Monthly Archives: abril 2008

L’origen del bàsket

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred…

James Naismith era instructor d’esports a una escola de Springfield. Els hiverns eren  molt freds en aquella ciutat, pel que fer educació física al pati era molt dur. Naismith no tenia més remei que fer activitats al gimnàs de l’escola. Volia mantenir en forma als seus alumnes, pel que volia crear un joc que combinés una sèrie de requisits: amb pilota, fàcil d’aprendre, que es pogués jugar a qualsevol lloc, que sempre s’ataqués, i que no fora agressiu. Amb aquestes bases, va inventar el bàsquet.

Naismith va anar millorant aquelles primeres idees, i va crear les primeres normes: equips de nou jugadors, no es pot tocar amb el peus, s’ha de botar si es vol avançar, la cistella serà petita. El primer partit d’aquell nou esport es va jugar el 20 de gener de 1892 al gimnàs d’aquella escola de Springfild. L’any 1984 es va introduir el tir lliure, i el 1987 es va reglamentar cinc jugadors per equip. L’any 1904 es van determinar les dimensions del camp. El bàsquet femení va començar l’any 1892 a la mateixa escola, quan Senda Berenson el va adaptar a les característiques de les noies.

Aquell esport es va difondre ràpidament per tot el món, sobretot als Estats Units, on a la dècada dels 40 es va fundar la NBA. El gran boom del bàsquet va sorgir a la dècada dels 80, quan van aparèixer jugadors com Magic Johnson, Larry Bird i, sobretot, Michael Jordan, que feien autèntiques meravelles amb aquella pilota.

El bàsquet és un esport molt espectacular i de vegades, també divertit, i si no t’ho creus, mira, mira…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/hVVt5fWyJDg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’origen del bàsket

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred… Continue reading

El Sol: culpable o no?

sun.jpgLa Universitat de Lancaster ha desmentit en un estudi recent que el Sol sigui el culpable de l’escalfament global, tal com defensava el científic danès Henrik Svensmark en un estudi de ja fa uns anys. Segons ells, els rajos solars no han variat en aquests darrers 20 anys, pel que no poden haver influït en l’escalfament. Per altra banda, el laboratori britànic Rutherford-Appleton i el Centre Mundial de Radiacions Suís han arribat a demostrar el mateix. Han arribat a acusar a Svensmark  de manipular les dades que indicaven que el Sol sí influeix. Per tant, sembla que  la teoria dels rajos solars no tingui cap validesa, però la cosa no acaba aquí.

Un grup de científics universitaris i de la NASA han elaborat un estudi de la influència de les radiacions solars relacionades amb el riu Nil. Expliquen que les crescudes del riu al llarg de la història i les aurores boreals tenen relació. Les aurores mostren una major activitat solar, pel que a més activitat, més aurores. Tant les crescudes del riu Nil i les aurores boreals estan molt ben documentades pels historiadors, i es veu que han trobat una relació molt directa: a més creix el Nil, més aurores boreals i més activitat solar. Segons aquests científics, el riu Nil és un gran indicador climàtic, ja que està molt influenciat per les variacions climàtiques dels oceans Índic i Atlàntic: a més calor, més creix el riu. Ja tenim la relació entre les aurores i el creixement del riu. Aquest estudi, per tant, corrobora els estudis de Henrik Svensmark.

Qui té raó? Els estudis es contradiuen, hi ha dues tendències per explicar el mateix. Els que asseguren que la culpa del Sol van a buscar dades de fa molts anys, mil i dos mil anys abans, mentre que els que ho desmenteixen ho han fet agafant les dades dels darrers 20 anys. Potser és poc, però suficient? Menteixen els altres?

I tú, què en penses?

Per saber-ne més:

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=33872

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=31039 

http://www.astroseti.org/noticia_2770_Cambio_climatico_poderosa_influencia_del_Sol.htm

 

El Sol: culpable o no?

sun.jpgLa Universitat de Lancaster ha desmentit en un estudi recent que el Sol sigui el culpable de l’escalfament global, tal com defensava el científic danès Henrik Svensmark en un estudi de ja fa uns anys. Segons ells, els rajos solars no han variat en aquests darrers 20 anys, pel que no poden haver influït en l’escalfament. Per altra banda, el laboratori britànic Rutherford-Appleton i el Centre Mundial de Radiacions Suís han arribat a demostrar el mateix. Han arribat a acusar a Svensmark  de manipular les dades que indicaven que el Sol sí influeix. Per tant, sembla que  la teoria dels rajos solars no tingui cap validesa, però la cosa no acaba aquí. Continue reading

L’efecte papallona

papallona.jpgL’any 1960, el meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera, intentant trobar un model matemàtic (un conjunt d’equacions) que permetés preveure, a partir de variables senzilles mitjançant simulacions d’ordinador, el comportament de grans masses d’aire. En definitiva, volia trobar un model que permetés fer prediccions climatològiques d’una forma segura. Però alguna cosa li va sortir malament…

Lorenz va realitzar diferents aproximacions fins que va aconseguir ajustar el model a la influència de tres variables que expressen com canvien la velocitat i la temperatura de l’aire al llarg del temps. El model es va concretar en tres equacions matemàtiques bastant simples, conegudes com el model de Lorenz.

Però Lorenz va rebre una gran sorpresa quan va observar que petites diferències en les dades de partida (una cosa aparentment tant simple com utilitzar 6 decimals enlloc de 3) portaven a grans diferències en les prediccions del model. De tal manera que qualsevol petita pertorbació, en les condicions inicials del sistema pot tenir una gran influència sobre el resultat final. Degut a això es fa molt difícil fer prediccions climatològiques a llarg plaç. Les dades que proporcionen les estacions meteorològiques tenen errors inevitables, encara que només sigui perquè hi ha un número limitat d’observatoris incapaços de cobrir tots els punts del planeta. I això fa que les prediccions es vagin desviant del comportament real del sistema.

Lorenz va intentar explicar aquesta idea mitjançant un exemple hipotètic. Va suggerir que imaginéssim a un meteoròleg que hagués aconseguit fer una predicció molt exacta del comportament de l’atmosfera, mitjançant càlculs molt precisos i a partir de dades molt exactes. Podria trobar-se una predicció totalment errònia per no haver tingut en compte l’aleteig d’una papallona en un altre costat del planeta. Aquest simple aleteig podria introduir pertorbacions al sistema que portessin a la predicció d’una tempesta a l’altra punta del món. D’aquí va sorgir el nom d’efecte papallona que, des de llavors, ha donat lloc a moltes variants i recreacions.

Per saber-ne més:
La Bella Teoria:  “El efecto mariposa, un atractor extraño”
Viquipèdia:  “L’efecte papallona”
Viquipèdia:  “La teoria del caos”
El Rincón de la Ciencia:  “El caos y la física”

L’efecte papallona

papallona.jpgL’any 1960, el meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera, intentant trobar un model matemàtic (un conjunt d’equacions) que permetés preveure, a partir de variables senzilles mitjançant simulacions d’ordinador, el comportament de grans masses d’aire. En definitiva, volia trobar un model que permetés fer prediccions climatològiques d’una forma segura. Però alguna cosa li va sortir malament… Continue reading

L’origen de les tapes

tapes.jpgLa colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.
– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre. 
– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?
– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?
– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo…

Una tapa és qualsevol porció d’aliment sòlid que acompanya a una beguda. Les tapes s’han diversificat molt i s’han convertit en un dels reclams més populars dels bars. Els origen de les tapes són espanyols, però hi ha dues versions que expliquen aquest origen.

Un d’ells explica que les tapes van sorgir a principi del segle XX arran d’una anècdota que li va passar al rei Alfonso XIII quan estava amb una visita oficial per Cadis. Al passar per una venta del camí per descansar, li van portar una copa de xerès. Com que feia vent, el cambrer va posar una porció de pernil a sobre el got. Al preguntar-li al cambrer de perquè ho havia fet, li va explicar que havia “tapat” el got per a que no entrés sorra dintre. Al rei li va fer gràcia, i desprès de menjar-se el pernil i veure’s el xerès, en va demanar un altre amb una “tapa”.

Però la versió més estesa situa els seus orígens més enllà, al segle XIII, quan el rei Alfonso X el sabi, va disposar als cambrers dels mesons que, juntament amb el vi, servissin alguna cosa de menjar per evitar que el vi pugés ràpidament al cap. L’alcohol amb la panxa buida puja molt al cap, i la idea del rei era precisament evitar-ho amb les racions. Aquest menjar es posava amb un plat que “tapava” el got de vi per evitar que entressin mosques. El aquell temps, aquelles tapes consistien en pernil, embotits o formatge.

L’origen de les tapes

tapes.jpgLa colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.
– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre. 
– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?
– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?
– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo… Continue reading

La presa de les tres Gorges

3gargantasclarin.jpgInundar 13 ciutats, 140 pobles i 1352 petites vil·les; més d’un milió de pagesos evacuats. Aquesta és la idea de la construcció de la presa més gran del món: la de les tres gorges al riu Yangtzé a la xina, el tercer riu més llarg del món darrera el Nil i l’Amazones. S’ha creat un llac de més de 600 Km de llarg, com la distància entre Barcelona i Madrid. Per construir-lo, han hagut de morir més de 100 obrers.

Controlar les aigües d’aquest riu sempre ha estat un somni dels emperadors xinesos. Durant l’època de pluges, el riu baixa amb molta força sortint de la seva llera i inundant les planes més baixes amb un balanç de pèrdues considerable. Les autoritats xineses han estimat que al llarg del segle XX han mort 300.000 persones degut a les inundacions del riu. La única solució és frenar-lo, i la millor forma de fer-ho era amb una presa per contenir les seves aigües i poder regular el cabal per protegir als més de 15 milions de persones que viuen als seus marges, molta gent.

Aquesta presa no ha estat lliure de polèmica per grups ecologistes, a l’advertir de l’impacte ambiental de la presa degut a la inundació de molts paratges verds i la eliminació d’ecosistemes sencers.

La presa disposa d’una enclusa capaç de manipular vaixells de fins 3.000 tones. Però la presa servirà per altres coses, com per fer electricitat aprofitant el salt d’aigua. Constarà de 32 turbines de 700 MW de potència cadascuna, generant 100 TeraWattshora a l’any, o el que és el mateix, 100 bilions Watthora, o sigui, 100 milions de milions de Wattshora al llarg de l’any. Molta energia.

Està previst que s’acabi la seva construcció l’any 2009. El següent vídeo mostra com serà un cop finalitzada.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nWHn3t6IglI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La presa de les tres Gorges

3gargantasclarin.jpgInundar 13 ciutats, 140 pobles i 1352 petites vil·les; més d’un milió de pagesos evacuats. Aquesta és la idea de la construcció de la presa més gran del món: la de les tres gorges al riu Yangtzé a la xina, el tercer riu més llarg del món darrera el Nil i l’Amazones. S’ha creat un llac de més de 600 Km de llarg, com la distància entre Barcelona i Madrid. Per construir-lo, han hagut de morir més de 100 obrers. Continue reading