podrien anar a més si se n’emetia més a l’atmosfera. Aquesta innocent apreciació hagués passat de llarg en altres circumstàncies, però el govern britànic va trobar la solució als seus problemes: el carbó emet CO2 a l’atmosfera, el CO2 provoca l’escalfament del planeta, les centrals nuclears no emeten CO2, per tant, la solució és fer centrals nuclears.

Ràpidament, el govern britànic es va posar a treballar amb aquest assumpte, i va instar a
la ONU l’any 1988 a crear un grup d’experts que investiguessin si aquella suposició feta per aquell científic era certa. Es va crear l’IPCC. Les investigacions fetes per aquests científics van començar a apuntar que realment el CO2 provocava l’escalfament global de la Terra.

Al llarg d’aquests vint anys d’existència, l’IPCC ha intentat corroborar aquesta teoria amb més o menys fortuna, canviant els números a mesura que les investigacions avançaven. Dels 3 metres que havia de pujar el nivell del mar, han passat als 20 centímetres actuals.

Es diu que aquestes investigacions són imparcials, però hi ha gent que creu que les dades estan manipulades per afavorir els interessos dels països més desenvolupats. D’altra banda, sempre s’afirma que hi ha consens científic en les conclusions finals d’aquest grup d’expert, però això no és cert. Molts científics de renom no hi estan d’acord, fins i tot de n’han sortir de l’IPCC al discrepar dels resultats. D’entre aquests científics destaca Paul Reiter, de l’institut Pasteur, i una eminència en paludisme. Aquest científic va amenaçar a l’IPCC si no retiraven el seu nom d’un informe del que estava en total desacord, afirmant que ell mai havia verificat aquelles paraules. Finalment l’IPCC va retirar el seu nom.